Nova amenaça a la qualitat assistencial

Si la Generalitat pretén complir els objectius de dèficit, tenint en compte la davallada d’ingressos que ha provocat la crisi econòmica i la mateixa política restrictiva del Govern, no hi ha dubte que caldran noves retallades en el pressupost de 2013. L’executiu català ja ha xifrat la futura tisorada en un mínim de 4.000 milions d’euros, és a dir, retallar en un sol any més del que s’ha fet fins ara.

Òbviament, com ha passat en el 2011 i en el 2012, es detraurà sobretot de les partides pressupostàries més grans, perquè si no, la Generalitat no podrà arribar, ni de lluny, a l’objectiu d’estalvi. Cal esperar, doncs, retallades sense precedents en ensenyament i, sobretot, en sanitat que atemptaran un dels béns més preuats de la nostra societat: l’estat del benestar.

La reducció salarial en el sector sanitari no pot donar gaire més de si i la racionalització de la cartera de serveis no és viable, sense canvis legislatius que queden fora de l’àmbit competencial autonòmic.

Més probables són mesures de redimensionament i de privatització del servei de salut, perquè dubto molt que iniciatives com la reducció de la hipertròfia de l’estructura político-gerencial, que consumeix innecessàriament una gran quantitat de recursos que arrabassa a l’assistència, o les estratègies efectives d’implicació del professional en l’estalvi, ni tan sols es plantegin des de la Generalitat.

Cap país com Catalunya té tants patronats, consells de direcció, òrgans de govern i òrgans de gestió de consorcis, fundacions i entitats sanitàries de tota mena, distribuïts arreu del territori. Enlloc hi ha tantes empreses publiques diferents, ni tantes patronals en un únic sector, com en la sanitat catalana.

La privatització de la gestió només serviria perquè l’Administració eludís responsabilitats i abaratís costos amb l’estalvi (a vegades ridícul) que aconsegueix en el moment de la concessió, però a costa de retallar sous i prestacions.

De moment, no hi ha cap evidència que demostri que la gestió privada lucrativa millora els resultats clínics o assistencials i, atenent a nefastes experiències del País Valencià, tampoc hi ha justificació econòmica, perquè acaba resultant, fins i tot, més costosa que la gestió pública.

Això no obstant, la privatització de la sanitat sembla una tendència imparable a les comunitats autònomes governades per la dreta, encara que la contestació professional sigui massiva, com passa a la Comunidad de Madrid.

A Catalunya, les reformes estructurals que ha anunciat el Govern per fomentar bona part de l’estalvi per a l’any vinent, podrien suposar una reconversió del sector a base de tancar, concentrar, redimensionar o reconvertir centres de salut, amb la consegüent reducció de personal.

Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari a la sanitat catalana, i la resta d’organitzacions sindicals ens haurem d’afrontar, molt probablement, a un pressupost sanitari incompatible amb el nivell de qualitat assolit fins al moment i, alhora, a una nova legislació laboral que facilita els acomiadaments i afavoreix les empreses.

A favor, només podrem comptar amb la fermesa, la convicció i la cohesió dels col•lectius als quals representem, i amb les nostres pròpies capacitats de resposta jurídica i de mobilització, ja que la negociació serà difícil, si l’altra part continua sense estar disposada a dialogar.