Espectacular veure ahir tot un ministre, el ministre Montoro, al Palau de la Generalitat sense que ningú li fes gaire cas. Només els seus (l'Alícia Sánchez Camacho i la seva cort) i els periodistes li donaven conversa. La resta, el mínim que marcava el protocol. I en alguns casos ni això, perquè feien veure que no el veien. Sé de més d'un conseller (dels que ho són i dels que ho seran) que es movia estratègicament d'un costat a l'altre del Pati dels Tarongers per evitar donar-li conversa. Montoro no havia estat convidat a la presa de possessió de Mas a palau però va telefonar autoconvidant-se. I com que els catalans som educats, lluny de dir-li que no, se li va acceptar la seva autoinvitació i se'l va asseure a primera fila, però situat protocol·làriament després del president Pujol i del president Montilla. Diguin el que diguin, però, va valer la pena que Montoro ahir trepitgés el Palau. I, sobretot, que escoltés en persona el discurs d'Artur Mas, fet íntegrament en català tot i que el ministre s'esperava una salutació en castellà. Va valer la pena, deia, que Montoro hi fos per sentir la contundència d'algunes afirmacions del reelegit president, parlant de democràcia i de la legitimitat i la voluntat d'un poble de decidir el seu futur. “No posin reixes a la llibertat d'un poble”, deia Mas. I a les pantalles interiors del Palau enfocaven Montoro amb aquella cara sinistra que sembla que se'n rigui per sota el nas. Però Mas hi insistia: “Hem agafat un rumb de col·lisió, i té els seus riscos. Cal evitar la col·lisió, però no podem canviar de rumb. Perquè sinó aniríem a la deriva amb el perill de xocar amb les roques.” Ho has entès, Montoro?