Opinió

Així, en sec, a cap aficionat a l’esport li venen a la ment icones del futbol com Cristiano Ronaldo, Ibrahimović o John Terry quan es parla de companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme. Impossible. Impossible, perquè això són valors. Concretament, els que s’inculquen als joves quan s’inicien en el rugbi. La USAP de Perpinyà  contra l’Stade Toulousain de la primera divisió francesa va ser la meva primera experiència en un partit de rugbi i per molt que t’expliquin les coses o les hagis vist per televisió, quan les veus en directe, canvien. Fet com estic a anar al futbol, em vaig sentir com un napolità de Secondigliano pel luxós Mayfair londinenc. Acostumat a murrieries, insults, protestes i cosses, l’educació em va deixar fora de joc. Cap renec a l’àrbitre, cap mastegot a destemps, cap jugador feia comèdia per provocar l’expulsió d’un rival. Ni un. I mira que el rugbi s’hi presta perquè el vaivé de bolets fa caure de cul, però cada cop està dins el reglament i cada ull de vellut és sense rancor.

L’educació que hi ha en un camp de rugbi no és espontània. Els jugadors l’han xumat des de menuts. A diferència del futbol, la pilota oval no cria corbs que li trauran els ulls.  Cada cap de setmana hi ha pares de joves futbolistes que borden a entrenadors, àrbitres, rivals i inclús a propis fills evocant frustracions de joventut o somnis d’una vida milionària. El companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme es substitueix per l’egoisme i el tot s’hi val posant una catifa vermella als nanos per somiar en un futur futbolístic només destinat als escollits. I a l’educació que la bombin.

En el rugbi els jugadors no qüestionen els àrbitres, ni els intenten enganyar per treure partit de les seves decisions. El Stade Toulousain mai podrà fitxar Dani Alves. Els assajos són fruit de l’esforç de tot l’equip i, en conseqüència, les celebracions es fan en grup, mai de manera individual. La USAP mai podrà fitxar Cristiano Ronaldo. Al rugbi no hi ha espai per a perdre el temps, els metges atenen als lesionats al bell mig de la gespa mentre el joc continua. El Bedford Blues mai podrà fitxar Sergio Busquets. Al final del partit els jugadors d’ambdós equips confraternitzen en l’anomenat “tercer temps”, en què beuen i mengen junts per invitació de l’equip local. Quan futbolistes d’un equip dinen plegats esdevé notícia. No hace falta decir nada más, que diria aquell.

El rugbi també deixa en evidència al futbol en l’aplicació de la tecnologia en millorar el joc.  L’”instant replay” elimina tots els “por qués?” que cap entrenador faci en públic i marrameus del tipus “ens han perjudicat” estan fora de lloc perquè un àrbitre repassa per televisió la repetició d’una jugada les vegades que faci falta. La justícia esportiva està tecnològicament garantida.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Johan Cruyff denunciava que el 20% dels futbolistes campions del món dels darrers 30 anys han viscut per sota el llindar de la pobresa. Sense estudis, ni cultura i víctimes dels representants, molts han acabat demanant caritat després de portar una vida de cinc estrelles. Per capgirar aquesta situació, Cruyff volia veure volar els jugadors sense voltors al voltant. Bé. Però per volar sense estavellar-se, s’ha de tenir voluntat per formar-se. Qualitats com l’honestedat, el respecte, la disciplina o el sacrifici, que els joves jugadors de rugbi mamen des de ben petits els ajuden a afrontar la vida de grans.  Entre Secondigliano i Mayfair hi ha un món, però està a la mà dels adults d’avui que demà aquesta distància sigui més curta.