Opinió

Quatre idees per al debat sobre com quedaria Catalunya a la UE si mai arribés una hipotètica independència.

1. Els tractats de la UE no diuen res

Que no digui res és bo i dolent al mateix temps. Positiu ja que d’aquesta manera queda clar que aquest és un procés que requerirà un tractament ad hoc, un procés únic i singular. Negatiu ja que es crea així una incertesa que alimenta la teoria del caos.

2. El conveni de Viena sobre successió d’estats en matèria de Tractats

Aquest conveni estipula clarament que un nou estat escindit d’un altre serà hereu dels tractats signats per l’anterior. Aquest és un punt clau on resideix bona part de l’argumentació dels que consideren que una suposada Catalunya independent quedaria dins de la UE. El gran punt en contra és que aquesta referència del Dret Internacional no ha estat aprovada pels grans països europeus, tampoc per Espanya i això en podria dificultar l’aplicació.

3. Els grans juristes europeus

Tenen clar que una declaració d’independència situaria Catalunya fora de la UE, però també admeten que amb voluntat política i una negociació prèvia es podria fer un procés d’adhesió ràpida de manera que aquesta entrada i sortida a Europa d’un suposat nou estat –on ja està vigent tota la normativa europea, és membre de la zona euro i de l’espai Schengen– fos automàtica i gairebé imperceptible per ningú.

4. Escòcia

Aquest seria, si mai s’arriba a aprovar la independència del Regne Unit, un bon antecedent per determinar l’estatus d’un territori escindit de la UE. No només per la situació en què quedaria el nou estat sinó també el vell. El Regne Unit sense Escòcia s’haurà de veure si manté el mateix nombre d’escons al Parlament Europeu, per exemple.

I com a documentació us deixo l’informe elaborat pel Centre d’Estudis Sobiranistes, un de la Fundació Josep Irla i encara un estudi que ha fet un think tank britànic sobre la situació a Escòcia.

La tornada a la feina després de l’estiu serà especialment dura per a molts governs europeus que han de posar-se, mans a la feina, a quadrar els números com sigui per complir amb els objectius de dèficit públic. Entre les tisorades que venen, més enllà de l’espanyola, hi ha:

Grècia

El nou govern grec del conservador Andonis Samaràs, sorgit de les segones eleccions que es van fer abans de l’estiu aquest any, negocia amb la ‘troica’ més marge per complir amb els compromisos fixats de reducció de la despesa. Paral·lelament, l’executiu prepara un nou ajustament d’11.000 milions d’euros de la despesa pública que afectarà ara les pensions.

França

El nou president Hollande, criticat per la inacció en matèria econòmica dels seus primers cent dies al càrrec, haurà d’explicar com pensar retallar 33.000 milions d’euros aquest 2013. Abans de l’estiu ja va presentar un primer paquet d’ajust pressupostari, de 7.000 milions d’euros, que tenia com a base principal apujar els impostos als rics. Però només amb això no s’arriba a la xifra de contenció de la despesa que està fixada com a objectiu per l’any que ve. Com s’ho farà?

Holanda

El país va a les urnes el 12 de setembre per elegir un nou govern amb el Partit Socialista, SP, que podria convertir-se en una força determinant del nou executiu amb un discurs visceral contra les retallades i l’austeritat imperant a Europa. Justament el govern holandes va caure abans de l’estiu quan l’extrema dreta es va negar a donar suport a un pla per contenir la despesa pública de 14.000 milions d’euros per al 2013.

Regne Unit

La coalició de govern és a un pas del divorci però res fa pensar en una caiguda del govern que prepara un nou pla de retallades, el seu primer és de la tardor del 2010, que arribaria enmig de les crítiques creixents de sectors influents de la societat britànica per l’estratègia d’austeritat adoptada per David Cameron que diuen que ofega l’economia.

Quan François Hollande va derrotar Nicolas Sarkozy a les urnes i es va imposar com a nou president de França, el diari Le Monde feia recompte: 16 dels 27 països de la Unió Europea havien canviat de color polític des de l’esclat de la crisi la tardor del 2008.

Aquest és un article recomanable per veure que, fins i tot en els casos més impensables, com ara el mateix Sarkozy o el de Silvio Berlusconi a Itàlia, la mala salut de l’economia ha passat factura als governants que ha enxampat al poder, la llista és llarga: Regne Unit, Espanya, Grècia, Dinamarca, Portugal, Irlanda, Hongria i molts altres.

Ara arriba el torn de renovar el càrrec al president dels Estats Units, l’home més poderós del món, i, encara que no ho vulgui, la situació econòmica amença la reelecció de Barack Obama. Les enquestes li donen encara avantatge, però n’hi ha alguna que ja ha donat un empat amb el seu rival, el republicà Mitt Romney.

El referèndum celebrat a Wisconsin sobre la destitució d’un governador republicà que ha acabat amb la seva ratificació al càrrec ha estat un nou cop d’alerta per a la campanya demòcrata que havia promogut aquesta consulta que s’ha convertit en un termòmetre de les presidencials. I l’han guanyat els republicans.

El vent huracanat de la crisi és capaça de tot, d’emportar-se esperances, feina, diners, perspectives i també governants. I ara li toca passa l’examen que ningú no ha superat a Barack Obama. I l’any que ve a Angela Merkel.

Més de trenta anys després del triomf de François Mitterrand, un nou socialista –François Hollande– serà investit president de França el 15 de maig. I entre els seus reptes immediats:

1. Nomenar un primer ministre

François Hollande ha de nomenar un nou primer ministre, i de retruc un govern, que ha de satisfer les diferents –i tradicionalment enfrontades– sensibilitats del Partit Socialista. Entre els candidats hi ha Jean-Marc Ayrault, la seva mà dreta, Martine Aubry, primera secretària del partit i Manuel Valls, que també es va presentar a les primàries però s’ha sumat incondicionalment al projecte d’Hollande.

2. Debatre amb la cancellera alemanya la sortida de la crisi

El primer viatge fora de França que farà Farnçois Hollande serà per anar a Berlín a trobar-se amb la cancellera alemanya que el rebrà “amb els braços oberts”, segons ha dit ella, però amb la negativa a renegociar el pacte que consagra l’austeritat a Europa. Serà el moment de començar a defensar, de debò, les seves alternatives.

3. Defensar el seu projecte davant del món

Només prendre possessió del càrrec, i tornant de Berlín, Hollande volarà cap als Estats Units participarà en una cimera del G-8  a Camp David. Serà la gran estrena d’Hollande a l’escena internacional i el moment en que els grans líders mundials escoltaran de primera mà la seva recepta per sortir de la crisi: més inversió i menys austeritat.

4. Accelerar el calendari de retirada de l’Afganistan

El viatge d’Hollande als Estats Units inclourà també una parada a Chicago on es farà una cimera de l’OTAN. Hollande haurà d’explicar que les tropes franceses marxaran de l’Afganistan abans del que estava previst. Si el calendari oficial és 2014, els francesos volen completar la retirada ja aquest any 2012 amb els inconvenients que pot suposar per la resta d’aliats que lluiten contra el talibans.

5. Assegurar-se una majoria a l’Assemblea Nacional

Últim però no el menys important, François Hollande ha d’aconseguir una victòria rotunda del seu partit, el socialista, a les eleccions legislatives d’aquest mes de juny per garantir-se una majoria prou àmplia com per governar sense la coneguda com a cohabitació –un president d’un color i el govern d’un altre– que acabaria erosionant el seu marge de maniobra. Els sondejos li donen la victòria, i així s’espera que passi.

El dia 6 de maig, els francesos aniran a les urnes per dirimir en el duel entre el conservador Nicolas Sarkozy i el socialista François Hollande per la presidència de la República. Després de la victòria a la primera volta d’Hollande, el candidat socialista es manté com a favorit a per ocupar l’Elisi els pròxims cinc anys.

1. Els perdedors tenen poc suport

Mai un president francès que optava a la reelecció no havia perdut a la primera volta de les presidencials. Nicolas Sarkozy va trencar aquesta tradició i amb aquest resultat a la baixa, encara que fos per poc, s’ha vestit de perdedor. I partir com a perdedor en unes eleccions no ajuda gens a guanyar-les. Més vots per a Hollande.

2. L’ultradreta vota per l’original, no per la còpia

Nicolas Sarkozy ha fet l’ullet a l’ultradreta durant tota la campanya. Ja durant la primera volta va tocar temes com ara el tancament de fronteres per aturar l’entrada d’immigrants que tan preocupa el Front Nacional. Però tot i així, la ultradreta va obtenir la tercera posició a les urnes. Els votants ultres prefereixen l’original a la còpia i a la segona volta es podrien quedar a casa més que votar per un polític de dretes que consideren massa tou en les qüestions prioritàries per a ells. Això aplanaria el camí d’Hollande.

3. El càstig de l’austeritat a les urnes

Els governants que s’han sotmès al dictat de les urnes des de l’inici de al crisi econòmica han caigut. Sense excepcions. La política d’austeritat i la mala salut de l’economia en general han passat factura a l’hora de votar. I a Sarkozy li podria passar el mateix. L’alternança a França també sembla aprop.

4. L’aposta per un canvi d’estil

L’estil presidencial de Nicolas Sarkozy ha acabat esgotant als francesos que fa anys que el valoren negativament a les enquestes d’opinió. Ni els gestos forçats contra la immigració ni tampoc els intents de brillar en l’escena internacional no han agradat els seus votants. La seva hiperactivitat s’ha convertit més en un problema que en una virtud.

Un any després de començar a pilotar la nau -entre altres- de les notícies de la secció d’Internacional que expliquem cada dia a l’ARA, el món ha canviat. Deixeu-me simplificar molt i proclamar que ha canviat a millor. I que, si se’n busquen, hi ha motius per a l’optimisme. Segur que almenys tants com per al pessimisme. Però avui deixeu-me que vegi el got mig ple.

1. Avança la llibertat i la democràcia

Les revoltes àrabs han derrrocat en un any quatre dictadors. Ben Ali, Mubàrak, Gaddafi i Salèh ja no són on eren l’any passat per aquestes dates. La llibertat i la democràcia ha avançat. El poble ha pogut elegir ja, en alguns casos, qui vol que els mani. I això sí que és un pas endavant.

2. La riquesa està més repartida

Les dades del Banc Mundial ho deixen clar. El PIB per càpita -la mitjana de la riquesa de cada habitant- no para de créixer en països com ara Brasil, Índia, Indonèsia o Sudàfrica mentre va endarrere a Europa. La truita s’ha girat i mentre els rics s’empobreixen, els pobres augmenten a poc a poc el seu nivell de vida.

3. Ja no manen sempre els mateixos

El món ha deixat de ser occidental. I s’ha precipitat l’aparició de nous actors que tenen veu i vot en l’escena geopolítica planetària. Països com Turquia o Qatar han estat determinants aquest últim any. Els emergents del grup dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) cada cop hi tenen més a dir al món, cada cop tenen més pes polític i també, molt important, econòmic.

4. Hi ha més pau

Sense dubte. Sense anar gaire lluny, l’entrega d’armes d’ETA a Euskadi té una importància que trascendeix l’escenari domèstic. És d’abast planetari. Com també ho ha estat la independència de Sudan del Sud que ha culminat un llarg procés de pau d’una de les guerres més sagnants al món. Al Pròxim Orient continua el bloqueig i Obama sembla desautoritzat per emprendre cap procés de pau a curt termini, però la reconciliació palestina és un pas endavant determinant.

5. Qui ho treballa, se’n surt

Crec que d’exemples aquest any no en falten. D’entrada les desenes de milers de persones que a Tunísia, Egipte o Líbia, entre altres països, van sortir al carrer i van aconseguir allò que volien. Amb tenacitat. Però deixeu-me destacar especialment la líder opositora birmana, Aung San Suu Kyi, que, després d’anys de lluita i clandestinitat, de reclusió per la força, ha aconseguit el que perseguia. La Junta Militar de Birmània ha cedit i ha obert un procés democràtic en aquest país.