Especial de Sant Esteve: Del govern dels millors al govern de tots

dimecres, 26/12/2012

El #desdelnuvol @ARAemprenem d’avui és especial i, si es vol, podria formar part de l’Auca del Senyor Esteve. Si més no per la temàtica que es vol destacar i pel rerafons literari de l’anomenat Pacte de la Llibertat que, des d’una vessant emprenedora, il·lustrarà aquest apunt.

El Pacte per la Llibertat és el nom que, des de les files convergents, han donat al pacte de legislatura que ha permès la investidura del President Mas, una investidura que, com molt bé ha vist el professor Subirats, ha mudat de llenguatge, empès potser per uns resultats electorals que van recolzar la política sobiranista de la proposta presidencial, però no la seva política social.

Amb el desconeixement de com evolucionarà aquest nou accent executiu, un servidor se salta la cortina sobiranista i de política fiscal que ha omplert pàgines i minutatge en els mitjans i es fixa en un dels apartats més interessants, i desconeguts, per a les persones emprenedores que estan en procés de crear el seu negoci o que malden per la vigència de la seva petita empresa en un món dominat per les grans corporacions i la seva enginyeria fiscal – per utilitzar el llenguatge políticament correcte -: em refereixo a l’apartat de les “mesures per abordar la recuperació econòmica” que s’inclou dins de l’annex segon del esmentat pacte i que consta de 29 mesures legislatives i executives que, si no resten al núvol del paper, poden donar aire al sector emprenedor, tot reil·lusionant a les persones que hi posen temps i banyes.

Felicitant als signants d’un acord que s’enrecorda dels emprenedors a la menuda, esperant que no restin en l’oblit i que sumin més suports parlamentaris en el seu disseny i execució, bones festes i millor entrada d’any.

Ens retrobem passat festes, des del núvol i emprenent!

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

@Poblenou : ultra-localisme comercial !!!

dimecres, 12/12/2012

Parafrasejant Francesc Pujols, m’animo a iniciar aquest apunt tot dient que “el barri del Poblenou, l’antic, el de tota la vida, l’hereu del Manchester català, sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.

I no ho dic des de la gratuïtat del desconeixement, sinó empès per les alternatives que es generen al moll de l’ós d’un barri encotillat pel 22@, aquell projecte d’universalitat tecnològica que l’ha convertit en seu d’un munt de multinacionals, universitats i agències públiques del sector de les telecomunicacions.

A redós d’aquest nou món farcit d’edificis singulars i de disseny excels, alguns creatius han ocupat antigues naus i hi han fet els seus tallers; i d’altres – molt més modestos, però potser més interessants encara-, han seguit l’estela de la Llibreria Etcètera, la de tota la vida, la que té els llibres dels autors més nostrats, estan fent del barri un centre de negocis que, essent ultra-locals, esdevenen universals: Ja vam parlar en el seu dia del Cau del Poblenou, la botiga de records amb accent català i un cataleg no gens menyspreable de materials de les entitats de cultura popular d’aquest racó de Barcelona.

I avui, el què motiva aquest nou apunt en clau poblenovina, és la inauguració d’Ultra-local Records, una botiga de discos especialitzada en grups independents i segells discogràfics catalans.

Llibres? Discos? Records? Estan bojos aquests poblenovins!

Estan bojos per emprendre sense perdre l’accent casolà, aquell que els converteix en negocis glocals.

Et fa una visita per aquestes festes? Et fa una descoberta de negocis amb sabor tradicional? Et fa un bon regalet de Nadal?

El secret del geni #emprenedor: Per anar ràpid, cal anar lent

dimecres, 5/12/2012

Aquesta setmana desfarem un mite i posarem un xic de pressió per al talent emprenedor, tot endinsant-nos en el meravellós món dels Coneixements i de les Habilitats emprenedores. Per a fer-ho, ens escolarem per la orella d’un emprenedor en sèrie qualsevol i, amb la nostra diminuta nau, navegarem per dins del seu cervell. Amb quin objectiu?

Doncs el de descobrir per què aquesta gent és capaç de fer tantes coses a la vegada.

I, per a fer-ho possible, haurem de portar l’equipament adequat, ja que ens caldrà alentir tot el que percebem, d’altre manera ens perdrem en l’intent de desvetllar el secret dels genis creatius.

Som dins del cervell. Un espetec de llampecs constants fa tremolar la nau com si fóssim en un avió enmig d’una tempesta elèctrica. De primer, ens espantem. Després, tornem a reprendre la calma i restem meravellats:

- És impossible! El cervell humà no és multi tasca! Però… potser aquest ho és?

Ens posem les ulleres slowmo que hem pres del Barcelona Laboratori i comencem a veure com els llampecs s’alenteixen força, tot i que encara en resten alguns que sembla que se superposin. Ensumem però que aquest cervell, com qualsevol altre, no és multitasca, sinó seqüencial. Ara, amb una seqüencialitat entrenada per damunt de les possibilitats de captació de la nostra percepció humana.

Però, si resintonitzem les nostres ulleres a bullet time, descobrirem els secrets del geni emprenedor. Ja ho veus?

Si t’hi fixes bé, veuràs que el cervell del geni comença per prioritzar allò que li és important per damunt d’allò que no ho és tant; segueix per seqüenciar, per fer una tasca rere l’altre, això si a una velocitat que ens fa creure que fa més d’una cosa a la vegada. I, finalment, posa límits a les tasques que està fent, per a no restar en un bucle sense fi i queda encallat en una sola activitat.

Esgotats per l’aprenentatge, sortim del cervell de l’emprenedor en sèrie i tornem a la nostra mida real. És aquí on em dius allò de si, tot això està molt bé, però jo no tinc la capacitat d’aconseguir tanta velocitat. I jo, ben murri, et contesto per anar ràpid cal anar lent o, per a dir-ho, de manera menys misteriosa, per arribar a processar tasques a la velocitat d’un geni cal molt entrenament.

Comença per anotar en un full, allò que has de fer; posa-hi ordre – de més a menys important – i estableix un temps per a dedicar-li.

Un cop ho hagis fet un munt de vegades, veuràs com no necessites full de paper i és el teu cervell qui ho faci a la velocitat més gran coneguda: la del pensament.

 

Anem a prendre la mida a les nostres comunicacions socials

dimecres, 28/11/2012

Dimecres passat, un cop fet l’apunt sobre el valor de la curiositat africana, arribava al meu lector RSS la traducció d’un article de mister dades obertes, en Xavier Lasauca, sobre les mètriques que s’utilitzen per avaluar l’impacte en xarxes socials del Sistema Català de Recerca.

De la lectura d’aquell apunt, se’n deriva la idea d’escriure aquest #desdelnuvol. Un #desdelnuvol on m’aprofitaré del seu exercici per adaptar-lo a les persones emprenedores, tant aquelles que són en el procés de definició i llançament del seu projecte, com d’aquelles que ja naveguen en les embravides mars de l’empresa moderna.

Començarem amb uns mínims imprescindibles per treure el màxim suc possible de la presència en xarxes socials. I és que, un emprenedor que vulgui guanyar-se un nom, ha de disposar d’un bloc. D’un espai on informi d’allò que està relacionat amb el seu negoci, però no directament del seu negoci. Les xarxes socials més que per vendre són per seduir a futurs compradors potencials. I un bloc ens permet fer-nos un lloc discursiu per a què ens coneguin. Ara bé, també haurem de tenir un o més amplificadors, xarxes socials d’ús habitual entre els nostres clients potencials.

 

Un cop aquestes eines són en dansa, i l’emprenedor s’ha fixat unes rutines d’actualització, entrem en el món de les mesures d’impacte. I, ara com ara, les eines més reconegudes per mesurar-lo són Klout i Kred, juntament amb aquelles eines analítiques que les principals xarxes porten integrades.

Amb aquestes eines i unes bones rutines d’actualització, recerca i resposta a les interaccions que, tard o d’hora, arribaran, l’emprenedor ja és en el punt d’integrar gestors de xarxes socials, com HootSuite o TweetDeck i de dissenyar-se un bon quadre d’impacte en aquests entorns. Un quadre d’impacte que inclogui l’audiència, les interaccions, l’interès i el compromís, no cal que s’allunyi massa del que apareix en l’apunt esmentat d’en Xavier Lasauca.

Restant a gust de l’emprenedor el fet d’afegir-hi algun indicador precís i propi sobre l’impacte de la vida social en les vendes de l’empresa. Indicador d’impacte sempre indirecte i que, personalment, considero no només innecessari, sinó fins i tot contraproduent, ja que ens pot fer tendir a deixar la capacitat d’influir per intentar imposar-nos sobre un visitant que es pot sentir molest pel nostre pressing constant, en lloc de trobar-se un confident en les temàtiques de les quals el nostre negoci ens ha donat experiència notable.

El valor de la innocència

dimecres, 21/11/2012

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Em sumo a la Vaga General.

dimecres, 14/11/2012

En motiu de la Vaga General d’avui, aquest bloc d’emprenedoria, que publica un escrit cada diemecres, no publica l’escrit d’aquesta setmana.

La propera setmana, més.

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

dimecres, 7/11/2012

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.

Un #desdelnuvol molt fan de la veu macroeconòmca de Nou Barris?

dimecres, 31/10/2012

Aquesta setmana, el #desdelnuvol puja de nivell i s’endinsa en les jungles macroeconòmiques, aquelles que, per dinamitzar el consum, apugen els impostos sobre els productes de consum; o que, per explicar com malviuen els pobres, fan mediàtic a un profe del IESE.

Ni un ni l’altre però són l’objecte d’aquest apunt. Ans al contrari, el seu protagonista és un veí mileurista de Nou Barris que despulla el sistema i ens el mostra com en aquell conte infantil: el rei va nu i fa temps que ens ensenya les vergonyes sense que ens en vulguem adonar.

Ni conec personalment a l’autor ni he llegit cap dels seus llibres, però compartir generació, ambients, classe social –si és que no és pecat dir-ho- i saber-lo fora de Radio Nacional de España – aquella emissora que ens ha deixat orfes de Asuntos Propios i, per tant, d’una de les seccions que, a la gent com jo, ens entretenia força: La Economia para idiotas que portava el nostre home -, ja em donen patent de cors per a referir-m’hi amb coneixement de causa.

I tot m’arriba per la piulada de eldiario.es on em porten a la crisis que fabrica miedo y servidumbre, on comenten Posteconomia. Hacia un capitalismo feudal, el darrer dels llibres d’aquest producte d’extrarradi que és l’Antonio Baños.

Potser juga amb la imatge de rebelde sin pasta, potser no és més que un altre periodista mediàtic i potser el llibre no ens explica res de nou, però tot això, ara com ara, se m’escapa, ja que un servidor, amb la’igua al coll com molts, espera que el llibre sigui a les biblioteques públiques de Barcelona per llegir-lo. Coses d’aquest capitalisme feudal que, si no hi és, s’apropa més ràpid que el TGV.

I, mentres tant, em conformo en llegir-ne entrevistes i comentaris:

Jorge Navarro Cañada a ElPolemista – Posteconomía de Antonio Baños Boncompain, y el desarrollo humano frente al económico.

Silvia Cruz a LaVanguardia.es – “Antonio Baños: “La economía se ha convertido en un dogma y una iglesia

Kiko Amat a bendito atraso – Libro del mes (Julio/Agosto 2012): ANTONIO BAÑOS Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal

Mentres escolto aquesta cançó

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

dimecres, 24/10/2012

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà: