Opinió

L’Olímpic i l’Alcoyano són dos dels grans beneficiats de la 12a jornada del campionat de Lliga #2bg3, una data marcada pel color visitant: 5 equips han guanyat a domicili i només dos, precisament Olímpic i Alcoyano, han estat capaços de treure els 3 punts com a locals. Impressionant el rendiment de l’Olímpic de Toni Aparicio, que ahir a la tarda derrotava el Villarreal B per 2-0. Domini dels de la Costera i facilitats defensives dels groguets que permeten gols com el d’Álex Vaquero, fruit d’un servei de porta mal defensat i que aplanava un camí que havia obert Pau Franch al primer temps. Dissabte, l’Alcoyano tornava a remuntar per segon partit consecutiu i enllaçava la seva sisena victòria consecutiva, apropant-se a la marca de 7 del curs 2008/09. Tot i que Mateu Ferrer avançava el Constància amb el seu quart gol a la Lliga, l’Alcoyano igualaria ràpidament amb una diana d’oportunisme de César Remón i culminaria la remuntada amb un gol de penal (quart a favor dels alcoians) transformat per David Torres. Els de Garitano entren en zona de play-off tot just abans de rebre dimecres el Real Madrid a la Copa del Rei (22:00 hores).

Pitjor ha anat la jornada per l’Huracán, l’Hospi i el Levante B… per diversos motius. La derrota de l’Hospi a l’Estadi davant l’Atlètic Balears (0-1) deixa l’Huracán com a únic equip invicte del campionat; no perden des del 8 d’abril a Oriola (4-1, 18 partits sense perdre), però han enllaçat tres empats consecutius que el deixen ja a tres punts del líder, l’Olímpic. I diumenge vinent, partidàs a Camp Murta entre xativins i manisers. L’Hospi s’ho mira ja a cinc punts del liderat amb un partit menys. Primera derrota en la història de l’Estadi davant d’un equip balear, en aquest cas un Atlètic Balears en línia ascendent que ha maniatat el joc de creació riberenc. Els de Miguel Álvarez visitaran diumenge el camp del cinquè classificat, un Levante B que ha deixat escapar dos punts d’or a Badalona al temps de descompte; Andy avançava els granota amb un penal rigorós (2′) i Roger perdonava el segon gol en fins a tres mà a mà davant Marcos; massa perdonar i Robert Simón apareixia al minut 91 per salvar un punt que no treu de pobre un Badalona dubitatiu. Segon cop enguany que Robert li salva un punt al Badalona al temps d’afegit (ja ho va fer a Paterna).

Amb el Prat, descansant, mirant-s’ho des de la distància, a banda de l’Atlètic Balears, el Llagostera, el Reus i el Sant Andreu han tingut una jornada frucífera. Primer triomf gironí a domicili, 0-2 a Paterna en l’estrena de Paco López com a tècnic valencianista. Gols de Joaqui i de Tarradellas, que ha marcat en els tres partits que el Llagostera ha jugat en any i poc davant el Mestalla. També el Reus deixa enrere les males sensacions amb el tercer triomf consecutiu, tercer partit consecutiu marcant tres gols i amb la tercera setmana consecutiva amb Sergio León de golejador (ja en duu 6). Ha estat a Sant Adrià davant l’Espanyol B, en un duel ple d’alternatives on els reusencs han obert el marcador, Armero i Elton han capgirat l’electrònic pel filial amb Longhi expulsat i els de Castillejo han tornat a regirar per sumar tres punts valuosos. Primera derrota de l’Espanyol B com a local, un filial perico que ja té la zona de play-off a 4 punts de distància.

Com d’or són els tres punts sumats pel Sant Andreu a Los Arcos; golàs de falta d’Édgar a mitjans de la primera meitat que ha amargat el debut de Nino Lema, que no s’ha assegut a la banqueta, com a tècnic oriolà. Segon triomf consecutiu dels andreuencs i setè gol al campionat d’Édgar, que ‘suca’ sis setmanes després. I a la zona baixa, inoperància ofensiva d’un Nàstic que ha empatat a zero davant el Yeclano Deportivo, que 11 partits després ha aconseguit deixar la seva porteria a zero. 2 punts de 9 possibles és el balanç de l’equip amb Salamero de tècnic; tot i la dinàmica negativa, els grana surten de la zona de descens directe gràcies a la derrota del Binissalem, cinquena consecutiva, avui davant el Mallorca B. Els del Nano Soler guanyaven per 0-2 al minut 10 gràcies a dues accions a pilota aturada rematades per Pablo Marí i Abdon. Ángel donaria esperances poc més tard als ‘assules’, que veurien de nou esfondrades les seves esperances amb el gol en pròpia porta de Bernat Alomar als 26 minuts, situant un 1-3 que ja seria inamovible.

La RFEF decidia la setmana passada que per primer cop en moltes temporades (caldria anar força enrere en el temps per comprovar que no sigui una novetat) les DUES darreres jornades de Lliga regular dels quatre grups de Segona Divisió B es disputés en horari unificat en tots aquells partits en què algun dels dos equips tingués opcions de play-off d’ascens, d’assolir una plaça de Copa del Rei o jugués per eludir el descens a Tercera Divisió. El passat cap de setmana, alguns equips més van clarificar el seu futur; al grup 3, l’Atlètic Balears es proclamava campió amb el seu triomf a Teruel (1-2) davant d’un rival que un dia abans aconseguia la permamència matemàtica gràcies a la derrota del Zaragoza B. Com el Teruel, el Mallorca B i el Dénia també ho tenen tot fet, gairebé com un Sant Andreu salvat des de fa jornades i que compta amb exigües opcions de disputar la propera edició de la Copa del Rei (llevat d’una reestructuració que ampliés les 22 places actualment otorgades a equips de Segona B). Als altres grups, diumenge també quedaven resoltes algunes incògnites; d’altres, però, encara trigaran una o dues jornades en aclarir-se.

Grup 4
Classificats: Cádiz (1r), Balompédica Linense (2n, 3r o 4t) i Lucena (2n, 3r o 4t).
Amb opcions: Jaén (64), Melilla (61, un partit més), Betis B (59), San Roque (58) i Cacereño (58).

En una jugada probablement calculada, San Roque i Cádiz tancaven la jornada gairebé conscients de la resta de marcadors. Uns marcadors (Jaén 0-2 Melilla i Balona 2-0 Lucena) que d’una banda mantenien les opcions dels leperos de cara al play-off i que, de l’altra, donava el títol matemàtic al Cádiz de José González. Amb l’1-0 al vell municipal de Lepe, tots contents i el San Roque, com el Cacereño i el Betis B, resten a l’espera de poc menys que un miracle per assaltar la quarta plaça a un Jaén que la té gairebé al sac tot i desaprofitar el match ball contra el Melilla. Els nordafricans són a només tres punts, però tanquen la Lliga aquest diumenge contra el Ceuta (cas semblant al del Llagostera). Així les coses, el Jaén en farà prou guanyant a Badajoz per ser, mínim, quart. Si no, Melilla i sobretot Betis B (juga a Roquetas de Mar) encara podrien somiar. Per sota, Écija, Lorca Atlético, Roquetas i Caravaca es juguen dues places de descens directe, una de play-out i una de salvació total. L’Écija rep una Balona que vol la segona plaça, el Roquetas rep el Betis B i els dos murcians es veuran les cares al Francisco Artés en un duel dramàtic.

Copa del Rei

A banda dels equips de Lliga BBVA i Lliga Adelante, classificats d’ofici, alguns equips de Segona B i de Tercer ja s’han assegurat la participació a la propera edició del Campionat d’Espanya. Val a dir abans, però, que els quatre equips que baixin a Segona B (Alcoyano, Girona, Nàstic i Cartagena tenen comprats els números de mitja fira) participaran des de la primera eliminatòria com a equips de Segona B; per contra, si algun equip filial (Castilla, Atlético o Betis) pugués a la Lliga Adelante, la RFEF es veuria obligada a reformular el sistema, de manera que més equips de Segona B podrien accedir a la competició. Normativa en mà, però, només jugaran la Copa del Rei els cinc primers de cada grup (sense comptar els filials) i els dos equips que, fora d’aquests 20 classificats, hagin obtingut millor puntuació. En aquest sentit, els equips del grup 1 només accediran a la Copa de forma directa. Amb 65 punts, qualsevol equip disputaria la Copa a hores d’ara; els 64 punts obligarien a buscar possibles empats.

Classificats del grup 1: Lugo, Tenerife, Albacete i Oviedo.
Aspirants: la Roda (46), Marino (45), Coruxo (42), Leganés (41) i San Sebastián de los Reyes (40).

Classificats del grup 2: Mirandés, Ponferradina i Eibar.
Aspirants: Amorebieta (60), Alavés (57), UD Logroñés (56), Guijuelo (54) i Salamanca (52).

Classificats del grup 3: Atlètic Balears.
Aspirants: Orihuela (62), Llagostera (61), Huracán (60), l’Hospitalet (60), Badalona (59), Reus (57), Lleida Esportiu (57), Olímpic (53) i Sant Andreu (53*).
(*) El Sant Andreu només entraria com a segon equip amb millor puntuació.

Classificats del grup 4: Cádiz, Balona, Lucena i Jaén.
Aspirants: Melilla (61), San Roque (58), Cacereño (58) i Villanovense (52).
(*) El Villanovense només entraria com a segon equip amb millor puntuació.

Tercera Divisió
Classificats: Caudal de Mieres (G.2), Prat (G.5), Catarroja (G.6), Rayo Sanluqueño (G.10), Constància (G.11), Arroyo (G.14) i Villarrobledo (G.18).
Aspirants: Alondras i Ourense (G.1), Noja i Laredo (G.3), Barakaldo, Laudio, Portugalete, Beasain i Zalla (G.4), Fuenlabrada i Carabanchel (G.7), Ávila, Cultural, Astorga, Bembibre i Villaralbo (G.8), Loja i Estepona (G.9), Marino i Tenisca (G.12), Yeclano i CDA Águilas (G.13), Peña Sport, Izarra i Tudelano (G.15), SD Logroñés i Alfaro (G.16), Sariñena, Ejea i Cuarte Industrial (G.17).

Establerta la posició personal pel que fa a la classificació que caldria utilitzar per palesar la realitat al grup 3 de Segona Divisió B, la 32a jornada ens ha deixat partits i sensacions de tot tipus i una certa fractura en alguns punts de la taula que, sembla, deixen alguna cosa cada cop més clara.

LLAGOSTERA 3-1 LLEIDA ESPORTIU

Els d’Oriol Alsina segueixen superant proves de foc a la recerca del marge que li permeti gaudir de la darrera jornada (descansaran) sense estar pendents de la resta de marcadors. Amb Albert Virgili i Marc Mas cada cop més endollats, van ser capaços de clavar tres dianes a un Lleida Esportiu que afrontarà una final diumenge contra el Mallorca B al Camp d’Esports. Al Gironès, el play-off ja és l’únic objectiu.

HURACÁN 1-0 SANT ANDREU

Un altre equip que s’està fent fort a casa (la seva irregularitat a Manises sorprenia) és un Huracán que dormirà tercer abans del partidàs de diumenge vinent a Oriola. Ahir, els de Nico Estévez van ser superiors al Sant Andreu tot i jugar tota la segona part amb un home menys. Els de Piti van tornar a mostrar el seu cantó dolent, el de lluny del Narcís Sala. És aquesta versió la que deixa els quadribarrats en terra de ningú. Això, fins que divendres arribi el Manacor i els més que esperats tres punts tornin a fer renéixer alguna opció.

BADALONA 0-0 ATLÈTIC BALEARS

22 de gener de 2012. És la data del darrer triomf del líder a domicili. Això del grup 3 és molt dur per a tothom, fins i tot per a un equip preparat per ser campió. La Lliga se li està fent llarga a un Atlètic que comença a crear autodesconfiança amb el perill que això comporta. Amb tot, ningú no dubta que els de Siviero s’enfrontaran a un campió el cap de setmana del 19 i el 20 de maig. Al Barcelonès Nord, nova oportunitat perduda tot i haver gaudit d’accions. La sort del descompte no ha aparegut tot i que Manga ha disposat de dues faltes perilloses. Irregularitat al Camp del Centenari per un un equip, el de Manolo Márquez, que avui ha tornat a tirar d’un davanter ‘no desitjat’: Goicoetxea.

MALLORCA B 0-1 OLÍMPIC

La campanya dels homes de Seligrat és brutal. No tant pels dubtes que ocasioni una plantilla experta en futbol de bronze, amb un concepte molt clar de futbol i una alta efectivitat i eficència en jugades a pilota aturada El ‘però’ és una plantilla curta que fa està pendent en tot moment de la influència que tindrà en la posició final. Pas enrere dels de Nano Soler que se situen a sis punts del quart (tot i que amb un partit menys).

MANACOR 0-2 GANDIA

Quan un entrenador diu que ja són equip de Tercera.. ben poca cosa a dir. Més enllà de les gairebé 20 expulsions que han rebut els manacorins, i que denoten a parts iguals la tensió i la mala ‘sort’ tinguda amb els col·legiats, més innegable resulta el pes que les 15 jornades que fa que els de Mut i Ferriol no guanyen ha tingut en els 9 punts de diferència que hi ha entre l’Andorra, 16è i el Manacor. D’això, el Gandia n’ha tret profit per seguir respirant en un tram final de Lliga marcat pels problemes extraesportius. Cap remei millor que un Manacor enfonsat per reposar-se d’un lamentable espectacle ofert contra Huracán fa set dies (0-3).

ZARAGOZA B 4-0 ONTINYENT

Dèiem fa mes i mig que Roberto Granero havia d’ambicionar més per dur l’equip on, per plantilla, es mereix. La bola de vidre no ha fallat sinó que ha explotat: a dia d’avui els de la Vall d’Albaida porten una dinàmica tan negativa que tot i tenir 8 punts més que el 16è tot es pot esperar. Avui, humiliació a Saragossa davant d’un equip que encara podria resultar directe. Hat-trick de Carreño per fer somiar el filial en una hipotètica salvació. Per cert, l’Ontinyent només ha fet un gol a domicili des del passat mes d’octubre.

TERUEL 1-1 VALÈNCIA MESTALLA

Souto ha salvat al darrer minut un punt que sembla insuficient per seguir somiant en el play-off. Tot i l’enorme segona volta dels homes de Félix Arnáiz, Copa Federació inclosa, el partit aplaçat contra el Dénia (dimecres, dos quarts de vuit) sembla ara sí l’últim tren pels aragonesos, un bloc segur i conscient de les seves possibilitats. Al filial, ja són deu jornades sense perdre per un equip que ara demostra en resultats les bones crítiques que havia rebut el seu joc quan flirtejaven amb el descens. L’arribada de Sergio Ventosa ha estat el revulsiu necessari per una plantilla farcida d’enormes jugadors (personalment, diria que és de llarg el millor dels tres filials).

DÉNIA 0-1 ANDORRA

El 3-2 contra el Reus, amb una hora en inferioritat sembla haver estat el cop d’efecte necessari pel conjunt de Gori Silva, que ha vist premiada la seva insistència amb un 6 de 6. Tot i tenir millor números a domicili, l’Endeiza s’ha de convertir en el fortí que no ha estat aquest any, començant per un trepidant derbi contra el Teruel el proper diumenge a les 18:00 hores. Per la seva banda, el Dénia enfila el camí de la cinquena permanència consecutiva en un gran any pels alacantins. Plantilla ‘justa’, amb moltes apostes arriscades que llevat d’hecatombe assolirà la salvació si no es permet el luxe d’ensopegades inesperades com la d’avui.

L’HOSPITALET 1-1 ORIHUELA

Els de Jordi Vinyals han perdut avui una ocasió d’or per enfilar una plaça de play-off. De fet, la pèrdua ha acabat consistint en dormir fora dels quatre primers per primer cop des de mitjans d’octubre de 2011. Partit poc ambiciós dels locals (també de l’Orihuela) i més dubtes en una plantilla amb prou potencial com per exigir més nivell i, sobretot, millors sensacions. L’Orihuela ha acabat donant per bo un punt que el deixa quart i amb un partit més que segon, tercer, i cinquè. Partit de mínims dels de Garitano, que diumenge rebran l’Huracán a Los Arcos en el partit de la jornada.

La retirada / exclusió / desaparició del primer equip de l’Sporting Mahonés fa ja dos mesos va evidenciar, d’una banda, la delicada situació per la qual passa el futbol espanyol. No parlem només de futbol modest, d’entitats que han de fer mans i mànigues per substistir, treure diners de sota les pedres i que, a sobre, tenen la creu de ser dirigides per autèntics despilfarradors. La problemàtica, molt més profunda del que ens imaginem, fa de mal pronosticar ja que a l’hora de la veritat ningú gosa fer la primera passa per posar-hi solució. De la retirada del menorquins al grup 3 sorgia una altra situació: els partits que restaven per jugar-se al calendari i de quina forma (amb quin resultat) s’acabarien saldant. El Comitè va dictaminar que al rival de torn dels maonesos se’ls adjudicaria un 2-0 (o 0-2) al seu favor i els pertinents tres punts. Vaja, que tots els equips que havien de jugar contra l’Sporting sabien, 100%, que tenien tres punts més al sarró.

I què succeeix? Que segons el mitjà de comunicació, la pàgina web que visitem, la classificació té un format o un altre. Una gran part de mitjans aposta pel que ells en diuen ‘classificació real’, és a dir, reflectir només els partits disputats fins aquella data. Amb aquest format, Atlètic, Orihuela, Llagostera i Lleida Esportiu ocuparien plaça de play-off a Segona B ara mateix. L’altra opció, per la qual aposta, per exemple, el portal futbolme.com, és la de comptabilitzar ja tots els marcadors ‘coneguts’ d’aquí a final de temporada. Dues opcions antagòniques i el discurs està servir, més encara quan el criteri per utilitzar una classificació o l’altra és el simple interès de veure’s millor classificat.

Personalment, i res a veure amb què l’Hospi es vegi beneficiat per la segona opció, em sembla conseqüent i lògic apostar per comptar des de ja (realment, des del moment en què es va confirmar la retirada de l’Sporting) amb tots els partits que el Comitè ha adjudicat per 2-0. Per què? Per diverses raons. La primera, perquè absolutament tots i cadascun dels 19 equips que resten en competició hauran fet els seus càlculs comptant, sempre, amb els 3 punts al sarró contra l’Sporting per molt que el partit s’hagués de jugar dos mesos després. El cas més clar, i que exemplifica com d’innecessari és no comptar aquests partits, és del Llagostera, que a la darrera jornada hauria d’haver rebut l’Sporting a terres gironines.

Posem per cas que a la 37a jornada, el conjunt d’Oriol Alsina acaba la jornada en zona de play-off, tant és en quina posició, i amb un punt d’avantatge (o dos) sobre el cinquè classificat. Els mitjans que fins aleshores havien anat ‘jornada a jornada, per lògica, seguirien amb el mateix patró tot i saber que el Llagostera ja estaria classificat per la fase d’ascens? El 2-0 contra l’Sporting, i els 3 punts resultants, asseguren una plaça al Llagostera. Tindria sentit no comptar aquest partit? O aleshores sí? De la mateixa manera que la norma diu que els empats a punts entre equips se solucionen a final de temporada però a la pràctica els comptem un cop s’han solventat, té lògica que no comptem amb uns resultats que sabem amb tota certesa que s’acabaran produïnt? O faran veure els rivals del Llagostera que encara tenen opcions de superar-los a la classificació, simplement, perquè el partit dels gironins encara no s’ha jugat?

Gent del #futbolcat: això ja bull. Aquesta 25a jornada ha estat decisiva per veure-ho he vist clar. Els nervis han començat a saltar en places on, números en mà, no caldria que fessin acte de presència i això és senyal inequGent del #futbolcat: això ja bull. Aquesta 25a jornada ha estat decisiva per veure-ho he vist clar. Els nervis han començat a saltar en places on, números en mà, no caldria que fessin acte de presència i això és senyal inequívoca, almenys al grup 3 de Segona B, que les coses van ‘de debò’. Una autèntica burrada. ja que els tres punts tenen el mateix valor a la primera jornada que a la darrera; el fet és que el marge d’error s’estreta i alguns no tenen clar on és el seu equip. Alguns no tenen clar que això és Segona B. I, que quedi clar, tothom té clar a dir-hi la seva, a discrepar i criticar el que cregui convenient partint des del respecte, però que avui quatre dels equips amb els aficionats més enfurismats del #2bg3 siguin els de l’Atlètic Balears, l’Orihuela, l’Hospitalet o fins i tot l’Ontinyent parla ben clar de la manca de perspectiva existent a l’hora de fer una lectura de la situació en detriment d’una lectura impulsiva derivada de la immediatesa i del no raonament. És evident que ni Siviero, ni Garitano, ni Vinyals, ni Granero són perfectes. Segurament, tampoc sóc tècnics de Primera Divisió (i per això són a Segona B). Tampoc Alsina, Seligrat, Soler o Estévez són els entrenadors de l’any i també s’equivoquen. Perquè això és Segona B i les errades són més comprensibles que a les altes esferes del món del futbol.ívoca, almenys al grup 3 de Segona B, que les coses van ‘de debò’. Una autèntica burrada. ja que els tres punts tenen el mateix valor a la primera jornada que a la darrera; el fet és que el marge d’error s’estreta i alguns no tenen clar on és el seu equip. Alguns no tenen clar que això és Segona B. I, que quedi clar, tothom té clar a dir-hi la seva, a discrepar i criticar el que cregui convenient partint des del respecte, però que avui quatre dels equips amb els aficionats més enfurismats del #2bg3 siguin els de l’Atlètic Balears, l’Orihuela, l’Hospitalet o fins i tot l’Ontinyent parla ben clar de la manca de perspectiva existent a l’hora de fer una lectura de la situació en detriment d’una lectura impulsiva derivada de la immediatesa i del no raonament.

És evident que ni Siviero, ni Garitano, ni Vinyals, ni Granero són perfectes. Segurament, tampoc sóc tècnics de Primera Divisió (i per això són a Segona B). Tampoc Alsina, Seligrat, Soler o Estévez són els entrenadors de l’any i també s’equivoquen. Perquè això és Segona B i les errades són més comprensibles, fins i tot lògiques, que a les altes esferes del món del futbol. Perquè això de la Segona B, com d’altres tantes competicions, és molt llarg etern. I perquè molts cops qui guanya no és ni qui millor proposta futbolística té, qui més diners manega o qui més exprimeres té, sinó que són els qui fan de la paciència i de la tranquil·litat un factor que acabi per jugar el seu favor els que, cadascun amb les seves limitacions, acaben assolint els objectius plantejants a inicis de temporada o, fins i tot, millorant-los.

Jugant a ser vidents, per molt que defensivament l’Atlètic Balears tingui marge de millora, sembla evident que els palmesans seran campions de grup, especialment vista la mediocritat o igualtat de la resta de rivals perseguidors. En aquesta llista hi hem de destacar tres grups: els que van amb dinàmica negativa, els que hi van amb positiva i les incògnites (o “altres”). Un clàssic del primer grup és l’Orihuela, que un cop més torna a plantejar dubtes en una segona volta. La pèrdua de Cases (Cádiz), la nova lesió del porter Unai Alba, l’estat de la gespa de Los Arcos, una plantilla curta i els rumors de dificultats de cobrament planen sobre el Baix Segura; mala peça al teler. També el Reus està en una línia (esportiva) similar. I és que tot i no haver patit cap plaga de lesions destacables els de Castillejo han vist capgirada la seva dinàmica guanyadora en perdedora pels mateixos petits detalls (arbitratges, pilota aturada i efectivitat golejadora) que havien jugat al seu favor a la primera volta.

Si hi ha un equip que mereix encapçalar el grup de dinàmiques positives és el Llagostera d’Oriol Alsina, que ha tingut com a gran mèrit saber sortir d’una situació delicada (eren cuers no fa tampoc tantes jornades) quan molts altres equips s’hi haurien enganxat per la resta del campionat. Ara són on molts esperàvem que fossin abans de començar la Lliga i la inèrcia positiva dels gironins, juntament amb una plantilla generosa i potent, els converteixen de forma definitiva en outsiders per ser entre els quatre primers. No sabria ben bé si encabir el Badalona en aquest grup, ja que la irregularitat dels escapulats al Centenari, juntament amb la curta plantilla de què disposa Márquez, no ajuden a ser positius en aquest sentit. Si transmeten millors sensacions el Teruel i, sobretot, un Olímpic que torna a ser quart. Toni Seligrat, possiblement el millor tècnic d’aquest gup, està fent poc menys que un miracle a Xàtiva amb una plantilla que llevat de ‘quatre’ novetats era l’any passat a Tercera.

En el tercer grup hi trobaríem, amb tots els respectes per Sant Andreu i Lleida Esportiu, l’Hospi, l’Huracán, el Mallorca B i l’Ontinyent. No amago res si dic que sóc de l’Hospi i, en aquest cas concret, l’opinió es fonamenta en més punts de suport. Travessant per un mal moment de jocs i resultat, també de lesions importants, l’Hospi es manté tercer i amb la sensació que el marge de millora pel que fa a joc i a explotació de recursos és, possiblement, el més gran dle grup. Tres quarts del mateix passa amb un Ontinyent que, fins ara, s’ha pogut ‘escudar’ en els problemes econòmics per justificar els sotracs. Ara, amb un futur immediat un pèl més esperançador, li toca fer un pas endavant, especialment a Roberto Granero, massa conservador en alguns moments de la seva carrera i que ha de tirar d’ambició en una plantilla que compta amb jugadors suficients com per prendre certs riscos. També per plantilla l’Huracán ha de ser a dalt (probablement hi serà); inexperts a la banqueta amb Nico Estévez, compten amb el ‘factor Manises’ i amb jugadors curtits en mil batalles per ser regulars d’una vegada per totes i confirmar-se com a alternativa per la zona noble. A l’espera, un Mallorca B que sempre dependrà de les necessitats del primer equip i d’una regularitat que sembla no acabar d’arribar; ara que el filial sembla haver-se fet fort a Son Bibiloni, a fora les coses comencen a complicar-se més enllà de decisions arbitrals polèmiques.

I per sota, faves comptades. Amb l’Sporting Mahonés descendit, València Mestalla i Dénia tenen a la seva mà la permanència. El filial té armes suficients com per fer-ho, especialment al davant, mentre que el Dénia ha aconseguit fer una estirada en el moment precís i en farà prou amb quatre victòries com a local per assegurar-se la salvació. Pel que fa a la resta, Gandia i Andorra haurien de jugar-se la plaça de promoció en detriment d’un Zaragoza B i un Manacor que semblen sentenciats, no tant per la distància de punts (inexistent) com pels recursos de què disposen respecte als altres dos rivals directes. Els millors partits de la temporada del filial no han deixat de ser mediocres, mentre que el Manacor compta amb un equip que si bé pot sorprendre en un partit necessita de consistència i fermesa contínua per plantar cara.

Pronòstic

Play-off: Atlètic Balears (primer); l’Hospitalet (segon); Huracán (tercer); Llagostera (quart).

Promoció de descens: Andorra (16è)

Descens: Gandia, Zaragoza B i Manacor.

Amb la veritat per davant, aquesta és una entrada reciclada i averiguada que vaig publicar fa uns dies al Blog de l’Hospi i que versa sobre els camps més complicat, xifres en mà, tant al futbol català (fins a 4a Catalana) com al futbol espanyol (de Lliga BBVA fins a Tercera). Diumenge, l’Espanyol B perdia per 0-1 amb el Castelldefels i deixava l’Hospitalet i Barcelona com a únics catalans invictes als seus estadisen el que portem de temporada.

ESPANYA
Si tenim en compte les categories anomenades nacionals, de Lliga BBVA fins a Tercera Divisió passant per la Lliga Adelante i per la Segona Divisió B podrem comptabilitzar fins a 44 equips que no coneixen la derrota com a locals en el que portem de temporada. Barcelona i Osasuna, a Primera; Almería, a Segona A; Hospi, Coruxo, Tenerife, Cádiz i Cacereño, a Segona B; i fins a 36 equips més (entre ells l’Espanyol B) repartits entre bona part dels grups de Tercera Divisió encara mantenen a zero el seu caseller de derrotes d’ençà que la competició s’iniciés el passat mes d’agost. Hi ha, però, un mèrit afegit en sis d’aquests 37 equips: tenen en comú haver superat l’any 2011 sense haver perdut cap partit com a local, ni aquesta temporada ni en el segon tram de la 2010-2011. A més, dos d’aquests sis equips són catalans (Barcelona i l’Hospitalet).

És el quadre dirigit per Josep Guardiola qui encapçala la classificació imaginària amb més de 16 mesos d’imbatibilitat des que l’11 de setembre de 2010 l’Hércules donés la sorpresa al Camp Nou (0-2); des d’aleshores, 25 victòries i 3 únics empats contemplen el fortí en què s’ha convertit el feu de les Corts. Empatat amb els blaugranes hi ha el Sanluqueño, que com l’Hospi es manté invicte des d’un dia després que els barcelonistes; va ser el 12 de setembre de 2010 que els gaditans van perdre el seu darrer partit al Palmar en un derbi davant el San Fernando (0-2). Des d’aquell dia, 19 victòries i 9 empats pels verdiblancs, que de moment han guanyat els 10 partits de Lliga com a locals aquest curs. 27 partits, un més que un Hospi que no tasta l’amarg sabor de la derrota a l’Estadi des que el Benidorm s’emportés els tres punts (0-1) fruit de la seva única ocasió en tot el partit; amb 26 partits invicte, l’Hospi és a només tres encontres d’igualar la seva marca històrica.

CDA Águilas, Cacereño i Colmenar Viejo completen el sextet de conjunts que no perden als seus estadis des de l’any 2010. Els murcians fa 25 partits (22 victòries i 3 empats) que no perden a l’històric camp del Rubial (Águilas 1-4 Pinatar, 19-09-2010); els extremenys, que com l’Hospi es troben a Segona B, només han guanyat 8 partits al Príncipe Felipe des d’octubre de 2010… però encara no han perdut, ja que 14 dels 22 encontres jugats han acabat en empat (darrera derrota el 24-10-10, 1-2 davant la Universidad de LPGC d’Ángel Sánchez). Tanca la llista d’invictes al llarg de l’any 2011 el Colmenar Viejo madrileny, que d’ençà que el Fuenlabrada golegés (1-4) a l’Alberto Ruiz, encadena ja 19 partits sense perdre-hi (15 victòries i 4 empats). Imatge: Hoy

CATALUNYA
Fins a 104 equips catalans entre Lliga BBVA i Quarta Catalana encara es mantenen invictes als seus camps en aquesta temporada 2011-2012. El cas més curiós és el del filial del Turó Peira (4a Catalana, grup 16), que per problemes al Municipal del Turó encara no hi ha pogut jugar cap partit. D’altres conjunts, com ara la Salle Girona o els filials d’Ibèria, Vila-roja, Solsona i Sabadellenca s’estrenen aquest curs en competició oficial de manera que, a la pràctica, mai a la història han perdut jugant com a locals. En total, un equip de Primera Divisió (Barcelona), un altre de Segona B (Hospi), un de Primera Catalana (Rapitenca), 7 de Segona Catalana, 33 de Tercera Catalana i 61 de Quarta Catalana encara no han perdut des de l’inici de temporada, però ben pocs d’aquests conjunts mantenen, com ho fan Barcelona i l’Hospitalet, des de l’any 2010.

El Vallmoll tarragoní (4a Catalana) és l’únic conjunt de la darrera categoria oficial que es manté invicte des de 2010: 15 empats i 2 derrotes des que el Salou B el derrotés per 1 gol a 3 el 12 de desembre. Una setmana després, l’històric Roda de Barà (3a Catalana) perdia per 2-3 amb l’Altafulla; des d’aquell 19 de desembre, els del Tarragonès han sumat 47 de 51 possibles després de 17 partits jugats al seu Municipal.  A 3a Catalana, dos equips tarragonins més es mantenen invictes des del mes de setembre: d’una banda l’Escola de Futbol Sant Pere i Sant Pau suma 24 partits sense conèixer la derrota (19 triomfs i 5 empats) des que La Floresta hi guanyés per 0-3 (19-09-10); una setmana abans, el Llorenç del Penedès havia perdut el seu darrer encontre a casa davant el Rocafort (2-3): des d’aquell dia, similars xifres a les del Sant Pere amb 20 victòries i 4 empats. Però sí hi ha algun equip que s’emporta tots els mèrits aquest no és altre que l’Olímpic de la Garriga. Els vallesans, de la mà del tècnic Andrés Castaño, sumen més de 21 mesos sense perdre al seu Municipal. Cal que ens remuntem al 28 de març de 2010 per trobar la darrera ensopegada, un 0-2 davant el Taradell. Els osonencs van endosar als vallesans la darrera derrota: 28 partits després (23 victòries de l’Oímpic i 6 empats) el Municipal de la Garriga segueix sent el millor exemple de fortí de tot el futbol català de la mà d’un equip que amb 38 punts ocupa la segona posició al grup 5 de Tercera Catalana.

La setmana que el Diari ARA complia el seu primer aniversari ha acabat resultant un bon pretext per rescatar un dels primers formats d’entrada d’aquest blog, que com haureu anat veient fluctua en continguts i regularitat d’actualització. Parlem de les dades que ens deixen els resultats de la jornada, en aquest cas la 16a del grup 3 de Segona B. Els canvis més destacats per dalt corresponen al canvi de quart classificat, posició que han ostentat Olímpic de Xàtiva i Huracán fins que aquesta tarda el Reus s’ha imposat a l’Olímpic (1-0) i retorna a la zona noble. Per sota, qui escapa és un Gandia que derrotava el Sant Andreu per la mínima i salta a la 14a plaça; el nou fanalet vermell és el Zaragoza B després de caure golejat novament a casa amb el Mallorca B. La dada global ens la deixa el número 391, que són els gols que s’han marcat en el que portem de temporada als grups 2, 3 i 4; amb 400 gols justos, el grup primer és el més golejador després de 16 jornades.

UE Llagostera 1-3 Orihuela

Els d’Oriol Alsina, tot i avançar-se amb un gol d’Aimar veien com els de Garitano remuntarien a la 2a part per endosar-los la tercera derrota del campionat al Municipal. Totes tres derrotes, per dos gols de diferència, han vingut provocades per equips valencians (Ontinyent 1-3, Olímpic 0-2 i Orihuela 1-3). La nota positiva és la millora ofensiva a pilota aturada, en els darrers dos partits a casa, Aimar Moratalla avança l’equip amb un gol a pilota aturada i pels volts de la primera mitja hora de joc.

Huracán 3-0 Andorra

Acusats d’equip defensiu i garrepa, els manisers han tancat una setmana de somni certificant el 9 de 9. Triomfs a Paterna per 1-2, a la represa davant el Sant Andreu per 2-5 i golejant l’Andorra per 3-0. Lluny de ser una incògnita, els de Nico Estévez es confirmen com un seriós aspirant al play-off d’ascens. Pel bàndol aragonès, l’Andorra ha encaixat gols en 12 dels 16 partits disputats (6 de 8 fora de l’Endeiza) i és la cinquena vegada que encaixen tres o més gols en el mateix període.

L’Hospitalet 2-0 Sporting Mahonés

Desena victòria riberenca a la Lliga i tot just la segona que no és per la mínima. La primera, el passat mes d’octubre a Lleida (1-4) va tenir com a golejadors Marc Pedraza i David Prats, igual que avui. Ja són 25 els partits que fa que l’Hospi no perd a casa en Lliga (gairebé 15 mesos). Per la seva banda, l’Sporting segueix gairebé inèdit lluny de Bintaufa i segueix amb un punt sumat en 8 desplaçaments fruit de l’empat a zero a Son Bibiloni.

Badalona 0-0 Lleida Esportiu

Ja han volat 10 punts del Centenari en el que portem de Lliga, tot just dos menys dels que van deixar escapar els badalonins en tot el campionat passat (13 victòries i 6 empats). Ja són tres els partits que fa que els de Márquez no guanyen a casa, una situació totalment anòmala. A Lleida les coses no van massa millor: 5 partits sense guanyar (3 empats i 2 derrotes), però l’equip ha puntuat a domicili sense marcar cap gol: fins ara els de Vicente sempre havien perdut si no havien perforat la meta rival.

Manacor 3-0 València Mestalla

Nicolás Rubio Sánchez. És l’home de moda a Manacor, superant fins i tot Xisco Barbón. L’ex del Santanyí ha sucat avui per quarta jornada consecutiva i com en els partits anteriors ho ha fet (gairebé) al primer quart d’hora de partit: Gandia (7’), Sant Andreu (7’), Orihuela (16’) i Mestalla (16’), han provat els seus gols matiners. Per cert, feia 21 temporades que els balears no golejaven a Na Capellera: ens hem de remuntar a la temporada 90-91 per trobar un guarisme similar (4-0 al Mallorca Atlètic).

Dénia 0-0 Atlètic Balears

Els de Siviero, amb una plantilla poc balear cada cop milloren els seus registres a domicili. Invictes aquesta temporada, ja fa 10 partits que no perden a domicili; la darrera derrota va arribar ja fa vuit mesos, a Sabadell i per 3-1. I és que tradicionalment, els equips balears sempre han baixat el seu rendiment com a visitants, rutina trencada amb les xifres dels balearicos. Primera ocasió en que el Dénia es queda sense marcar i no perd; primera vegada que no encaixa i no suma els tres punts.

Zaragoza B 1-4 Mallorca B

No li prova al filial ‘blanquillo’ això de jugar contra equips palmesans. En 15 dies ha rebut la visita de l’Atlètic Balears i del Mallorca B i les han tancat amb un global de 2-9. Maneta de l’Atlètic fa dos diumenges i 1-4 del filial mallorquinista aquest migdia. Un filial, el que entrena el Nano Soler, que en la línia que comentàvem de l’Atlètic ja ha sumat 15 punts lluny de Son Bibiloni i és el segon millor visitant del grup. Tercera vegada que marquen tres o més gols a domicili i segona golejada seguida després del 0-3 a Xàtiva.

Teruel 4-0 Ontinyent

La contundent derrota de l’Ontinyent a Pinilla tenia un referent força llunyà, ja que els de la Vall d’Albaida feia gairebé 4 anys (16-12-07 a Orihuela) que no perdia un partit de Lliga per quatre gols de diferència. Menys temps feia de l’última golejada del Teruel a Segona B, que l’any passat golejava el Dénia per 4-0. De fet, és la tercera vegada que els mudèjars aconsegueixen aquest resultat a Segona B després del 4-0 al Numancia la temporada 89-90 i lluny del 6-0 contra el Conquense l’any del seu debut a la categoria.

Gandia 1-0 Sant Andreu

Comentava via Twitter a la prèvia d’aquest partit que el Gandia havia estat incapaç de saldar amb victòria les sis darreres visites d’equips catalans al Guillermo Olagüe. Dit i fet, els de la Safor han derrotat els andreuencs en un partit que han acabat en inferioritat numèrica, igual que en l’enfrontament de l’any passat.

Reus Deportiu 1-0 Olímpic de Xàtiva

Dénia, Hospi, Manacor, Ontinyent i Olímpic. Què tenen en comú? Que tots han perdut contra el Reus i que tots cinc ho feien a domicili i pel mateix guarisme (1-0). Els de Castillejo recuperen plaça de play-off d’ascens a la Lliga Adelante a costa d’un Olímpic de Xàtiva que segueix a prop de la quarta plaça i que ja suma cinc derrotes a domicili; curiosament, totes cinc per la mínima.

N’hi ha per donar i per vendre. Parlem dels diversos orígens del terme ‘derby’, adaptat a ‘derbi’ en català. Totes poden tenir el seu punt de veritat i el seu encant i al final, com en d’altres aspectes vitals, cadascú s’agafa a la història que més li pugui interessar d’acord amb les seves motivacions. Hi ha teories que apunten que la gènesi de ‘derby’ se situa en el multitudinari partit que des del segle XII se celebra a la localitat anglesa d’Ashbourne, al comtat de Derby i que enfrontava (i enfronta) els habitants de la localitat en dos equips de tants membres com faci falta el dimarts de Carnestoltes o el dimecres de cendra. D’altres fan referència a ‘The Derby’, una carrera de cavalls creada cap a finals del segle XVIII. La tercera en discòrdia ens porta a Liverpool, bressol de tot un clàssic del futbol mundial com és el Liverpool-Everton; és a la vora del Mersey on se situen Anfield Road i Goodison Park, estadis de Liverpool i d’Everton separats tan sols per l’Stanley Park, que resultava ser propietat del Comte de Derby. Sense referències sobre la data d’aquesta teoria, el fet que Anfield fos territori ‘toffee’ fins l’any 1892 (quan desacords amb el propietari de l’actual camp del Liverpool van provocar el canvi a Goodison) van que la teoria d’Stanley Park i el Comte de Derby sigui la més dèbil de les tres.

Quants cops haurem sentit parlar de ‘derbi’ per un enfrontament entre dos equips de la mateixa ciutat, província, regió o, directament, entre dos equips importants del país com podrien ser Barcelona i Real Madrid. L’evolució de derbi a partit del segle o a ‘Clásico’ allibera l’enfrontament d’una connotació errònia com és definir un partit entre dos equips separats per més de 600 quilòmetres de distància com un partit de rivalitat local. Convindrem, però, que el factor rivalitat existeix en qualsevol dels encontres que els mitjans de comunicació han qualificat de derbi al llarg dels anys i és aquest tret definitori el que fa desmarcar uns partits de la resta, especialment pel que fa a connotacions que poc tenen a veure amb el que passa al terreny de joc.

A Segona B, més concretament al que podríem anomenar grup català (amb les variants corresponents pel que fa als rivals). Hem vist multitud d’exemples de partits de màxima rivalitat, sovint arran de la proximitat geogràfica entre dos clubs, de comptes pendents en el passat o, directament, d’una barreja de tots dos factors. Desgraciadament, alguns d’aquests clàssics formen part d’un passat recent que no sabem quan tornarà a produir-se. A Catalunya hem viscut partits entre Premià i Mataró han donat dies de tensió a Tercera tot i que només es van veure les cares a la categoria de bronze la temporada 2000-2001; molt més clàssic és el Sabadell-Terrassa, amb arlequinats visquent l’aventura de la plata aquest curs i amb els egarencs fent d’Au Fènix per retornar, mínim, a la categoria que per passat i ciutat els pertoca. Tot i això, la tradicional presència dels ‘ceballuts’ a Primera i Segona fan que aquest ‘derbi vallesà’ sigui un enfrontament més geogràfic que no pas futbolístic. Més difícil d’entendre a primera vista era la tensió que desprenien els enfrontaments entre dos equips enfonsats per l’economia com són la UE Figueres i la UE Lleida, un clàssic dels anys 80 i 90, especialment quan la zona alta de Segona A era territori d’empordanesos i blaus.

La cara amable d’aquests derbis sovint l’han protagonitzada els equips de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb els partits que han enfrontat la Gramenet, el Sant Andreu i l’Hospitalet, amb un Badalona que s’hi ha afegit en els darrers anys. Partits de sana rivalitat i de bon rotllo entre aficions (mítiques són les costellades pre i post partit entre aficionats de la Grama i de l’Hospi fa uns anys). Allunyats de l’interès de l’aficionat i més focalitzat en la batalla mediàtica es troben els derbis de filials entre el Barcelona i l’Espanyol, que com ha passat amb el Sabadell-Terrassa no sembla que s’hagin de produir en, minim, un quinquenni. El Nàstic-Reus (poc habitual), el Girona-Figueres o un Europa-Sant Andreu considerat ‘rara avis’ en això de la Segona B són altres exemples que focalitzen l’atenció mediàtica del #futbolcat.

Però no només de Catalunya viu aquest grup 3, ni molt menys. En un any sense Sabadell, Alcoyano, Alacant, Benidorm o Castelló, el grup ha perdut entitats potencials que generaven enfrontaments de rivalitat d’allò més interessants. “Al campo el Clariano vamos, a ver a esos fanfarrones del Deportivo Alcoyano” és tota una declaració sentimental, d’intencions feta des d’Ontinyent i adreçada als seus veïns d’Alcoi. Partit mític que l’any passat va tenir el seu punt àlgid amb les ampolles que aixecarien els fitxatges de Paco Esteban i de Fran Moreno per l’etern rival. Lluny queden ara mateix també l’Alacant-Hércules o el Castelló-Vila-real, amb els del Palamó i Castàlia deambulant amb poc lluïment per la Tercera Divisió valenciana. Pitjor li van les coses a un Benidorm ja extint i que no podrà rememorar els duels amb la Vila-joiosa, fos al Nou Pla, al José Calsita o a l’antic Foietes (ara Guillermo Amor).

Però no tot són males notícies: aquest cap de setmana (diumenge, 16:30 hores) torna a Pinilla, 21 temporades després, el derbi per excel·lència del futbol de Terol: Club Deportivo Teruel-Andorra Club de Fútbol. El retorn dels andorrans al futbol de bronze, un curs després que els de la capital hi retornessin ha fet possible reeditar un derbi que sí que ha tingut capítols d’allò més interessants a Tercera Divisió, però que des de la 26a jornada de la temporada 1990-1991 no es veien les cares a Segona B. I és que mudèjars i andorrans s’han vist les cares fins a 31 ocasions (font: futbolme.com) d’ençà que l’any1958 creussin els seus destins per primera vegada en la golejada més àmplia que s’ha donat mai: el Teruel golejaria l’aleshores Calvo Sotelo per 8-0. Més enllà de la classificació, Pinilla centrarà l’atenció de la 14a jornada en un duel que promet un ambient bonic, de germanor i rivalitat sana, en un camp mític i amb una afició, l’andorrana, que recolza els seus tant a l’Endeiza com a domicili sempre que sigui possible, encapçalats pel grup d’animació ‘Infierno Minero’. La llàstima, pels que no hi siguem, és que Aragón Televisión segueixi donant l’esquena al futbol aragonès més enllà del Real Zaragoza i de la Segona A.

Un clàssic com és l’Olímpic de Xàtiva-Gandia també l’hem pogut gaudir aquesta temporada, quan el passat 11 de setembre van enfrontar-se a La Murta amb el resultat final d’empat a 1 gol. I és que han hagut de passat molts i molts anys perquè els xativins, de la mà del mateix tècnic que havia ascendit el Gandia l’any anterior, tornés a la Segona Divisió B. És a dir, duel amb cert morbo afegit per la manera com Toni Seligrat va ser convidat a marxar de Gandia tot i quedar campió del grup valencià i ascendir al primer intent amb un gol in extremis de Marcos Estruch a la pròrroga. Aquest és el duel més destacat de la temporada al futbol valencià, amb Huracán com a equip inèdit. Si de cas, sempre podrem recórrer als Orihuela-Dénia amb el record del que va passar fa uns anys al play-off d’ascens a Segona Divisió B amb els incidents que van tenir lloc a la localitat de la Marina Alta i que s’han convertit en fantasma cada cop que escorpions i deniencs s’han de veure les cares.

Però si algun enfrontament aixeca passions en aquest grup 3, especialment per part de l’actual líder del grup tercer és l’Atlètic Balears-Mallorca B. Si hem de ser fidels a la realitat, aquest sentiment de rivalitat és més notori per part balearica que no pas per part de l’afició de Son Moix, sobretot si tenim en compte que estem parlant del seu filial. El diferent tractament que han donat els mitjans de comunicació a Mallorca i Atlètic Balears al llarg dels anys (en part comprensible per la diferència de categories i quan altres equips balears com Santa Eulària, Sporting Mahonés, Manacor, Eivissa o Sòller han estat per sobre de l’Atlètic en algunes temporades) han emfasitzat aquest sentiment de certa rancúnia cap als ‘barrals’, terme amb el qual part de l’afició de la Via de Cintura coneix el Mallorca. El retrobament l’any passat al futbol de bronze va desencadenar una autèntica passió per aquest derbi, especialent a Son Bibiloni i a causa de l’aforament del camp del filial mallorquinista i la polèmica que això va suscitar especialment l’any passat.

Per sort balearica, el balanç a dia d’avui és més que positiu amb un empat el curs passat i l’1-2 que Perera, in extremis, donava a l’Atlètic en un partit èpic disputat sota una pluja forta que va deixar en la celebració d’aquest segon per part de jugadors, banqueta i afició una de les imatges de la temporada al #2bg3. El millor, segurament, va ser el 4-0 i l’exhibició de la passada tardor a l’Estadi Balear, amb un dels primers partits de l’ex mallorquinista Gustavo Siviero a la Via de Cintura i amb autèntics golassos de Peter o de Pedro Bigas, que aquesta temporada viu a cavall del Mallorca B i del primer equip. Camins creuats. És la cara curiosa d’una rivalitat que també ha tingut incidents desagradables en forma de pintades amenaçants i d’incidents en partits com el Manacor-Atlètic Balears d’aquesta temporada per culpa d’uns personatges, radicals mallorquinistes, que van apropar-se a Na Capellera amb l’únic ànim de buscar brega. Lamentable.

És la nota lletja, la foscor dintre del que són festes futbolístiques, partits amb més ingredients que no pas el propi joc i que haurien de convertir-se en tot un exemple de rivalitat sana, de manifestació cultural i d’orgull d’equip, de poble, de ciutat. Partits amb històries internes sovint desconegudes pel gran públic però que ofereixen un encant sovint superior, i segurament més sa (llevat d’excepcions) que alguns dels anomenats clàssics que acaben sent focus de tota atenció extrafutbolística.