Va pactar amb Jordi Pujol i gairebé li costa la desaparició i unes quantes escissions, a més de lliurar-li al president una bona part dels seus votants.
Ho va fer amb Pasqual Maragall, i aquest va haver d'anar-se'n ajudat pel seu propi partit, al que els republicans van ficar en l'embolic estatutari del que encara no s'han recuperat.
De José Montilla en van fer un ximple útil, al que van emmanillar i van fer equivocar reiteradament, aportant uns consellers que van gestionar fatal o van armar escàndols que encara es recorden. Ara, amb una nova direcció, ERC juga les seves cartes a dues bandes. En una d'elles, apareix
Goliath Junqueras, que representa el paper de
"alcalde de poble", bondadós i innocent. En l'altra, apunta la seva Executiva assembleària, que ha optat per anar a la yugular d'una
"molt espantada" Convergència, que ara sotsobre en mans d'uns
"pinyols" que es veuen venir al damunt diversos processos judicials, pels quals necessiten blindar-se amb la senyera i els símbols mes sagrats del país, sigui com sigui, caigui qui caigui, fins i tot
la Catalunya que hem conegut.
A Esquerra, ja li va bé, perquè compleix el que li ha promès als seus votants: Consulta soberanista i impost a Bancs, grans fortunes i grans superfícies. Però i a CiU? Figuren en algun lloc del seu programa tots aquests impostos, que es van aprovar ahir pel Consell en funcions, i els que han de venir com a conseqüència del pacte, que fiquen en dificultats al món de l'empresa o de les finances catalanes, els seus tradicionals aliats?.
A mi em sembla que no, i això és el que podríem anomenar "l'estafa de la senyera", una espècie de "tocomocho" en el que "l'empresari català" paga amb els seus diners el cost de la independència que volen els ara pactants. Què passarà?. Doncs que el Tribunal Constitucional considerarà il·legal la consulta sobiranista, a instàncies del govern de Madrid, i que després, els promotors, o es faran enrere i ens ho presentaran com un fet èpic similar a un altre Onze de Setembre, o bé s'aniran a la muntanya amb les conseqüències que no vull arribar ni a imaginar-me.
Anàlisi a part, la veritat és que Esquerra ho ha tornat a aconseguir, i per això, cal reconèixer-li la seva rara habilitat per ficar als altres en els embolics dels quals ella mateixa mai ha sabut sortir-se'n, perquè sempre ha acabat devorant als liders que han iniciat tots els processos que els hem descrit i molts d'altres que han mort en les seves "molt vives" assemblees partidàries en les que la democràcia interna sempre ha estat el seu sant i senya, quelcom que com a periodista mai ha deixat de sorprendre'm i sempre he admirat.
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
