Opinió

El Fiatc Joventut tan sols va poder anotar dos punts en els 10 minuts del tercer quart contra el Barça Regal. La clau és que l’equip blaugrana va saber evitar les penetracions dels exteriors de la Penya, que van abusar de dos sistemes: T5 i 24. Nate Jawai va tenir un protagonisme decisiu en les ajudes i el conjunt de Salva Maldonado es va veure obligat a buscar el tir de tres punts (0/8). El resum dels 18 atacs és el següent:

Fisher – Quezada – Ehambe – Gaffney – Savané

9:05
Víctor Sada punteja un triple de Corey Fisher.

8:27
Erazem Lorbek talla una passada interior de Tony Gaffney.

7:45
Corey Fisher no pot penetrar i acaba trobant Moses Ehambe, que intenta un triples ben defensat per Joe Ingles.

 7:12
Corey Fisher penetra, però quan es troba l’ajuda de Nate Jawai intenta treure la pilota i aquesta surt per la línia de banda.

6:35
Corey Fisher intenta un triple després d’un bloqueig directe, però Víctor Sada dificulta el llançament.

6:23
Joe Ingles i Nate Jawai fan un 2c1 i Tony Gaffney perd la pilota al pal baix.

5:53
En un contraatac amb superioritat de 4c2 Manny Quezada comet passes.

Fisher – Quezada – Ehambe – Gaffney – Kuzmic 

5:34
Corey Fisher falla una penetració per culpa de l’ajuda de Nate Jawai, però Tony Gaffney agafa el rebot ofensiu i esmaixa.

5:00
Manny Quezada falla un triple després de bloqueig directe.

4:26
Manny Quezada intenta penetrar, no ho aconsegueix i envia la pilota a Moses Ehambe, que falla el triple amb Joan Carles Navarro a sobre.

Oliver – Quezada – Ehambe – Gaffney – Kuzmic 

4:06
Albert Oliver perd la pilota en buscar Moses Ehambe.

Oliver – Quezada – Ehambe – Trias – Kuzmic

3:22
Albert Oliver falla un triple després d’un bloqueig directe.

3:06
Ognjen Kumic comet falta personal a nou metres de la cistella, quan intentava un bloqueig directe.

Oliver  – Quezada  – Tomàs – Trias – Kuzmic

2:09
Manny Quezada intenta la jugada individual, però Joe Ingles el sap contenir i falla el tir de dos punts.

1:17
Albert Oliver es queda amb C. J. Wallace i intenta un triple, però el falla.

0:53
Albert Oliver falla un triple des de la cantonada.

0:24
Jordi Trias i Ognjen Kumic fallen dos tirs a prop de cistella.

Els Lakers no adoptaran cap decisió sobre Pau Gasol fins que Steve Nash no torni a l’equip, però és evident que l’arribada de Mike D’Antoni no ha beneficiat el català. Gràcies a un salari de 19 milions de dòlars bruts per temporada, l’aler pivot és el novè millor jugador pagat de la competició i la franquícia vol estudiar opcions de traspàs. Els seus 12,6 punts per partit són la seva pitjor mitjana a la NBA. De fet, el seu registre més baix era de 17,2 punts, gairebé cinc punts més que ara.

El rendiment de Pau Gasol, que arrossega una tendinitis als genolls, ha baixat, bàsicament, per tres motius:

On rep la pilota?
La majoria dels atacs dels Lakers comencen amb un bloqueig directe entre Kobe Bryant i Dwight Howard. Mike D’Antoni situa Metta World Peace i Darius Morris (o Chris Duhon) a les cantonades i deixa Pau Gasol a la teòrica posició d’aler. Quan rep la pilota, l’aler pivot català té la cistella a vuit metres. Sovint, fins i tot, rep d’esquenes a ella.

Des d’on tira a cistella?
Els seus percentatges d’encert, que sempre s’havien situat per sobre del 50%, són aquesta temporada del 42%. Pau Gasol estava acostumat a fer tirs de 4 o 5 metres i ara els ha de fer de 6 o 7 metres.

Qui té de company?
Quan Pau Gasol comparteix minuts amb Dwight Howard el seu protagonisme al joc és residual. La millor versió del 16 dels Lakers apareix quan juga al costat d’Antawn Jamison, pot rebre més a prop de cistella i es converteix en una opció ofensiva creïble.

La majoria d’entrenadors de la NBA utilitzen les mateixes situacions per construir els seus sistemes ofensius. La clau no és què fan els jugadors sinó on i quan ho fan. La metamorfosi dels Lakers de Mike Brown als de Mike D’Antoni és un bon exemple.

Els atacs comencen amb un bloqueig
Mike Brown iniciava la majoria d’atacs amb un bloqueig directe lateral. Aquesta situació li permetia generar algun avantatge que anava madurant durant els següents segons de l’atac. Mike D’Antoni també utiltza aquest bloqueig, però amb dues diferències importants. El situa més centrat, a la prolongació vertical de la línia que delimita la zona. A més, l’acostuma a jugar amb Kobe Bryant per intentar aconseguir un bon tir immediatament, als primers segons de la possessió.

Castigar les ajudes defensives
Mike D’Antoni té estudiat com reaccionarà el rival i castiga sempre les ajudes defensives del rival. Quan hi ha un bloqueig o una penetració, el tècnic sap quin jugador reaccionarà per evitar l’avantatge i allí envia la pilota. Res de circulacions llargues o de passades extra, com Mike Brown proposava.

Risc en defensa
Una de les grans diferències entre Mike Brown i Mike D’Antoni és la defensa. Brown intentava evitar els punts del rival amb una defensa reactiva, que seguia els moviments del rival. D’Antoni aspira a recuperar la pilota quan abans millor, arrisca i incita el contrincant a tirar a cistella. Si hi ha bàsquet es considera un peatge necessari per tenir, de nou, la pilota. L’actual tècnic dels Lakers proposa alguns 2×1 i, a més, cedeix espais perquè el rival avanci. L’objectiu no és tant que no anoti com que es desfaci de la pilota ràpidament.

Punts fàcils
Dwight Howard tan sols és útil a prop de cistella i Mike D’Antoni té pensades dues situacions perquè li arribin pilotes. La primera és en transició. Quan els Lakers recuperen la pilota, el pivot corre fins al pal baix, buscant una passada directa. La segona situació apareix després d’un bloqueig indirecte en diagonal d’un dels exteriors de l’equip, situació que anul·la qualsevol possibilitat de canvi ja que el pivot quedaria defensat per un jugador més baixet.

El Barça Regal presenta la millor defensa de l’Eurolliga. L’equip blaugrana, que encaixa 62,7 punts per partit, millora els registres de rivals com el CSKA de Moscou (67,2) o el Maccabi Electra Tel Aviv (67,7). Aquest èxit no té una única explicació i té a veure amb la composició de la plantilla, amb una gran envergadura i capacitat física; el treball de 4×4 i 5×5 que Xavi Pascual dirigeix en els entrenaments; i l’anàlisi de l’atac enemic que fan Íñigo Zorzano i David Garcia.

L’entrenador del Barça es guarda les defenses zonals i mixtes per a partits especials. Amb la mixta, que acostuma a marcar amb les dues mans obertes, va sorprendre a final de l’Eurolliga de París contra l’Olympiacos i amb la zonal, que avança amb els dos punys tancats, va capgirar l’última final de la Lliga Endesa contra el Reial Madrid.

Durant la temporada l’equip perfecciona una defensa individual que Xavi Pascual marca amb dos dits i que té aquestes normes bàsiques:

Bloqueig directe central
Hi ha tres maneres tipus de passar-los, però aquesta temporada el Barça Regal n’està prioritzant una. Els jugadors la coneixen com 1-5. El defensor de l’exterior intenta passar el bloqueig de segon. L’interior espera al fons per evitar la penetració. Aquesta tàctica que l’any passat tan sols es feia amb Kosta Perovic és ara l’habitual. Com es va veure a Vitòria, Nate Jawai és qui més pateix amb les continuacions cap a cistella dels interiors. Les altres dues tàctiques s’utilitzen per a la defensa de jugadors específics. A 1-3 el pivot salta a aturar el base i torna. A 1-4 l’ajuda defensiva és més curta, per evitar el ‘pick and pop’ d’un hipotètic aler pivot amb bona mà. Com la majoria d’equips, en els últims segons de cada possessió el canvi és automàtic.

Bloqueig directe lateral
La diferència la marca l’alçada a la qual es fa el bloqueig directe. Si es fa per sota de la línia del tir lliure, el pivot crida ‘blue’ i nega la progressió de l’exterior. Si es fa per dalt, les normes són les mateixes que en el bloqueig central.

Bloqueig indirecte
No és habitual que els equips defensin els bloquejos indirectes com ho fa el Barça Regal. El jugador exterior persegueix el rival, gairebé empenyent-lo. Aquest defensa limita les possibilitats de tenir un bon tir exterior. El jugador interior allarga el braç per dificultar la passada i nega la penetració del rival que rep la pilota.

Pal baix
Gairebé mai hi ha ajudes defensives. El Barça Regal confia en l’1×1 dels seus jugadors i es limita a fer fintes amb els seus exteriors per generar dubtes al rival amb la pilota.

Ara que Magic Johnson visita Barcelona, convé recordar que una de les poques persones que s’adreça a ell pel seu nom real, Earvin, és la seva dona, Earleatha ‘Cookie’ Kelly. La resta el bateja així:

1. Junior
Magic Johnson es va criar al número 814 de la Middle Street de Lansing, una localitat industrial a hora i mitja de Detroit. Tot i ser el mitjà de set germans, a casa el coneixien com Junior. Quincy, Larry i Pearl eren majors que ell i Kim, Evelyn i Ivonne, menors. A més, els seus pares tenien tres fills d’anteriors relacions; Michael, Lois i Mary.

2. E.
Quan Magic Johnson era un marrec i anava a veure els partits de bàsquet de Sexton, el high school local, els seus amics el coneixien simplement com E. Els seus caps de setmana eren previsibles: cada dissabte sopava pizza i cada diumenge, anava a missa.

3. June Bug
De nen, era de constitució grossa. Quan va començar a jugar a bàsquet, els veïns del barri es van acostumar a veure’l sempre saltant amb una pilota i van batejar-lo com June Bug, un mena d’insecte volador.

4. Magic
Després de sumar 36 punts, 18 rebots i 16 assistències contra Jackson Parkside, Fred Stabley, un periodista del ‘Lansing State Journal’ el va batejar com Magic. “No tenia pensat el nom abans, vaig decidir el nom de ‘Magic’ en veure’l jugar. Va ser una actuació màgica sobre el parquet. Ell només tenia 15 anys i jugava en un institut petit. Si he de ser sincer, no em pensava que faria tanta fortuna”, va explicar Stabley a l’ARA.

5. E. J.
Quan jugava a Michigan State, dues nits per setmana Magic Johnson feia de punxadiscos a la ‘Boonie and Clyde’, una popular discoteca per a estudiants que hi havia no gaire lluny del campus universitari. El jugador, que s’havia emocionat en veure ‘Saturday Night Fever’, era conegut com E. J.

El bàsquet català, bressol de clubs històrics, directius pioners, àrbitres respectats, entrenadors innovadors i jugadors únics, s’està morint. Parlar d’un esport que agonitza no és exagerar. Joan Fa, president de la Federació Catalana (FCBQ), va reconèixer fa uns dies que “les dificultats econòmiques van estar ben a punt de provocar la no celebració de les diferents Lligues Catalanes”.

La crisi colpeja amb força i ni tan sols els equips catalans de la Lliga Endesa poden evitar les bufetades de realitat. El Fiatc Joventut acaba de sortir d’un concurs de creditors, però durant anys haurà de mantenir una severa política d’austeritat econòmica per anar reduint el deute i no desaparèixer. L’Assignia Manresa porta anys competint amb el pressupost més baix de la categoria. El Barça Regal també en pateix les conseqüències, tot i que el matalàs futbolístic l’ajuda a dormir millor.

L’Adecco Or ha passat de tenir tres equips catalans a dos. El Força Lleida, una club creat a l’abril que recull l’herència del Lleida Basquetbol i que fa uns dies es va endur la Lliga Catalana LEB, va aprofitar una de les set vacants per fer-se amb una plaça, mentre que el Barça Regal B va demanar l’ascens. “Sabíem que l’Adecco Plata anava a baixar molt de nivell i no ens volíem arriscar a que els nostres jugadors de formació es quedessin sense competir a bon nivell”, explica Jordi Ardèvol, director de bàsquet formatiu del club blaugrana

A l’Adecco Plata tan sols hi haurà un equip català, el CB Prat Joventut, i la competició començarà amb tan sols 11 participants. No és l’única competició que tindrà un número senar d’equips ja que la Lliga Femenina també en té 11, fet que obliga a que un conjunt descansi cada setmana. L’Uni Girona i el Cadí ICG Software són els representants catalans. “El bàsquet femení mai ha tingut un camí fàcil i som molts clubs que estem acostumats a conviure amb situacions de limitacions pressupostàries, d’escassetat de recursos”, recorda Anna Caula, entrenadora de l’equip gironí.

Les federacions i els clubs han de treballar amb menys diners, fet que ha provocat que molts jugadors hagin abandonat la condició de professionals. A la Lliga Endesa hi ha jugadors mileuristes. Per sota, molts ja no poden viure del bàsquet: treballen de dia i s’entrenen de nit. Els que es resignen a fer-ho emigren a altres països. Especialment greu és la situació del bàsquet femení.

No hi ha una idea única vàlida per sortir de la crisi, però per tenir futur caldrà tornar al passat i recuperar l’aposta per la formació. La recepta és bona, però necessita paciència, una feina a llarg termini. Jordi Villacampa, president del Fiatc Joventut, demana alguna protecció: “Si els clubs que treballem la base no la podem gaudir ni en podem treure cap benefici econòmic, haurem de deixar de treballar el planter. No és que només existiran el Barça i el Madrid sinó que ja no tindrem jugadors. Cal buscar proteccions per als equips que treballem el planter, que habitualment som els més febles econòmicament”.

Comencen les competicions, continua la lluita. Ara, per la supervivència.

Dia: Diumenge, 12 d’agost.

Compra recomanada: programa oficial.

Preu: 12.76 euros.

Els Jocs Olímpics s’acaben avui i tothom busca marxar de Londres amb el programa oficial, una revista de 196 pàgines per al record amb tota la informació dels esportistes i els recintes que han acollit les proves. També inclou una carta de la reina Elisabet II.

Dia: Dissabte, 11 d’agost.

Compra recomanada: pin.

Preu: 8,9 euros.

Els Jocs Olímpics serveixen per reunir cada quatre anys els millors esportistes del món, però també els col·leccionistes. Entre els objectes més buscats, els pins, especialment els que tenen a veure amb les mascotes de l’esdeveniment.

Dia: Divendres, 10 d’agost.

Compra recomanada: pòster.

Preu: 8,9 euros.

Els pòsters que Bob i Roberta Smith han dissenyat per als Jocs Olímpics de Londres s’estan convertint en algunes de les peces més buscades pels col·leccionistes.

Dia: Dijous, 9 d’agost.

Compra recomanada: joc de tasses.

Preu: 82,34 euros.

El regal més típic i tòpic: unes tasses per beure té. La caixa inclou una tetera de porcellana fina amb un disseny en blanc i negre que recorda alguns dels moments més destacats de la història dels Jocs Olímpics.