Gegants amb peus de fang i caps de suro

dimecres, 12/12/2012

Entre alcohol, dones i joc, Allan Iverson ha dilapidat 154 milions de dòlars, Antoine Walker 70 i  Paul Gascoigne 14. Robert Parish s’ha venut l’anell de campió de l’any 1981 per 48.000 dòlars, Walker el de l’any 2006 per 16.000. En paraules del seu advocat, Denis Rodman “no pot pagar la pensió de la dona perquè està arruïnat”. George Best i Garrincha van morir alcoholitzats i sense un ral. Exemples n’hi ha a grapats. Esportistes que han tingut la glòria a les mans, el món als peus i cap a can seixanta. Gegants que han acabat com una rata: pelats i a les clavegueres. Un estudi revelava que sis de cada deu jugadors de l’NBA s’arruïna als cinc anys d’haver-se retirat. Brutal.

La lògica pregunta de per què, té resposta si parem atenció als mitjans de comunicació d’una setmana qualsevol: el futbolista del West Bromwich Liam Ridgewell va fotografiar-se eixugant-se el cul amb bitllets de 20 lliures, Cristiano Ronaldo paga 200.000 euros per una llicència per lluir a la matrícula del seu Ferrari la marca registrada CR7. D’aquestes collonades se’n fa notícia. L’entorn del jugador, riu les gràcies. Els clubs, mentre el nen marqui gols, avall que fa baixada, com si vol portar una truita a la francesa per barret.

Discrepo de les actituds de mitjans, entorn i club, però sobretot, discrepo de la poca capacitat dels mateixos jugadors per ser constructius, autocrítics, formar-se i no acabar com l’estàtua del doctor Fleming que hi ha darrera la Boqueria, tirats com una burilla. I mira que la llista de damnificats de la pèrdua d’oremus és llarga i ben coneguda.

Com el nen contemplat al que se li riuen les gràcies, entre tots estem convertint els esportistes en més consentits i més figaflors. Compte que no s’enfadin, compte que no fem preguntes que els molestin, compte. Els marrameus de l’estil “No em sento estimat ni valorat” fan mal a conciutadans que estan esperant l’arribada dels homes de negre. La gent les està passant molt putes i ells viuen en un altre planeta a anys llum de la realitat. No tots, cert, però encara un percentatge massa elevat i amb la llengua massa llarga.

Quin és l’origen del problema? Sota el meu punt de vista, la manca d’un clatellot a temps. Quan els pares dimiteixen de les seves obligacions en veure en el fills la solució per tenir una vida millor, malament rai. Deliris de grandesa, mala peça al teler i l’educació se la pintaran a l’oli. Capítol apart mereixen els representants amb els escrúpols de vacances permanents. Martins, Pita, Messalles, Cysterpiller i Cabrera Brizuela donen per una sèrie de terror que riu-te’n de Dexter.

Algú que ara està a dalt de tot em va dir un cop que “jo sé què és no poder pagar un lloguer, ara ja no miro si m’ingressen el sou perquè sé que ho fan i, això, ho valoro moltíssim. S’ha de tenir cap, que mai se sap”.  Aquest n’ha après, però algú que va arribar amb una mà davant i l’altra al darrera té una flota de cotxes de luxe amb Bentleys, Ferraris, Mercedes, Bugattis, Porsches, Hummers, Lamborghinis i va estar un any a Milà pagant 2.500 euros per nit d’hotel. Ves que aquest noi que corria com un negre per viure com blanc, un dia no s’hagi de vendre la medalla d’or de Sidney 2000 per poder menjar com una persona.

El futbolista Liam Ridgewell va fotografiar-se eixugant-se el cul amb bitllets de 20 lliures.

El futbolista Liam Ridgewell va fotografiar-se eixugant-se el cul amb bitllets de 20 lliures.

Dòping: els tramposos són més honestos

divendres, 30/11/2012

El cel és blau, la terra és rodona i cap humà és capaç de fer els temps de Lance Armstrong en el Tour de França a base de macarrons i bistec amb patates. Són veritats absolutes, de les que no admeten discussió. Jan Ullrich, Roberto Heras, Alberto Contador, Marco Pantani en pau descansi i el sonat cas d’Armstrong són l’exemple de grans campions que portaran la llufa del dòping de per vida. Cap esport com el ciclisme ha tingut tantes icones repudiades de la nit al dia. Conseqüència? El mitjans parlen de dopatge per parlar de ciclisme i els patrocinadors fugen cames ajudeu-me de la bicicleta perquè el diable és més savi per vell que per diable i si ha passat trenta cops, pot passar trenta-un.

Però anem a l’origen del problema. Els grecs, inventors dels JJOO i d’una pila de coses útils, ja sabien que la resistència del cos humà és finita. Kilian Jornet pot batre rècords en una  “Cavalls del vent”, però un dia. Després descansarà, es recuperarà i no estarà vint-i-un dies consecutius posant el cos al límit. Qui hagi competit a cert nivell sabrà que lidiar amb 3.360 quilòmetres i ports de primera categoria amb un 10% de desnivell és una animalada de l’alçada d’un campanar. I després exigirem etapes apassionants i que cada any es corri més ràpid que l’anterior. Com alguns advocats, economistes, periodistes i tants altres professionals, alguns ciclistes també fan trampes per complir amb l’exigència, per guanyar etapes i per ingressar diners. Durant un temps, complir amb l’exigència molts cops implicava que els ciclistes s’amaguessin la droga al cul. Literalment. I quan venien els vampirs, escorcoll amb tacte rectal inclòs. Patètic. Això hauria de ser esport, no pas un control duaner de narcòtics, però normalment l’esportista és competitiu (i egoista) per naturalesa. Sempre hi haurà algú disposat a anar més enllà per guanyar i farcir-se les venes d’EPO, clenbuterol o qualsevol merda per anar un segon més ràpid que la resta, que el faci guanyar i porti ceros al compte corrent.

L’UCI m’ha fet avorrir el ciclisme posant proves per marcianes per caçar humans. Si es volen omplir les butxaques amb grans audiències i grans rècords a costa de la salut dels corredors, que tothom ho sàpiga. A la NFL, NBA, NHL, MLB ho tenen clar, no es fan controls i avall que fa baixada. I no. No justifico el dopatge, però les regles són clares. Al final resultarà que els tramposos són més honestos.

L’intendent Milan Kalina, el Kubala de l’handbol

dimarts , 27/11/2012

Els jugadors marquen gols, suen la cansalada i s’emporten la glòria. Són ells qui guanyen els títols i qui fan grans els clubs, però darrera de tot gran club hi ha grans treballadors. Pencaires que fan les coses fàcils, que es deixen els pebrots i, per sobre de totes les coses, que s’estimen el club. Una intendència anònima que és l’ànima d’una entitat. Des de 1991 al FC Barcelona d’handbol una d’aquestes persones és Milan Kalina, que d’ençà de la seva retirada col·labora amb l’handbol blaugrana.

Serbi de naixement i català d’adopció, Kalina va capgirar l’handbol blaugrana com Kubala ho va fer al futbol o Norris al bàsquet. Va canviar la manera de jugar i competir imposant un caràcter guanyador. El seu llegat, mai prou valorat; ser mentor dels Masip, O’Callaghan, Barbeito, Barrufet i Urdangarin que anys més tard van escriure les millors pàgines de la història de l’handbol. Cultivat, malparlat i generós, a ell es deu l’adaptació de grans com Patrick Cavar, Dejan Peric, Danjel Saric o Siarhei Rutenka. Per a tots ells; sempre un detall i un bon consell.

Després de 21 anys al peu del canó, el silenci de Kalina –190 centímetres i 115 quilos– val el seu pes en or. Les ha vist de tots colors i una biografia seva seria de les que portaria cua. Parla serbi, anglès, francès, rus, castellà i català, però calla la bíblia en vers. Campió olímpic i d’Europa, Kalina no es va fer milionari amb l’esport. Li va tocar viure una època en que els contractes espatarrants i les criaturades encara no s’havien fet lloc a l’handbol. Li va anar de ben poc. Deu anys més tard, un jugador com ell hauria pogut viure acomodat. Però no va tenir aquesta sort. Contràriament a la majoria, ell sí va trobar temps per estudiar i és enginyer geòleg. Contràriament a la majoria, no es va trobar res fet i és delegat de transport a Catalunya de la multinacional publicitària JC Decaux per mèrits propis. Contràriament a la majoria, sap què és pencar de sol a sol amb un sou adequat al mercat laboral dels terrícoles. Ningú no li ha regalat res i no ha pidolat res a ningú.

El seu caladíssim accent balcànic recorda amarg com Iugoslàvia es va fer bocins, però no escatima ni una engruna d’hospitalitat a croats, bosnians, eslovens o macedonis. “El passat és passat. Tots són dels meus”. Va viure a Barcelona la guerra dels Balcans i ara, des del carrer Urgell 153 promou la cultura sèrbia a través de la cuina. La memòria col·lectiva potser és desagraïda amb jugadors com ell, però persones com Milan Kalina sempre estaran en la memòria dels que l’envolten. Ви сте диван, Kaлe (ets gran, Kale).

Kalina va fitxar pel Barça el 5 de juny de 1985.

Kalina va fitxar pel Barça el 5 de juny de 1985.

Fórmula 1: dones, milions i draps bruts sota la catifa.

divendres, 23/11/2012

“Hitler feia que les coses funcionessin”. “Prefereixo els règims totalitaris, les democràcies no fan moltes coses bones pels països”. “Les dones són com electrodomèstics”. Qui declara això mereix ser víctima del conseller de Turisme balear Carlos Delgado. Però no és el cas. Qui deixa anar aquests estirabots és un dels homes més respectats i rics del món.  Amb veu d’àngel i cara de Llucifer, segueix la màxima de Maquiavel; el fi justifica els mitjans. Així ha creat un circ que l’ha situat al top quatre de la llista Forbes a Gran Bretanya amb una fortuna de 4.200 milions de dòlars. Bernard Charles Ecclestone pot ser tot menys ruc. El personatge dóna per biografies no autoritzades d’aquelles per sucar-hi pa; pròxim al nazisme, admirador de Saddam Hussein i acusat d’un suborn milionari a Alemanya. Però tot això no importa. Els mitjans maten per entrevistar-lo, els polítics per tenir-hi audiència i els anunciants es rasquen la butxaca per actuar en el seu circ.

De la seva mà, la Fórmula 1 ha sabut conquerir territoris en expansió com l’Índia, Corea del Sud o Abu Dabi i ja té avançades les negociacions a Rússia i Mèxic. Secret de l’èxit? Seduir el poder perquè pagui l’elevadíssim cànon prometent lluna en format de venda d’entrades, turisme, repercussió mediàtica i demés martingales. Com aconseguir-ho? El cercle virtuós que diria aquell. Ajustar els horaris permet tenir la màxima audiència, tenir la màxima audiència obliga als mitjans a fer una bona cobertura mediàtica i una bona audiència combinada amb una bona cobertura mediàtica sedueix els anunciants amb gran capacitat d’inversió publicitària. I si els pilots han de córrer amb poca llum o entre la pols del desert que els bombin, que les televisions i la Fórmula 1 no estan per renunciar als calers de Shell, Banco Santander o ING.

Els mitjans de comunicació han incrementat a poc a poc l’espai informatiu destinat a la Fórmula 1 per atreure els anunciants. Bancs i petrolieres –actuals amos del món– són clients massa rics per passar de puntetes pels resultats d’Alonso i companyia. A canvi, l’ancià Bernie –81 anys, 3 dones i besavi– imposa pilots i crea escuderies amb tècniques que recorden els seus líders més admirats. Force India i Narain Karthikeyan obren mercat a l’Índia, Sergio Pérez està aplanant el camí a Mèxic i Vitaly Petrov a Rússia. Si les audiències al Brasil són bones, mantinc Massa. Si a Alemanya decauen, torna Schumacher.  Hàbil com ell sol, Mr. Ecclestone sempre ha fet la pole per aliar-se amb qui remena les cireres per engrandir els zeros del compte corrent: Alejandro Agag a Espanya, Roman Abramovich a Rússia i Carlos Slim a Mèxic. Gent poderosa, un bon paraigües. Fins al moment, cap mitjà ha tret cap drap prou brut per fer-lo plegar. I enemics i morts a l’armari, en té. Chapeau.

Deia Maquiavel que el fi justifica els mitjans.

Madrid fotrà un pet com un aglà

dimarts , 20/11/2012

Aloysius Paulus Maria Van Gaal, només amb el cognom ja saben de qui parlo. Ofensiu, guanyador, malcarat, maldestre, enamoradíssim de la seva dona Truus. El 1997 substitueix al capdavant del Barça Sir Bobby Robson al cel sigui que de la mà de Ronaldo Nazário havia aconseguit l’impossible; fer oblidar l’allargadíssima ombra de Johan Cruyff. Tot i que Robson guanya tres títols, l’aleshores president Josep Lluís Núñez decideix buscar el càrrec imaginatiu (o poc) de director de fixatges per reubicar-lo i arraconar-lo un cop feta la feina bruta.

Sense voler-ho, Van Gaal aterra en plena guerra entre part de la premsa catalana i el club, amb un elefant blau trepitjant a ritme de “L’estaca” i amb Núñez enfrontat amb part el poder polític. Un sidral de colló de mico. Els inicis de Van Gaal són triomfals i guanya dues lligues i una copa en els seus dos primers anys. Arribat el tercer, amb els títols com a aval i la permissivitat del president, Van Gaal s’havia enemistat amb els mitjans de comunicació, seguidors i vestidor. Altiu i dèspota, humilia públicament Òscar Garcia, s’enfronta amb Rivaldo i escridassa periodistes. Aquell any, el Barça va pel pedregar i la crispació es talla amb un ganivet. El Diari Sport dedica dia sí dia també portades a Núñez. “No ve, no escucha, no habla” titulava una, demanant al president que escoltés el clamor popular contra l’entrenador. L’opinió pública suggestionada per l’opinió publicada comença a carregar-se de raons per situar Van Gaal en el punt de mira i el València de Cúper i el Madrid de Del Bosque deixen a cero el comptador de títols del tercer any de Van Gaal. Núñez, cansat i castigat per 22 anys de mandat, plega i sense l’aval dels títols i amb tot l’entorn en contra, el 20 de maig de 2000 Van Gaal deixa Barcelona amb una frase d’aquelles que es recorden: “Amigas y amigos de la prensa, yo me voy, felicidades”. L’holandès va etzibar als mitjans la sentència que els culpava de la situació i va dimitir en solidaritat amb Núñez. La marxa de president i entrenador provoca unes eleccions que guanya Joan Gaspart i una llarga travessia pel desert que dura cinc temporades fins l’arribada d’un grenyut brasiler de dents prominents. Quinze anys més tard, Van Gaal ha après de les errades de joventut. Més proper, més amable i amb més saber estar sembla haver entès una mica què és i com és Barcelona i el Barça. Un lloc complicat, no ens enganyem.

Llegit això, ara canviïn els noms de Van Gaal per Mourinho, Núñez per Florentino, Rivaldo per Casillas, Òscar Garcia per Pedro León, l’Sport per l’As i sabran com acabarà la història que estan vivint a Madrid. Ara bé, dubto que Mou aprengui de les errades del passat.

 

Portada del comiat de Van Gaal. 21 de maig de 2000.

 

La USAP mai fitxarà Cristiano Ronaldo

dijous, 15/11/2012

Així, en sec, a cap aficionat a l’esport li venen a la ment icones del futbol com Cristiano Ronaldo, Ibrahimović o John Terry quan es parla de companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme. Impossible. Impossible, perquè això són valors. Concretament, els que s’inculquen als joves quan s’inicien en el rugbi. La USAP de Perpinyà  contra l’Stade Toulousain de la primera divisió francesa va ser la meva primera experiència en un partit de rugbi i per molt que t’expliquin les coses o les hagis vist per televisió, quan les veus en directe, canvien. Fet com estic a anar al futbol, em vaig sentir com un napolità de Secondigliano pel luxós Mayfair londinenc. Acostumat a murrieries, insults, protestes i cosses, l’educació em va deixar fora de joc. Cap renec a l’àrbitre, cap mastegot a destemps, cap jugador feia comèdia per provocar l’expulsió d’un rival. Ni un. I mira que el rugbi s’hi presta perquè el vaivé de bolets fa caure de cul, però cada cop està dins el reglament i cada ull de vellut és sense rancor.

L’educació que hi ha en un camp de rugbi no és espontània. Els jugadors l’han xumat des de menuts. A diferència del futbol, la pilota oval no cria corbs que li trauran els ulls.  Cada cap de setmana hi ha pares de joves futbolistes que borden a entrenadors, àrbitres, rivals i inclús a propis fills evocant frustracions de joventut o somnis d’una vida milionària. El companyerisme, honestedat, respecte, disciplina, sacrifici i altruisme es substitueix per l’egoisme i el tot s’hi val posant una catifa vermella als nanos per somiar en un futur futbolístic només destinat als escollits. I a l’educació que la bombin.

En el rugbi els jugadors no qüestionen els àrbitres, ni els intenten enganyar per treure partit de les seves decisions. El Stade Toulousain mai podrà fitxar Dani Alves. Els assajos són fruit de l’esforç de tot l’equip i, en conseqüència, les celebracions es fan en grup, mai de manera individual. La USAP mai podrà fitxar Cristiano Ronaldo. Al rugbi no hi ha espai per a perdre el temps, els metges atenen als lesionats al bell mig de la gespa mentre el joc continua. El Bedford Blues mai podrà fitxar Sergio Busquets. Al final del partit els jugadors d’ambdós equips confraternitzen en l’anomenat “tercer temps”, en què beuen i mengen junts per invitació de l’equip local. Quan futbolistes d’un equip dinen plegats esdevé notícia. No hace falta decir nada más, que diria aquell.

El rugbi també deixa en evidència al futbol en l’aplicació de la tecnologia en millorar el joc.  L’”instant replay” elimina tots els “por qués?” que cap entrenador faci en públic i marrameus del tipus “ens han perjudicat” estan fora de lloc perquè un àrbitre repassa per televisió la repetició d’una jugada les vegades que faci falta. La justícia esportiva està tecnològicament garantida.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Johan Cruyff denunciava que el 20% dels futbolistes campions del món dels darrers 30 anys han viscut per sota el llindar de la pobresa. Sense estudis, ni cultura i víctimes dels representants, molts han acabat demanant caritat després de portar una vida de cinc estrelles. Per capgirar aquesta situació, Cruyff volia veure volar els jugadors sense voltors al voltant. Bé. Però per volar sense estavellar-se, s’ha de tenir voluntat per formar-se. Qualitats com l’honestedat, el respecte, la disciplina o el sacrifici, que els joves jugadors de rugbi mamen des de ben petits els ajuden a afrontar la vida de grans.  Entre Secondigliano i Mayfair hi ha un món, però està a la mà dels adults d’avui que demà aquesta distància sigui més curta.

Quan la teníem llarga

divendres, 9/11/2012

Fa 12 anys que col·laboro amb la secció d’handbol del FC Barcelona fent l’hospitality de les expedicions dels partits internacionals. Divertit i, sobretot, un honor. Ens situem al 7 de maig de 2005. Barça – BM Ciudad Real, partit de tornada final de la Lliga de Campions. Aquell cap de setmana acompanyo al president de l’EHF (federació europea) Tor Lian i senyora a tot arreu menys on estan imaginant. El dinar previ a la final es celebra a Can Fusté –Gran Via Carles III 50, de traca i mocador– i hi assisteixen les directives dels clubs finalistes, l’EHF i l’ASOBAL (associació de clubs d’handbol estatals). M’assec al costat de la Sra. Lian –nòrdica, educada, amb gairebé 60 fa goig– i enfront Miquel Roca, aleshores president de l’ASOBAL.  Sempre he vist en l’estacionalitat gran part de l’èxit de les lligues americanes, quan una acaba tot just comença l’altra i l’atenció mediàtica no té més nassos que anar en una direcció. Amoïnat, goso preguntar:

-          President Roca, per què feu coincidir la copa del Rei d’handbol amb la final del Champions de futbol? No seria millor canviar la data? Així la temporada de futbol s’haurà acabat i els mitjans potser presten més atenció a esports més minoritaris com l’handbol.

-          Que canviï la data la final de la Champions de futbol –m’etziba tot xarrupant el cap d’una gamba de pam.

I es va quedar tan ample. Apostoflant que diria Robirosa. En aquella època de vaques grasses, a l’handbol li sortien diners per les orelles de l’administració pública, de la construcció, l’automoció i els pavellons estaven plens. Ja es poden imaginar que amb la que està caient set anys després aquests calers se’ls pinten a l’oli, i als pavellons, quatre gats.

Fa una dècada a l’ÑBA, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo i Rafa Nadal només els coneixia sa mare, però amb el pas dels anys, Nike, Banco Santander, Banesto, Adidas o Kia s’han llençat a la caça de la icona. Pagant Sant Pere canta i talonari en mà la nova fornada d’esportistes d’èxit espanyols inunda el mercat publicitari de l’estat. Aquesta riuada de GRP (impactes sobre el públic objectiu d’una campanya publicitària) ha provocat que els mitjans hagin apostat per informació a la que antany amb prou feina li dedicaven breus. Els convido a visitar les hemeroteques. Objectiu? Els calers. Atraure anunciants amb poder d’inversió en temps duríssims. Molt lícit. No descobreixo la sopa d’all si dic que els diaris no són de goma i que els espais dels telenotícies tenen un temps limitat, per tant han de prioritzar. I, si tota aquesta colla de marques deixen calers per parlar d’un tema, vostès, què farien? L’NBA, la F1, el tennis i Moto GP han pispat la quota mediàtica a disciplines tradicionalment més arrelades al país com l’handbol –durant anys l’esport més practicat a les escoles catalanes–. Per què? Perquè han fet millor les coses. Quan a l’handbol li rajaven euros a mansalva, Espanya guanyava mundials i medalles olímpiques, l’ASOBAL de Miquel Roca mai es va preocupar de fomentar la base, invertir en mitjans, apostar per les noves tecnologies, buscar patrocinadors i captar més seguidors. Vaja, el que se’n diria créixer i que sí van saber fer alemanys, francesos i nòrdics. L’handbol es va portar com un nou ric i ara està escurat. Gent nova enceta mandat per convertir el meu esport en l’au Fènix. Són bons i s’hi trencaran les banyes. Que tinguem sort.

7 anys separen aquestes dues imatges.

 

Tertúlies de taverna

dimarts , 6/11/2012

M’encanta xerrar envoltat d’amics en un bar. Una cerveseta, olives farcides i seitons amb el punt just de vinagre. La punyetera glòria. Per norma general tema únic, el futbol. Creiem saber-ne un pou, no en va, tots hem fet partidets de solters contra casats, gaudim de Messi per la tele, qui més qui menys sap alguna xafarderia i presumim d’haver-les vist de tots colors. Molts ja pentinem canes i algun ja ni es pentina. En el fons, som experts en la matèria i qui ho negui menteix. Que si un ha estat a totes les finals del Barça, que si l’altre treballa en un diari (a societat i amb prou feina entén el fora de joc, però tant és, es deixaria extirpar un colló per una Champions), que si l’altre té Gol Televisió com a banda sonora de la seva vida, que si l’altre coneix un presentador de no sé quina cadena. I això ens dóna tots els drets, a partir d’aquí, autopista al cel. Entre glop i glop de birra, Guardiola estava sobrevalorat i Vilanova, doncs què vols que t’hi digui, “amb aquests jugadors jo ho faria millor, francament”. Els “quant de temps fa que t’ho deia” o els “ja em donaràs la raó”  van que volen. I mentrestant el taverner no perd pistonada, aviva el foc amb benzina al mínim senyal que decau la polèmica. Ell fa veure que ens pica i nosaltres que ens piquem, un teatre la mar de divertit.

Ho sé, no sóc l’únic. Molts seguidors del futbol –i de la cervesa, no fotem– tenim la sana costum de ser uns set ciències davant els amics. La credibilitat ens la dóna l’amistat perquè si comptéssim les ficades de pota que hem fet tots, ni un s’escaparia de baixar a segona. La gràcia és veure qui la diu més grossa i qui té més possessió de la paraula –normalment, qui més talla i qui més crida–. La copa de cervesa, a mode de micròfon, davant de cada tertulià. Cap ha estat jugador de primer nivell, ni tan sols, cap de nosaltres ha fet esport en sa vida, però no ens importa, tenim barra lliure per dir rucades a palades. Algun la toca, però pocs, no ens enganyem. I encara que estiguem entre amics, això, no ho reconeixerem mai de la vida. Que un té el seu orgull. Ha arribat un punt, però, que la qüestió és crear polèmica, fer-nos sentir i que tota l’audiència estigui pendent de nosaltres. Tots tenim la nostra vanitat.

Ostres, tu. Paios asseguts en una taula, vessant opinions a tort i a dret, sense cap mena de fonament, que es barallen a crits per tenir la paraula i que no fan més que opinar, opinar, opinar i crear polèmica. No serà perquè amb la polèmica l’audiència puja, els anunciants segueixen pagant i els col·laboradors poden continuar cobrant  per anar als programes per opinar, opinar i opinar? Ai! Calla, tu! Si jo estava al bar amb els amics.

La majoria de vegades no hi ha tanta diferència.

77 milions per la virginitat

dimarts , 30/10/2012

Xalaré com un animal, per fi comença l’NBA. Tres fets marquen l’inici de la competició fora del terreny esportiu; els Nets es traslladen a Brooklyn, el comissionat David Stern té els dies comptats i la virginitat publicitària de les samarretes passarà a millor vida. Deixar-se seduir per Mr. Dòlar aportarà al negoci de la National Basketball Association uns 77 milions d’euros anuals i que mori el romanticisme després de 67 anys de samarretes netes. Kia, Adidas, l’ESPN o el BBVA són patrocinadors globals de tota la lliga, però cada una de les franquícies s’haurà d’espavilar per explotar la publicitat a la samarreta. La lliga ha estat estricte; pegats al pit de 6 per 6 centímetres i prou. No més. Es calcula que el patrocini d’aquests 36 centímetres quadrats aportarà a un equip com els Lakers uns 3 milions d’euros anuals, a Celtics i Knicks entorn a 2,4.

Un dels llegats de David Stern serà seguir el model europeu de publicitar les samarretes i deixar-se de romanços romàntics. Per primera vegada en el patrocini esportiu, els europeus han obert els ulls als americans i ja se sap que quan els ianquis s’hi posen, s’hi posen. En plena crisi, aquest any l’NBA ingressarà més que mai en patrocinadors. Vendrien sorra al desert i vanitat a Cristiano Ronaldo. Són els amos. Em pregunto quant seran capaços d’ingressar d’un anunciant quan disposin dels 200 centímetres quadrats que Qatar Foundation ocupa a la samarreta del Barça. Així, amb una simple regla de tres, serien uns 22 milions. Molt lluny del rècord de 64,5 quilos anuals que el Manchester United ha sostret (ho sento, no trobo un verb millor) de Chevrolet. Però temps al temps. L’NBA té 78 jugadors internacionals de 39 països diferents i 15 delegacions fora de les fronteres nord-americanes. La política d’incorporar estrangers a la lliga promocionant-los en els seus països d’origen –tots ens llevem sabent els resultats dels Gasol–  ha exportat el negoci i la lliga ja compte amb més de 300 milions de fans i followers arreu del planeta que aporten audiències globals que farien caure de cul al més exigent dels directors generals. Molta gent reclutada i això és paga. Gasol, Parker i Nowitzki van obrir el mercat europeu. Varejao, Ginóbili i Nocioni el sud-americà. Yao Ming la porta del xinès. Amb l’arribada Ming a Amèrica, David Stern –llest com la gana i els que el coneixen diuen que l’encarnació de Maquiavel– va regalar els drets televisius de l’NBA als 1.400 milions de xinesos durant 10 anys. Ara, amb Ming retirat i Jeremy Lin com a referent asiàtic, 300 milions de xinesos juguen a bàsquet i paguen per veure l’NBA.

En l’actual context global el personal està més pelat que una rata, ingressa i gasta menys, es queda més a casa i les audiències esportives baten rècords a l’alça. El futbol és l’esport més jugat i seguit del món, el bàsquet el més innovador. Veurem qui guanya la batalla dels calers.

 

L’abans i el després. En quants anys veurem aquesta imatge?

El titular a cinc columnes de Nikola Karabatic

dimecres, 24/10/2012

Un dia et lleves i veus Leo Messi entre reixes. Després de badar un pam de boca, pessigar-te i comprovar que no has ensucrat el cafè amb cap substància psicotròpica, intentes assimilar-ho i et preguntes l’inevitable, per què? Això és exactament el que vam sentir tots els que estimem l’handbol el dia que vam veure Nikola Karabatic detingut. El Messi, LeBron, Rossi o Vettel de l’handbol. El millor, el referent, el número u.

Serbi de naixement i francès pels quatre cantons, té un palmarès espatarrant; dos ors olímpics, dos mundials, dos europeus, dues lligues de campions, onze lligues, vuit copes, millor esportista de l’any 2011 a França i, potser el títol més especial, ser reconegut com el millor jugador de tots els temps. Prestigi i reconeixement se’n van a Can Pistraus el 30 de setembre quan la gendarmeria deté l’astre francès, el seu germà Luka, Samuel Honrubia i Mladen Bojinović per haver apostat –via familiars i sempre presumptament– per la derrota del seu equip el passat 12 de maig enfront el Cesson-Sévigné, un dels cuers de la lliga francesa. Els jugadors del Montpeller, aleshores ja campió, van desembutxacar 70.000 euros per una derrota que ni el més optimista dels seguidors del Cesson Handball hagués pronosticat. Uns beneficis de 200.000 euros amb una cotització de 45 a 1 feien tuf de podrit i les autoritats van obrir una investigació. La policia no és ximple i els duros a quatre pessetes no existeixen.

Després de la derrota i els beneficis, Nikola Karabatic –sou d’un milió d’euros i nou patrocinadors– marxa de París a Londres per disputar els seus segons Jocs. Les primeres passes olímpiques dels blues són erràtiques i des de L’Équipe es flagel·la la selecció oblidant tot l’assolit pel considerat millor equip de tots els temps. Amb sang, talent i competitivitat balcànica (i mala baba francesa), l’amnèsia periodística esperona Karabatic  que es posa l’equip a l’esquena i el porta a revalidar el títol olímpic, gesta única en la història de l’handbol. Amb l’or al coll, Karabatic i alguns companys accepten ser entrevistats per L’Équipe TV on destrossen el plató de televisió en directe ocasionant danys per valor de 20.000 euros. Culpa de la revenja o de l’alcohol, la guerra oberta amb el diari esportiu més poderós de França s’havia encetat.

Passats els jocs, amb la temporada en marxa i la investigació avançada, Karabatic i els seus companys són detinguts. És aleshores quan L’Équipe exerceix el dret del tal faràs tal trobaràs servint una freda portada a Karabatic com a venjança. Des d’aleshores, el millor jugador del món és el centre de la diana del descrèdit. Jutjat pels mitjans i no per la justícia, la llufa de la sospita eterna l’acompanyarà de per vida.

La caiguda dels grans ven, i molt. Diego Maradona, Marion Jones i ara Lance Armstrong han fet vendre diaris a grapats. Deia Xavier Bosch a ‘Se sabrà tot’ que tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. A Nikola Karabatic ja li han publicat.

 

A l’esquerra Nikola Karabatic destrossa el plató de l’Équipe TV, a la dreta a comissaria amb el seu titular a cinc columnes en portada.