El gràfic publicat al Ara Emprenem per Carlos Carrasco Farré dóna les dades molt clares de com en el marc de la Unió Europea hi ha una evident correlació entre el creixement econòmic i la desigualtat de la distribució de la renda. Les xifres evidencien que mentre els ingressos de les rendes altes i el de les rendes baixes estan separades per 3.3 punts, la distància entre rendes a l’Estat espanyol és de 6.8 punts. Sense entrar en detalls metodològics― aquest sol ser el primer atac qualsevol evidència que presenti controvèrsia― crec molt oportú aquesta nota d’en Carles. En aquest sentit, voldria remarcar la correlació no tant sols en termes econòmics, que és prou evident, sinó també en termes sociopolítics. Tal i com es pot observar, les democràcies més febles són aquelles que generen més desigualtats. I des d’aquest punt de vista argumento la situació preocupant en la que es troba l’Estat espanyol.
Tenint presents aquestes dades ens podem preguntar, on rau la debilitat de la democràcia espanyola? Estimo que molta gent respondria que la corrupció generalitzada existent. I aquesta corrupció és una actitud inclosa en l’anecdotari històric. Dues aportacions de la literatura clàssica ens ho mostren: El Quixot i El Lazarillo de Tormes. Per la primera vivim del somni dels molins de vent, de les conquestes que en un moment de la història es van fer i de les se’n va dir amb orgull “que el sol no es ponia mai a Espanya” i que els nostres aventurers, tanmateix, dominessin els àmbits de poder de la reina. Aquests afany colonialista comporta essencialment, viure del que treus més que no del que fas. Explotar les colònies i viure de la colonització és una forta identitat estratègica de l’estat. Les conseqüències han estat evidents si assenyalem la pèrdua progressiva d’influència en el món modern. Ha anat perdent successivament totes les colònies externes a la península i està en camí de desmembrar la pròpia unitat territorial de la península, en altre paraules, la indisoluble unidad de la patria. S’està produint una desafecció de territoris com Catalunya pel tracte rebut, essent tanmateix un dels motors econòmics indiscutibles de l’Estat espanyol. Aquesta manera de fer porta a l’Estat espanyol a perdre tota capacitat de presentar-se i configugar-se com a atractiva i moderna en la seva manera de fer i de ser. La duresa creixent de les interaccions que estableix amb els demés està suportada per una indolència i falta de respecte considerables. D’això en diríem l’actitud de base. La identitat estratègica de l’Estat espanyol, subjecte a una supèrbia d’ Hidalgo fora d’ús i estranya al primer món.
De la segona referència literària, El Lazarillo de Tormes: l’Estat espanyol ha fet de la picaresca una forma de viure cada cop més present a mida que la societat s’ha anat empobrint. Ja no hi ha de què viure sinó és a costa d’aprofitar-se d’altres. I la picaresca acaba buscant la seva legitimació a base de introduir-la a les institucions i corporacions, ja siguin públiques o privades. És un joc al que s’hi entra amb petites accions que queden immunes i que es toleren per la seva poca repercussió quantitativa― com per exemple ús de la targeta de crèdit d’empresa per afers personals― i que acaba en grans estafes sigui Bankia un dels clars exponents. Aquestes accions semblen contagioses i es legitimen sota la premissa “si ho fa el de dalt perquè no ho puc fer jo”.
La corruptela passa a corrupció i la corrupció consolidada és amagada i enquistada per tal de que no surti a la llum ni se’n parli. Així es fabrica poc a poc, però inexorablement, una hipocresia social total que fa impossible aixecar catifes de brutícia al no tenir cap aspiradora potent. El súmmum és quan tots aquests comportaments arriben a la pròpia justícia comportant les següents conseqüències:
- Impossibilitat d’aplicar la governança i les bones pràctiques de bon govern. El retre comptes (accountability) és converteix en paper mullat i incrementa la hipocresia social.
- El caràcter picaresc passa paulatinament a un comportament mafiós que s’introdueix en els afers de màxim nivell públics i privats.
- El bé públic és acaparat per aquells que, criticant el bé privat, s’acullen primer al bé públic, per fer-se’l seu junt a tots els privilegis del poder. S’abandona el bé comú en pro del bé propi.
Sota aquesta perspectiva ja no existeix per res l’estratègia Bottom/Up i queda únicament la de Top/Down. Es com si en els castells humans tan propis, penséssim que el més important es l’anxaneta i no la pinya.
La desafecció es generalitza i es converteix en separació absoluta entre les nivells alts de decisió i les persones normals. La evidència més absoluta és la presència en les classes mitges de una desesperança en la vertebració social; el procés de socialització en el que s’apostava mitjançant les institucions.
Es va generant en l’activitat econòmica una fugida en l’assumpció de riscos i un abandonament del caràcter empresarial en les iniciatives de negoci. L’activitat renuncia a ser legal, començant per l’evasió d’impostos. En certs sectors com la construcció, el ser legal no fa possible el ser competitiu.
La regeneració democràtica radical es fa del tot imprescindible per aconseguir redreçar la situació. No hi ha encara prou evidència de que el provés democràtic s’estigui regenerant apropiadament. I potser arribat aquest punt cal preguntar-se ¿què podem fer des de les nostres organitzacions davant d’aquesta situació?
Pere Monràs (Sabadell, 1944), un pensador apolític, emprenedor i, sobretot, col·laborador, que després de 17 anys com a oncòleg i de 17 anys més exercint l’alta direcció en el sistema sanitari català, el 2003 funda la 'constructoria' hèlix3c. A l’actualitat, a més de presidir aquesta consultora basada en l'Economia del Coneixement, és vicepresident executiu de la Fundació Cercle per al Coneixement i soci de Sangakoo i Bionure.