Un dels paradigmes del "món feliç" que espera a una Catalunya independent, segons els nacionalistes, és que a Catalunya l'esperen amb els braços oberts a la UE. Sense verbalitzar, el missatge subliminal és com es quedarà fora de la UE Catalunya que és Europa, i dins Espanya que és "Àfrica". Mentida que no per repetida es converteix en veritat, com les últimes declaracions de Durao Barroso ratifiquen per enèsima vegada.


No es tracta que a la UE siguin anticatalans, antiescoceses o antipadans. És més simple. La UE està amenaçada de mort si no supera la seva crisi actual. Més estats suposarien el cop de gràcia definitiva. Per això ni els defensors de l'statu quo actual ni els més europeistes volen saber res amb els nacionalismes sense estat. Els primers perquè ja en tenen prou amb la crisi de l'Estat-nació. Els segons perquè volen acabar de tombar uns nacionalismes, de qualsevol indole que impedeixen la construcció d'una Unió federal Europea.

En aquesta línia em permeto recomanar el llibre, Per Europa! un manifest impulsat per dos eurodiputats destacats, ideològicament gens propers, però amb el mateix credo europeista.

Un és Daniel Cohn-Bendit un ecologista reformista d'origen anarquista, nascut a França però amb nacionalitat alemanya que ha estat eurodiputat pels dos països. L'altre Guy Verhofstadt un ex primer ministre belga liberal d'origen flamenc, que actualment presideix el grup liberal del parlament europeu.

Molt crítics amb la situació actual d'Europa defensen que la solució no és ni el manteniment de l'statu-quo actual, que consideren inviable, ni la tornada enrere als estats-nació, que portarien a Europa, i amb més raó als Estats, a ser irrellevants en un món globalizat. Ni Alemanya per si sola estarà entre les grans potències d'aquí a 30 anys. Només avançar cap a una Unió federal Europea, amb polítiques econòmiques, monetàries i pressupostàries comuns garanteix que Europa mantingui el seu pes en el món i condicioni la globalització imposant una dimensió social, ecològica i politica. Per aconseguir considerar com a enemics d'Europa als nacionalistes. La seva crítica es centra en els actuala estats-nació però també s'estén als nacionalismes emergents ja que considera inviable una Europa amb més de trescents "pobles" davant els 44 estats actuals.

El nacionalisme, afirmen, "no aprèn de la història. Nega aquesta història reescrivint i manipulant sense parar. El que fa una i altra vegada els nacionslismes és reafirmar les seves conviccions amb la història, justificar recordant fins l'absurd a herois mítics... Uns records que només serveixen per satisfer els seus fantasmes. Unes remembrances d'un passat llunyà i fosc, si és possible de la tenebrosa Edat Mitjana, per tal de projectar-hi els seus prejudicis d' avui sense aixecar massa objeccions. ". Oi que els hi sona.

Els autors fan una menció expressa a les reivindicacions independentistes a Bèlgica, Itàlia o Espanya. "Com l'estat-nació d'avui no és capaç d'oferir protecció enfront de la globalització alguns creuen que un espai més petit serà més eficaç. Òbviament aquest argument és falç: l'espai regional no ofereix cap protecció suplementària, és just el contrari. Si un estat no és capaç de resistir davant la globalització, com podria fer-ho una microregió?. L'espai adequat és l'espai europeu que és l'únic capaç de defensar el nostre estil de vida davant d'altres grans espais continentals ".

Cadascú és lliure de defensar el que cregui convenient, però no d'ocultar la realitat.