El CCCB va acollir el passat dia 1 de desembre una nova edició (i ja en són 18) del Miniput, la mostra de televisió de qualitat de Barcelona. Durant més de 12 hores, els assistents (entre els quals hi havia professionals dels mitjans i membres de la comunitat universitària) van poder veure quines són les novetats i les tendències que s’imposen a l’estranger i que promouen un audiovisual plural i de prestigi.

El programa de la sessió va incloure tot tipus de formats. Documentals i reportatges eren els més habituals, però hi van tenir lloc les sorpreses. Realities, sèries de ficció en què el públic participa a l’argument i webs interactius van ser algunes de les propostes més originals del Miniput d’enguany. Cada peça era presentada pels seus creadors o per l’organització de la mostra i els assistents podien plantejar les seves opinions o proposar temes de debat.

“El públic espanyol s’empassa qualsevol cosa”

Així, la primera aposta diferent ens va arribar des dels Països Baixos. La sèrie Who is in, who is out és, al mateix temps, una ficció i un concurs en què l’audiència pot votar al web del projecte quins actors segueixen a la trama i quins n’han de sortir. El seu realitzador, Joan Riedweg, va explicar que el projecte ha estat un èxit a Holanda i que allà els professionals de la televisió han de ser “valents i arriscats perquè el públic és exigent”. Entre el públic, però, diverses veus van lamentar que els espectadors espanyols tinguin una actitud molt més dòcil i que “s’empassin qualsevol cosa”.

Al migdia es va presentar una altra de les perles del programa. El periodista Jordi Évole va presentar el programa belga Basta, en què els seus responsables desmuntaven tot tipus d’estafes a les quals els ciutadans estem exposats. Évole va aplaudir l’humor de la proposta (darrere del show hi ha un grup còmic) i va explicar als assistents que el seu Salvados seguirà una temporada més malgrat les pressions que La Sexta ha rebut de les grans elèctriques després de l’emissió d’un programa en què ni Endesa ni els polítics en sortien ben parats. “Que Salvados sigui un èxit demostra que la societat està tipa de la corrupció”, va afirmar el català.

Jordi Évole va explicar algunes de les interioritats del seu Salvados

No obstant, el millor va arribar després del dinar. Amb l’auditori del CCCB ple a vessar, Miquel Garcia (responsable de nous formats de Televisió de Catalunya) va presentar el docu-reality Photo por life, de la cadena Arte. Conduït pel polèmic fotògraf Olivero Toscani (l’autor de les controvertides campanyes publicitàries de Benetton), el programa va mostrar el procés d’aprenentatge de sis joves artistes que volen dedicar-se a la fotografia i que van haver de superar diverses proves. Mentre practicaven i feien diversos exercicis, Toscani els assessorava i els exigia “bellesa”.

Innovació i reflexió

A continuació es va mostrar el documental suís Dignitas, que va ser un èxit d’audiència quan es va estrenar en horari de prime time al seu país. La peça se centra en l’activitat de l’associació Dignitas, que defensa el dret a suïcidi (a Suïssa està permès als estrangers) i que des de la seva fundació l’any 1998 ha ajudat més d’un miler d’individus a morir. Contundent  i defugint qualsevol toc sensacionalista, Dignitas va commoure els assistents gràcies als testimonis del documental, que acaba mostrant els darrers instants de vida d’una ciutadana francesa. El seu productor, Jean Philippe Ceppi va recordar “la duresa del rodatge” i va apuntar que “formats com Dignitas són necessaris” en el panorama televisiu.

També hi va haver lloc per a propostes interactives (es va estrenar el projecte Bear 71, basat en un web on els usuaris poden dissenyar els seus propis mapes) i es van mostrar els millors formats de l’INPUT a Perles locals, una selecció dels millors audiovisuals de les graelles locals i autonòmiques. Així, i mentre als debats entre ponents i públic es reivindicava un cop i un altre el valor de la televisió en la construcció d’una societat més justa i compromesa, cap a quarts de deu va arribar No estrellis el teu pilot, espai obert a la participació dels projectes més arriscats. I és que la qualitat implica provar coses noves, equivocar-se, caure i aixecar-se. La televisió del futur ha de ser arriscada o no serà.