EL 14 FAREM VAGA

 

 

Article publicat divendres 26 d'octubre de 2021 al Diari de Tarragona secció Mirador

Els sindicats han convocat una nova vaga general el dia 14 de novembre contra les polítiques de retallades i de desmantellament de la protecció social, que l’únic que han fet ha estat provocar més atur i més pobresa. No cal dir que ICV-EUiA dona ple suport a aquesta convocatòria, i davant les veus que argumenten la inoportunitat que hi hagi una vaga en plena campanya electoral nosaltres diem que el que és inoportú, amb campanya o sense, són les accions dels governs del PP i de CiU que ens han dut a aquesta situació. Si els desnonaments no s’aturen perquè hi hagi campanya, si l’atur continua pujant, si les famílies passen cada cop més dificultats per fer front a les seves despeses, hauríem nosaltres de dedicar dues setmanes de novembre a parlar del que vulgui el senyor Mas, o el senyor Rajoy, i ens hauríem d’oblidar del que realment ens passa? I és clar, que no. És per això, que el dia 14 farem vaga, juntament amb la gran majoria dels treballadors i les treballadores del país.

Un país on la taxa de pobresa arriba fins al 29,5%: a Catalunya hi ha 2.200.000 persones pobres. I les que no en son, o no s’ho consideren, cada cop hi estan més a prop. El 57% de la ciutadania  té dificultats per arribar a final de mes, i el 39% no es pot permetre ni una setmana de vacances l’any. Totes aquestes dades provenen de  la darrera Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població encarregada per la Diputació de Barcelona, i ens proporcionen una imatge del país que hauria d’avergonyir-nos, sobretot quan ens n’adonem que no són aquestes qüestions les que estan al centre del debat públic, monopolitzat gairebé en exclusiva pel cèlebre viatge a Ítaca del senyor Mas o pels entrebancs que hi posa el senyor Rajoy.

I és que tots dos tenen moltes coses a guanyar, amb la flamarada patriòtica. La més important: eludir les seves responsabilitats en el desastre econòmic en què estem ficats tot desviant l’atenció de la població. Per això és important recordar que el lema de la vaga del dia 14 ho diu ben clar: “Que no ens prenguin el futur. Hi ha culpables. Tenim solucions”. Sí, hi ha culpables. Els primers de tots, els mercats. I, immediatament després, els responsables polítics que hi col·laboren, destinant el diner públic a unes obligacions financeres més que hipotètiques en comptes d’adreçar-los a les necessitats de la població. Els nostres impostos paguen el deute dels bancs però no l’educació de la  nostra  canalla, ni la nostra sanitat ni les pensions de la nostra gent gran. Això és escandalós. Això podria ser delictiu. Això és el que fan, sense pensar-s’hi gaire, CiU i el PP. I és contra això, que s’ha convocat una vaga general.

Ara que circula tant l’expressió “dret a decidir” –afortunadament, perquè és una delícia veure com es converteix en majoritari un pensament que sempre has defensat- a ICV-EUiA  remarquem que aquest dret s’ha de poder exercir sense restriccions: davant de l’Estat, però també davant dels mercats. Per quina raó els ciutadans i les ciutadanes, que aviat es pronunciaran sobre els drets nacionals de Catalunya, no haurien de fer el mateix en matèria de drets socials i econòmics? Com que invoquem la democràcia per justificar un referèndum d’autodeterminació, constatem, també, que aquest raonament nostre és impecablement democràtic.

El 14 de novembre veurem qui defensa de debò els ciutadans i les ciutadanes, els treballadors i les treballadores. El futur del país no serà diferent de la suma dels futurs de totes les persones que l’integren, i aquests milions de futurs depenen de com sortim de la crisi, o de si en sortim. El 14 de novembre farem vaga, perquè ens neguem a callar.

Les preferents: un frau massiu

Article publicat al Diari de Tarragona  el 22 de març de 2012

Al voltant de 300.000 persones podrien estar afectades a Catalunya per un cas de frau massiu –un més- realitzat per les entitats financeres a través de les anomenades participacions preferents. Parlo de persones treballadores, en bona part  de persones grans, que, aconsellades per les mateixes entitats, van dipositar els seus estalvis, els estalvis de tota una vida, en un producte financer de caràcter perpetu considerat d’alt risc.

I davant d’això quina és l’opinió del Govern de la Generalitat? Quines actuacions està realitzant en suport a aquestes persones? Cap opinió. Cap actuació. El Govern utilitza excuses burocràtiques per fugir d’estudi i no comprometre’s. Senyal que, o bé fa d’advocat de les entitats financeres o bé les justifica.

Aquí no val a dir que la Generalitat no té competències en la matèria. A ICV-EUiA som del parer que el Govern català s’ha de  preocupar de tot allò que afecta a la ciutadania de Catalunya, amb independència de la distribució de competències. I ens creiem que CiU també pensava així. En qualsevol cas, les participacions preferents s’han convertit en un greu problema social, i per tant polític, que també afecta el Govern de la Generalitat.

És per això que ens preocupa molt el silenci -un silenci ensordidor- que ha mantingut el Govern davant un problema social d’aquesta magnitud: cap iniciativa, cap gest, cap expressió de suport amb les persones afectades, ni cap actuació a favor de qui ho pateix,  ni contra qui ha realitzat aquest frau i abús. 

Milers de persones s’han vist atrapades en una mena de “corralito” financer. Bancs i caixes van ometre informació i van oferir massivament les participacions a clients que desconeixien els riscos que comportava el producte que se’ls oferia, garantint-los, a més, que podrien disposar d’aquests diners quan volguessin. Sembla que les entitats financeres, com en el cas dels abusos amb les hipoteques o amb les comissions bancàries o dels sobresous als seus directius actuen, al nostre país, amb total impunitat, incomplint la normativa i sense un mínim sentit de la responsabilitat social.

És per tot això que el nostre grup parlamentari  ha reclamat al govern de la Generalitat  que realitzi gestions davant el Govern de l’Estat, exigint que quan s’ha incomplert la normativa els contractes de subscripció d’aquests productes financers quedin sense efectes, es retornin els diners i es sancioni a les entitats infractores. Què utilitzin les competències d’inspecció i sanció per pràctiques contra els drets dels consumidors. Què ofereixin suport i assessorament a les persones afectades. O creïn, si més no, un registre de persones afectades. Demanem, finalment, que el  nostre Govern exigeixi a les caixes una solució justa.

Si no es fa res de tot això, és senyal que estem davant d’una nova prova de manca de sensibilitat social del Govern. Perquè aquí, en definitiva, es tracta de saber amb qui està al Govern, si amb la gent afectada o amb les entitats financeres que han perpetrat aquest frau massiu. Malauradament, si segueix  el silenci de CiU i la seva inactivitat pensarem que estan al costat de els entitats financeres i d’esquenes a la gent afectada.

60.000 ocells també víctimes del govern dels millors

La ratificació del DECRET Llei què permet la captura dels ocells fringíl•lids és l’exemple paradigmàtic de la manera de fer del govern de CIU què es caracteritza:

UN per la manca de diàleg, participació i transparència de les decisions, què pren.

DOS per la servitud als lobbys (que els han ajudat a guanyar les eleccions ) i defensen interessos en benefici d’un quants i no de la majoria

TRES per la manca de rigorositat jurídica i tècnica què anteposa els prejudicis ideològics a les constatacions científiques

Respecte al primer punt , referent a la forma com s’ha fet aquesta tramitació i què suposa una nova agressió als ja febles instruments democràtics de què disposem.

Quan aquestes modificacions ja van aparèixer al juny amb la llei òmnibus es van presentar gran quantitat d’al.legacions, després va continuar en el Projecte de Llei de Promoció de l’activitat econòmica amb tràmit d’urgència, escurçant els terminis i dificultant per tant un debat tranquil amb la societat civil, però a l’endarrerir-se la tramitació de les tres hereves de l’omnibus i davant les pressions del sector han optat pel tràmit del Decret Llei ( perquè si no els caçadors aquesta temporada ja la perdien) tràmit què segons l’art 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya només s’ha d’utilitzar “ En cas d’una necessitat extraordinària i urgent, ara resulta Conseller què els moixons són la prioritat nacional número 1, devem viure en països diferents, perquè les prioritats a Catalunya ara per ara són les persones què no tenen feina, què no poden pagar la hipoteca i es queden al carrer ara mes ràpidament amb els desnonaments exprés o què esperen mesos per poder operar-se.

A l’octubre ja varen veure per on anaven les intencions del Departament , gràcies a les webs dels caçadors van provocar què fins i tot en el Diari què vostès subvencionen amb 2 milions d’euros i els hi fa de palmero durant les campanyes electorals , la periodista Pilar Rahola que com tots saben no és molt amiga nostra, en un article titulat Pelegri a la caza crítiques l’actuació del departament i digues que actuava “con nocturnidad y alevosia”

Finalment el Govern aprova el Decret llei el 15 de novembre però curiosament aquest no es publica a les actes dels acords de govern del dia junt amb els altres acords d’aquell mateix dia i també curiosament no es publica al DOGC fins el dia 21 o sigui just el dia després de les eleccions, quina casualitat ! de la mateixa manera què el President Mas anuncia més mesures en contra dels més febles, també després de les eleccions el dia 22.

Un govern què no és sincer, què amaga el què farà i que no vol debatre amb els qui no li donen la raó.

Segon : Un decret llei què es salta el funcionament normal democràtic , el diàleg i la participació d’una part de la societat civil i respon a les pressions d’uns pocs , que exerceixen de lobby, en aquest cas la Federació Catalana de Caça, les societats ocellaires i una Plataforma Tradició Ocellaire què fins i tot en l’escrit què envien a la Presidenta del Parlament parlem de “ la gran il•lusió que els va generar el govern de CIU després de l’etapa convulsa d’ICV al front del Medi Ambient amb les seves polítiques de restriccions indiscriminades contra els col•lectius què ells creien contraris als seus pensaments” ja estem com en el cas del Segarra-Garrigues, potser Conseller diputats i diputades de CIU, ara que ja no estem en campanya , en comptes de demagògia, tots podríem fer una mica de pedagogia política i els hi podrien explicar a aquests col•lectius què això de la protecció del medi ambient , de les directives europees de les aus, o de l’aigua no son manies d’Iniciativa sinó què respon a unes normes i directives europees i internacionals que cal complir.

I de pas també rebre a entitats i ONGs ambientalistes i conservacionistes amb les quals no han estat massa dialogants durant aquest procés. Posant en evidència, un cop més què amb els vots de molts governen per a uns pocs .

I en tercer lloc i entrant ja al contingut del Decret Llei i a la seva adequació normativa, un decret llei què vulnera i entrar en conflicte amb la normativa europea i espanyola , en concret amb la la Ley 42/2007 de Patrimonio Natural i Biodiversidad , amb la Directiva d’Ocells 2009/147/ i amb la jurisprudència dictada pel TJCE Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees , concretament en dues sentències. Però es que a més vostès ho saben perquè quan en l’ORDRE d’11 de febrer d’enguany van deixar derogar l’odre de juliol del 1999 q uè regulava la captura en viu, la tinença i exhibició els tècnics del departament van emetre un Informe justificant què l’autorització de la captura no s’adaptava a la normativa i per això calia derogar-la.

En el Preàmbul del Decret Llei vostès amb una sèrie de piruetes dialèctiques intenten justificar la necessitat extraordinària i urgent de modificar la llei de protecció dels animals vigent, especialment l’art. 34. 2 i la modificació de l’annex i les raons extraordinàries i urgents d’autoritzar un règim de captures per aquest any per tal de poder avançar cap a la reproducció en captivitat d’aquestes espècies què seria la solució satisfactòria i alternativa a la captura en viu segons la normativa actual.

A nivell europeu aquestes especies què regula el Decret Llei el pinsà , la cadernera, el verdum i el passerell no son considerades especies cinegètiques i per tant l’autorització s’ha de fer per l’article 9 de la Directiva d’Aus que marca les excepcions

Però com queda pales en les mateixes sentències i en l’Informe del Ministerio de Medi Ambiente del 2010 què serveix de base per a les directrius sobre la captura de fringíl•lids del medi natural que aproven totes les CCAA, per acollir-se a aquesta excepcionalitat de, de l’article 9 de la Directiva d’Aus s’ha de demostrar que no hi ha cap altre mètode alternatiu, cap solució satisfactòria i en aquest cas la cria en captivitat si és una solució satisfactòria com dicta la Sentencia de 8 de juliol del 1987 contra Bèlgica i tot i en el cas que aquesta cria en captivitat comportes problemes de consanguinitat al creuar de forma endogàmica els exemplars, caldria demostrar

- Que la diversitat genètica de la població captiva és insuficient per evitar la consanguinitat

- Què no es poden aplicar altres solucions com l’intercanvi d’exemplars d’altres poblacions captives de la Unió Europea o entre granges del mateix país,

I si tot i amb això no es poguessin garantir aquestes solucions alternatives satisfactòries l’autorització de la captura en viu s’hauria de sotmetre a tots les limitacions previstes a la normativa, això vol dir entre altres coses què el nombre d’exemplars que es poden capturar ha de ser el que es fixi objectivament per pal•liar els inconvenients de la consanguinitat i sempre dins dels límits de les petites quantitats.

Com recull el TJCE en dues preguntes que se li van adreçar i que recull una segons sentència de 1996.

I aquí és on també el Decret Llei i concretament l’article 2 què estableix el règim de captures per al 2011 vulnera la llei fixant un nombre màxim de captures de 60.246 exemplars, 75 % mascles i 25 % femelles, sense un informe previ de l’estat d’aquestes poblacions i sobretot sense conèixer aquestes necessitats objectives que facin possible la cria en captivitat què se suposa què és el què ha de permetre la modificació de la llei què avui discutim

Així doncs perquè 60.000 i no 30.000 o 70.000 ? en base a quin criteri científic o tècnic ? En base a quin informe emès pels òrgans competents ?

Segons l’Institut Català d’Ornitologia des de l’any 2000 a excepció del pinsà les altres tres espècies estan perdent població des de l’any 2000 i poden quedar reduïdes a la meitat durant els pròxims 20 anys amb el prejudici per als ecosistemes doncs aquests ocells són importants per la cadena tròfica son aliment de rapinyaires com els esparvers, falcons, xoriguera i petits mamífers i rèptils i a l’estiu en l’època de cria es mengen els insectes. Però és què a més per poder fixar quotes autonòmiques l’article 58 de la Llei Estatal de Patrimonio Natural y Biodiversidad exigeix que es fixi abans un nivell màxim a l’estat de captures, nivell que no està fixat.

Aquesta constatació de pèrdua de població tampoc justifica l’eliminació d’aquestes espècies de l’Annex d’espècies protegides de la Llei de Protecció dels animals.

I per acabar pel que fa a aquest article 2 del Decret Llei el Govern torna a deixar en mans de la Federació Catalana de Caça, com també ha fet en el cas de la pesca continental la gestió de les autoritzacions, la distribució i repartiments dels exemplars a capturar , amb uns requisits mínims per als titulars de les autoritzacions i què suposen un greuge comparatiu amb el sistema d’anellament científic i l’acreditació dels anelladors, a més d’obrir la porta al furtivisme difícil d’evitar.

Per tot l’exposat , per la discrepància jurídica, per la forma de tramitació, pel contingut referit al nombre de captures autoritzables i altres aspectes què són molt millorables ICV-EUiA hem votat en contra de la convalidació d’aquest Decret Llei i atès què el Conseller ha comunicat què es la seva intenció què es tramiti com a Projecte de Llei, si el Projecte de Llei es manté en els mateixos termes ho portarem al Consell de Garanties Estatutàries.

Per altra part com què creiem què aquest Decret Llei incompleix la Directiva d’Aus i la legislació estatal ho DENUNCIAREM a la Comissió Europea i si un cop més la Comissió torna a obrir expedient sancionador al Govern de Catalunya per vulnerar una directiva referent al medi Ambient, esperem què el Conseller d’Agricultura i Medi Natural n’assumeixi les conseqüències.

Començament de curs , torna la vella CIU de sempre.

Durant els primers dies de setembre és tradició què comparegui en roda de premsa la persona titular del Departament d’Educació, perdó ara Ensenyament, i els respectius representants territorials per fer-nos cinc cèntims de les xifres d’alumnes i professors, de les inversions i obres què es faran a les nostres escoles i Instituts , dels nous programes o aquelles qüestions principals què volen impulsar en política educativa.
Aquest any s’ha seguit la litúrgia i la representant de la Consellera Rigau en el territori, una persona de la casa i gran coneixedora del sistema i del territori ha tingut què fer mans i mànigues per explicar-nos la situació sense què es notes massa la brutal retallada de recursos que sofrirà l’escola pública.
La sensació llegint les dades es de dejà vu, és una música què coneixem bé els i les que vàrem treballar a l’educació durant els 21 anys que va governar CIU i què va deixar una situació de llistes interminables d’interins, manca de construccions escoles, falta de places de 0-3, conflictes en la preinscripció i menysteniment del món local en tant què administració educativa , entre altres coses. Situació que es va corretgi en bona mesura durant els 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, almenys pel què fa a contractació de professorat, inversions, places de 0-3, Oficines Municipals d’escolarització, 6ena hora , etc. Tenint en compte a més què van ser els anys de més creixement d’alumnat nou vingut i què els dos darrers cursos ja es va haver d’iniciar una política de contenció per la crisi econòmica.
Les dades del Camp de Tarragona, com les de la resta de Catalunya, són prou explicites augmentem 2.610 alumnes d’infantil i Primària però només 7 mestres i augmentem 938 alumnes d’educació secundària i FP de grau superior però només augmentem 14 professors. És la màxima der fer més amb menys, què en el cas de l’educació, la salut o l’atenció a les persones és complicat i impossible de fer amb qualitat.
Es treu la 6ena hora que només es farà a 52 dels 290 centres de la demarcació i majoritàriament a centres què estan en Zones Escolars rurals o què són d’actuació educativa preferent, la qual cosa significa un greuge respecte els alumnes de la privada i la concertada que continuaran fent aquesta hora lectiva. On queden els acords del Pacte Nacional per l’Educació, bé alguns ja van quedar pel camí en la tramitació de la LEC i ara el govern de CIU els hi donarà el toc de gràcia.
Avui l’Informe de l’OCDE

era contundent sobre els beneficis econòmics i socials d’invertir en educació i jo afegeixo què a més es crea ocupació de qualitat i no deslocalitzable, però com en la resta de polítiques públiques aquest Govern va en la direcció contrària.
La seva política educativa potser acontenti al sector de l’escola privada i part de la concertada, aquella què no té vocació de servei públic, però no contribuirà a reduir i compensar les desigualtats socials, una de les funcions bàsiques que tot sistema educatiu nacional ha de complir.

“Al juny la falç al puny” o de les retallades al primer sector

Article publicat al Diari de Tarragona 13 de juliol 2001 sota el títol "Les retallades al primer sector"

Aquesta setmana compareixia el Conseller Pelegrí a la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca Alimentació i Medi Natural

per explicar-nos el pressupost del seu departament, un pressupost què com el de la resta d’àrees també ha estat retallat, bé en aquest cas podem dir mutilat donada la magnitud de la tisorada.
La pagesia, els ramaders, pescadors i el sector de la transformació alimentaria del nostre país, ja fa anys que travessen una situació extremadament delicada, què fa què en molts casos no es puguin guanyar la vida dignament, doncs acaben cobrant pels seus productes menys del què ells han gastat per produir-los, si això afegim les incerteses de la climatologia, l’extorsió de les grans cadenes de distribució, la dificultat per accedir al crèdit, la pujada de preus dels carburants i la competència deslleial del productes importats que no compleixen els requisits ambientals i de seguretat alimentària que a ells se’ls exigeix, per posar uns exemples, el panorama és més negre què no pas verd.
Però com reconeixia el Parlament de Catalunya en el debat monogràfic sobre pagesia què es va fer l’abril de 2010 , del qual va sortir una Resolució què tots els partits van votar favorablement, aquest és un sector estratègic i com a tal jo em pensava què més enllà d’aquest reconeixement verbal , el pressupost reflectiria els acords presos.
Un cop més el govern de CIU ha menystingut els acords parlamentaris i al contrari, aquest és el pressupost què més s’ha retallat, per sobre del 25 % ,posant en perill programes i línies d’ajuts tan necessàries com la incorporació de joves al camp, les mesures agroambientals, o les què es destinen a l’Agencia Catalana de Seguretat Alimentària que redueix el pressupost en un 42%. Qüestió què, després de les crisis alimentàries viscudes, la darrera la del cogombre i les incerteses què planen sobre els transgènics hauria de ser prioritària.
Però les prioritats són unes altres, segueixen essent, malauradament les grans inversions com la construcció del Segarra-Garrigues, perquè es continua pensant com a única fórmula per incrementar el valor afegit de la producció agrària amb l’increment del valor patrimonial de les terres de cultiu i aquest increment sol basar-se en la reconversió de secà a regadiu o bé, i sobretot, en la requalificació del sòl rústic en sòl urbanitzable , i així ens ha anat !!
Un pressupost què no fa front als reptes què té el sector avui i el nostre país, la creació d’ocupació, la millora de la renda del productors, els requisits ambientals i energètics, el consum alimentari de proximitat o km 0 , la modernització de les estructures empresarials i cooperatives i la qualitat de vida al mon rural. Un pressupost que no avança cap a la sobirania ni la suficiència alimentària i què dona respostes antiquades per superar un model què fa anys què està exhaurit

Demanem tancament Asco I al Parlament i al carrer

Durant la sessió de control al Govern del Ple de 4 de maig, vaig preguntar en nom del nostre grup ICV-EUiA sobre , en aquell moment, el darrer incident de la CN Ascó I, un vessament de 25.000 litres d’aigua contaminada. Aquell incident què va estar catalogat en un primer moment de nivell 0, però què arran de la inspecció posterior es va requalificar de nivell 1, era un més del reguitzell d’incidències què acumulen les CN ubicades a Tarragona, gestionades per ANAV una operadora què ha degradat la cultura de la seguretat fins uns nivells què qualsevol govern responsable no toleraria. Però més enllà d’una discussió ètica entre el què és i el què hauria de ser, la realitat és què aquest govern “bussines friendly” també en aquest sector té molts friends i molts bussines què actuen de lobby impedint ni tan sols obrir el debat sobre l’energia a Catalunya. Davant d’aquesta situació hem de continuar lluitant al carrer, al costat del moviment antinuclear i per això estarem presents a la manifestació del diumenge 5 de juny i també a les Institucions . Per això hem presentat una proposta de resolució per exigir al Govern que no renovi la llicència d'explotació de la central nuclear Ascó I. El tancament de la central és ara possible perquè del total de potència que generen les nuclears només un 1% surt de la central d'Ascó. La llicència de la central caduca el proper mes d'octubre, moment en que, s'hauria de tancar i, al mateix temps, posar en marxa un pla per garantir la dinamització econòmica de les comarques afectades pel tancament i impulsar les energies renovables i de l'estalvi i l'eficiència energètica. Alemanya ja ha posat en marxa el seu pla de tancament, apostant per les energies renovables, l’estalvi i l’eficiència i impulsant el què anomenem l’economia verda com una sortida de la crisi què generarà ocupació i els farà més competitius. A Catalunya el govern de CIU, només vol parlar de millorar la seguretat de les Centrals Nuclears de casa nostra, palesant una manca de visió estratègica econòmica i de sobirania nacional que l’acosten més a un govern provincià, què no pas al què ha de ser el govern de la nostra nació. No cal ni dir, el menys teniment què aquesta actitud suposa per a la ciutadania del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, què mai ningú ens va preguntar si volíem aquestes instal.lacions en el nostre territori, ni si les volem seguir tenint, amb tot el què ha passat. Crec què serà necessari articular un moviment ciutadà tan potent i multitudinari com el què es va articular contra el transvasament de l’Ebre, què els partits com ERC i PSC es posicionin sense embuts si volem seguir els passos de la veïna Alemanya, aquest és el meu desig i per això seguirem lluitant.

9è Premi Cipriano Garcia a la CANC i de nou Ascó

Aquest divendres 29 d’abril, a la nova seu d’ICV vaig poder participar en un dels actes més emotius i significatius per la tasca política què fem en el territori, el lliurament del 9è Premi Cipriano Garcia a la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, la CANC.Aquest guardo què ja fa anys què lliura ICV, amb col.laboració amb CCOO, coincidint amb el 1r de maig i reconeix públicament a entitats, associacions i persones què han destacat per la seva lluita política, social per la transformació i consecució d’un mon més just. En passades edicions ha recaigut en figures tan destacades com l’ex president del Brasil Lula da Silva o la plataforma Aturem la guerra i aquest any en la CANC, una coordinadora què sorgida a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, ha fet sentir la seva veu arreu de Catalunya reobrint el debat nuclear no només al nostre territori.
La CANC ha treballat des del 2006 per impedir què el cementiri nuclear s’instal•lés a Catalunya, fos a Vandellòs o Asco, dos emplaçaments què tenien tots els números atesa la seva condició d’emplaçaments nuclears i els lligams entre el lobbie nuclear i CIU.
Avui, desgraciadament, tornem a veure com és de necessària la feina de la CANC i d’altres entitats, associacions, com Greenpeace o Ecologistes en acció, també de partits com ICV què volem què el govern debati sobre el futur i el present d’aquesta energia. I dic avui perquè un cop més la central d’Ascó ens ha donat un altre ensurt vesant 25.000 litres d’aigua radioactiva durant l’operació de recàrrega, vessament què ha afectat a 14 treballadors.
Si al gener era el fred què congelava els sistemes de control d’unes vàlvules afectant el sistema d’emergència i la realització de maniobres no permeses, incidents catalogats de nivell 1, a l’abril va ser un incendi catalogat de nivell 0, un seguit d’incidències què sembla què ens vulguin avisar, perquè quan més vella és una central més risc acumula i no oblidem què el 2014 Asco complirà els 30 anys de vida útil.
Per això cal ara més què mai, lluitar pel tancament progressiu de les nuclears, primer Ascó I, després Asco II i per últim Vandellòs II i aquesta lluita què perdem al Parlament, com vam veure en el darrer Ple del 14 d’abril en què PP i CIU ens van rebutjar la moció, l’haurem de fer al carrer. Però no la podem lliurar només a Tarragona, a l’Ebre necessitem què la resta del país ens doni suport, com ens el van donar en la batalla de l’aigua.
La realitat és obstinada i cada dia ens està mostrant els perills i conseqüències d’aquest model energètic, però sembla què el diner i la cobdícia d’uns quants poden més, justament això és el què em nego a admetre: NOSALTRES SÓM MÉS I MILLORS i a més la nostra lluita és justa i té futur, per tot plegat rebel•lem-nos i com la CANC poc a poc pas a pas, guanyem les voluntats de tanta gent, què facin possible el tancament de les centrals i per tant la desnuclearització de Tarragona i Terres de l’Ebre.

EDUCACIÓ: DE NOU EL FLORIDO PENSIL

Fa uns anys va obtenir bastant èxit una adaptació teatral de l’escola del franquisme: El florido pensil. Es tractava d’una revisitació dels conceptes pedagògics- per dir-ne d’alguna manera- de l’escola de la dictadura que es basava en un ensenyament autoritari, ideològic, confessional, segregador de sexes,..Una educació en les antípodes de la republicana (foment de l’experimentació de l’alumnat, contacte amb la natura, rebuig a l’autoritarisme, etc...) que tant bé retrata La lengua de las mariposas (Manuel Rivas).
Vaig tenir la sort de en la darrera etapa de l’escola franquista viure l’eclosió dels moviments de renovació pedagògica de principis dels 80. Recordo fins i tot unes vinyetes a El País de la Liga de los Sin Bata, un còmic de Romeu que retratava una nova escola que defugia els antics models: l’adéu a l’autoritarisme, a la tarima, a la jerarquia (ei, que no vol dir la disciplina!) dins l’aula. Per tot això, em sobta la cortina de fum que la consellera Rigau acaba de plantejar al respecte de la idoneïtat de recuperar l’uniforme i la tarima. Em desagrada també que hagi definit l’alumnat com a “individualista i hedonista” com si aquests no fossin trets de la societat més que de l’alumnat.
En un moment com l’actual en que les retallades estan afectant el moll de l’ós del nostre petit estat del benestar, les propostes com la de l’uniforme sobren absolutament. No és moment de cortines de fum dignes d’altres temps sino de donar respostes als reptes plantejats en el món de l’educació.
Després de la retallada en sanitat ens podem creure les paraules de la Consellera Rigau que no retallaran docents? O pot ser com va dir ahir en el seu balanç dels 100 dies de govern el President Mas, el concepte no és retallar sinó “alliberar” els què ara fan la sisena hora, plus què equiparava l’escola pública a la privada concertada, per a què puguin atendre als 15.000 nous alumnes del proper curs escolar, sense haver de contractar nous interins què, com en els vells temps, tornen a engrossir les llistes.
Està clar que amb aquestes polítiques ni es genera ocupació, principal problema del país, ni avancem en les polítiques educatives, més aviat anem enrere. Tot plegat antic i ranci com en el Florido pensil.

De la literatura a la realitat : estisorada als serveis públics

La història de la literatura contemporània (La tregua de Benedetti, Todos los nombres de Saramago, etc…) és plena d’històries de funcionaris que viuen una existència gris, ofegats per muntanyes de papers i expedients i ancorats en una administració deshumanitzada. Es tracta, sens dubte, d’una metàfora sobre la percepció impersonal, asèptica i freda de determinats serveis públics que les noves tecnologies haurien d’esborrar si s’apliquessin amb immediatesa i empatia.
Sóc de l’opinió –i és una impressió personal- que els governs democràtics han avançat molt en el desterrament d’aquella clàssica imatge del “Vuelva usted mañana” de Larra que tanta fortuna ha fet. Però el cert és que el tòpic existeix i està instal•lat en la percepció de moltes persones, tal i com ho demostra la genial imaginació dels autors esmentats.
De ben segur, però, les recents mesures impulsades pel govern de Mas no contribuiran a derrocar aquests mites: les famoses retallades de CiU consagren la idea que alguns administradors ens conceben única i exclusivament com a xifres enlloc de persones. Simples números (d’escolars, de pacients de llistes d’espera,…) que han de quadrar en un balanç. Sense anàlisi del que és essencial o prioritari en una societat que es reclama moderna i benestant.
Un cas preocupant, per exemple, és el que està passant al jutjat número 1 en matèria penal de Reus a causa de la manca de recursos humans per donar serveis als usuaris. Davant la impossibilitat d’atendre a les persones, els treballadors han anunciat la suspensió dels judicis menys urgents i la sol•licitud a advocats i procuradors per a que no presentin escrits de tràmit i no urgents atès l'important nombre de baixes que pateix el jutjat que no han estat cobertes pel Departament de Justícia.
De la seva banda, el grup parlamentari d'ICV-EUiA ha presentat una bateria de preguntes a la Comissió de Justícia del Parlament en les quals pregunta al Govern les mesures previstes per garantir el dret a la justícia de les persones del partit judicial de Reus.
Sembla que almenys en aquest cas, la muntanya de papers que ofega als funcionaris no forma part de la literatura sino d’una realitat ben preocupant a la qual cal donar sortides urgents.

Carta oberta a la Carme Mansilla, nova directora dels Serveis Territorials del Departament d'Interior al Camp de Tarragona.

Article publicat el 4 de març de 2011 al Diari de Tarragona p.23

En saber ahir la notícia de què finalment l’HC d’Interior Felip Puig, havia decidit nomenar directors de SSTT i què al Camp de Tarragona la persona escollida per al càrrec era la Carme Mansilla, vaig tenir una explosiva barreja de sentiments, entre els què va prevaldre la satisfacció amerada de tristesa.
I perquè ? Us podeu preguntar.
Satisfacció : per la persona escollida amb la què vaig tenir el plaer de treballar des del meu càrrec anterior , què ara ella ocuparà i en el què li desitjo sort. Un càrrec que comporta capacitat de treball, què la Carme ens ha palesat què la té, però també perseverança, força, capacitat d’escoltar i generositat , perquè són encara molts els reptes del territori en matèria de seguretat, entenent la seguretat d’una manera integral i què va més enllà de la persecució del fet delinqüencial.
Reptes com la protecció civil, què l’anterior govern vàrem posar a l’agenda política i què serà necessari seguir impulsant amb els ajuntaments , ajudant-los, col.laborant amb ells perquè facin els respectius plans, però també amb la mateixa Generalitat específicament amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat què haurà d’incorporar els criteris de gestió del risc en la planificació urbanística, qüestió no sempre fàcil , com hem comprovat en el POUM de Tarragona o amb la subdelegació de govern, per afrontar el PENTA i la gestió del risc nuclear.
Reptes com el de la violència masclista, què l’anterior govern va afrontar amb un programa específic i què hores d’ara no sabem com pensa abordar l’actual titular del Departament, encara què com la Carme sap -perquè ella va impulsar el protocol al Consell Comarcal de l’Alt Camp- li caldrà entomar-lo en el territori en complicitat amb els altres agents què intervenen : salut, justícia, benestar social, Institut Català de les Dones, etc.
Tristesa, per l’actitud, les formes i les declaracions del Conseller Puig, envers el Departament d’Interior, perquè jo estic segura, malgrat què hagi dit en una entrevista al País (28-02) què els/les d’Iniciativa no teníem ni les conviccions ni la visió de país per gestionar el Departament d’Interior , què quan el Conseller Saura va crear els Serveis Territorials d’Interior a cada vegueria i al Camp de Tarragona a més vàrem obrir l’ Oficina d’Atenció Ciutadana, va suposar una millora per a la ciutadania, per als ajuntaments i pels mateixos operatius què treballen en els diferents cossos. Per què Barcelona , encara què no ho sembli , en algunes qüestions pot estar molt lluny i la proximitat i la descentralització , són factors què afavoreixen la gestió de la “cosa pública”.
Jo estic convençuda Carme, què tu també ho veus així i treballaràs perquè així segueixi essent, i per fer-li veure al teu Conseller, què el 112 no és Holliwood perquè Tarragona necessita un Centre de Coordinació d’Emergències, què cal seguir lluitant amb programes específics contra la violència masclista, què no podem augmentar les patrulles si retallem les promocions de Mossos, què cal seguir apostant per les noves tecnologies de comunicació amb una plataforma compartida com la xarxa Rescat i tantes i tantes altres coses què els alcaldes i alcaldesses, els mossos i mosses , els bombers i bomberes , els tècnics i les tècniques de protecció civil o d’espectacles o la ciutadania et faran arribar.
Per acabar i atès què estem a prop del 8 de març , dia de la dona, felicitem-nos què segueixi essent una dona la responsable de la seguretat al Camp de Tarragona, un àmbit en el qual encara ens queda camí per arribar a l’equitat.

Suprimir a la pública per concertar a la privada o Robin Hood a l'inrevés

Diu la saviesa popular que "una imatge val més que mil paraules". I té raó. Mentre vivim unes setmanes negres pel que fa a les retallades en els serveis públics què conformen el nostre feble Estat del Benestar i el pressupost en àmbits essencials com la sanitat i l'educació no para de minvar hi ha qui està molt tranquil. Tranquil del tot. I és que si el pressupost en educació veurà una reducció del 20% i a l'escola pública li estan retallant dos de cada deu euros dels que gasta, a escoles que segreguen per sexe se'ls està ampliant el concert.
Aterrant les xifres en el territori: les retallades en línies de P3 a Tarragona en 4 CEIPs públics de Tarragona, el CEIP Tarragona, La Floresta, el Miracle i Riuclar es contraposen a la imatge que encapçala aquest post: la concertació de més places de P3al Col.legi Sant Pau.
I ara amb l'excusa de la crisi econòmica , la política de CIU de sempre, la què coneixem bé dels 21 anys què van governar. No només retallen oportunitats d'un futur millor per a tota la ciutadania gràcies a l'educació pública, a més perpetuen les diferències entre la xarxa pública i privada, perquè treure P3 a la pública implica que cada any a aquestes escoles hi hagi un nivell menys. Mentre la concertada els guanya, cada any. Aquest no era l'esperit del Pacte Nacional per l'Educació i si era una possibilitat que la LEC no blindava i a la qual ens vam oposar amb tota la força dels nostres 12 diputats i diputades.
Ara han començat però no s'aturaran i per això caldrà què federacions de pares i mares, sindicats, MRPs, associacions i sobretot des dels ajuntaments plantem cara per mantenir una educació pública de qualitat.

Recordarem el Pressupost de les Tres EMES

Avui una més del bipartit què governa Catalunya, de “donde dije digo, digo Diego”, després de reduir 200 Mossos per la propera promoció i precaritzar les condicions de treball dels metges i personal sanitari, arriba el torn dels mestres, bé del professorat de secundària.
Queden en la memòria les prioritats del govern d’esquerres dels darrers anys, del pressupost de les 3 M : mestres, mossos i metges.
En la proposta de la Consellera Rigau, es redueix en un 60% l’oferta de, places d’oposicions per a professorat d’Educació Secundària, en el cas de la Formació Professional se’n oferten només 343 i això tenint en compte que es preveu que el proper any es produirà un nombre més alt de jubilacions que en altres anys, en ser l'últim de vigència de les jubilacions anticipades i incentivades, regulades per la Llei Orgànica d’Educació, de manera que cal esperar que en el curs escolar 2011‐2012 es dispari el nombre de docents interins.

Però el pitjor és què aquesta retallada tot i què es faci amb l’excusa de la contenció de la despesa i l’estalvi, no estalvia diners doncs l’oferta correspon a places què ja estan cobertes per interins, per tant per gent què ja treballa i cobra, per tant la reducció el què fa és precaritzar les condicions de treball d’aquests professionals i dificultar als Instituts públics la consolidació d’equips docents estables i projectes pedagògics.

Això als què hem estat anys a Educació amb els altres governs de CIU no ens ve de nou, va ser la tònica dominant durant els 23 anys anteriors al govern d’esquerres i ara tornem-hi. Recordo què més d’una persona es va jubilar essent interina.

Això si en l’entrevista del diumenge el President del bipartit, Artur Mas, tornava a lloar els avantatges pedagògics dels centres què segreguen per raó de gènere i què es subvencionen amb diner públic i sense cap pudor parlava de poder augmentar els concerts, en aquest cas sense tenir en compte les restriccions pressupostàries què si apliquen a l’educació pública.

Amb aquest tipus de mesures, no milloraran l’educació pública “ la de tots i totes” i amb els vots de molta gent, governaran per a uns quants què mantindran i ampliaran els seus privilegis.

Les contradiccions de CIU, ara què són Govern.

Com que el temps i el sentit comú acaba sempre posant les coses al seu lloc, i les mentides tenen poca cosa a fer contra la lògica i la realitat, aquests dies hem pogut veure que bona part, per no dir totes, les coses que Convergència i Unió va engegar contra Iniciativa durant la campanya electoral se li han girat en contra. Ens acusaven de tots els mals hagut i per haver, quan en realitat eren ells, els que no es cansaven d’engegar atacs ideològics i sectaris.

A Tarragona ciutat es van treure de la màniga que era la nostra força política la que estava interessada a endarrerir el POUM mitjançant els informes de Protecció Civil que constataven que aquest instrument urbanístic no s’adequava a la normativa, i en això van comptar amb la impagable ajuda d’alguns regidors (socialistes) de l’equip de govern, o la del propi alcalde. Ara, però, ha quedat clar que aquests informes no responien a cap voluntat ideològica, ni a cap càlcul polític especialment vinculat al programa d’Iniciativa. Simplement, es tractava de fer complir la llei. Així ho van entendre els tècnics de Protecció Civil encarregats de revisar el POUM, i així ho van fer constar en el seu treball. Curiosament, ha estat la pròpia CiU qui ens ha donat la raó, ascendint aquests tècnics a la cúpula del Departament d’Interior.

Una cosa similar ha passat amb la polèmica dels 80 quilòmetres per hora en els accessos a Barcelona. Van convertir la crítica a aquest límit de velocitat en una de les banderes de la seva campanya, tot presentant la mesura com un estrany caprici ecosocialista. Passades les eleccions, Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat, va haver de reconèixer que els 80 quilòmetres havien estat una bona mesura, perquè s’havia reduït la mortalitat en els accidents de trànsit i havien millorat els índexs de contaminació atmosfèrica. El nou titular d’Interior, Felip Puig, obligat per les seves promeses anteriors, intenta ara suprimir-lo sense suprimir-lo del tot, amb unes mesures de “velocitat variable” que no sabem com quedaran. En tot cas, és obvi que no s’atreveix a restablir, pura i simplement, la situació anterior, per por que les morts augmentin i la qualitat de l’aire empitjori. Senyal que nosaltres anàvem pel bon camí, i que els seves crítiques eren gratuïtes.

Com gratuïts son, també, els atacs al codi ètic dels Mossos d’Esquadra que Iniciativa va impulsar. D’entrada, sobta molt que un partit democràtic s’oposi a que la policia del seu país tingui regulada la deontologia professional, com la tenen la majoria dels oficis socialment i humanament sensibles Però és que, a més, ara s’ha sabut que projecten substituir el codi ètic amb altres mesures similars que s’apliquen a altres cossos policials de la Unió Europea... que és exactament el que nosaltres vam fer quan ens vam plantejar la redacció del codi ètic. Veiem, doncs, una altre embolic electoralista convergent que no saben com resoldre un cop han arribat al govern.

Aquests tres exemples il•lustren la manera de fer del partit que ara ens mana. Quan eren a l’oposició, criticaven per sistema tot el que Iniciativa feia al govern. Quan han arribat al govern, es veuen obligats a admetre, encara que sigui amb la boca petita, que la nostra gestió no ha estat, ni de bon tros, tan negativa com pretenien, fins al punt que han de fer jocs de mans per fer veure que revoquen les nostres normes sense revocar-les del tot. El dia que s’animin a fer el pas següent i diguin tota la veritat serà un gran dia.

Felip Puig passa el ribot a Interior

Em preocupa què passarà amb els Serveis Territorials del Departament d’Interior, em preocupa davant dels canvis i supressions que el nou conseller Felip Puig està implantant i què no acabo de veure si responen a una lògica d’estalvi i eficiència administrativa o a un intent d’esborrar les petjades què la nostra gestió al front de la Conselleria ha deixat .
Quan revisant el Decret 200/2010 sobre les competències dels Departaments de la Generalitat o el 43/2011 de 4 de gener sobre l’estructura del Departament d’Interior llegeixo la supressió del Programa de Seguretat Contra la Violència Masclista, un programa valorat aquí i també reconegut internacionalment, torno a pensar amb la lògica què ha guiat aquesta reestructuració i amb l’assetjament d’aquests 4 anys per part de CIU i els seus aparells mediàtics.
Només em queda l’esperança de pensar què les polítiques públiques de memòria històrica, de pau i drets humans, de seguretat contra la violència envers les dones, de responsabilitat social corporativa, d’equitat de gènere i tota la feina feta, ha produït canvis culturals, de valors, no només en les persones què han treballat sinó, i sobretot en la ciutadania- i què a partir d’ara la ciutadania haurem d’exigir a aquest nou govern què volem seguir avançant en aquests drets, què no permetrem ni un pas enrera.
Caldrà estar molt a la guai, perquè encara desconeixem qüestions importants d’aquesta remodelació i no podrem fins d’aquí un temps prudencial valorar-ne els resultats, per a fer-ho necessitem des d’ara exercir un control rigorós i exhaustiu de la seva gestió al front de la Conselleria.