Hi ha tot un seguit de noms, a la nostra cultura, que no necessiten cognoms per a ser identificats. Amb el nom sol, ja en tenen prou perquè la gent sàpiga de qui parlem, potser perquè, sovint, es tracta de noms que no pertanyen a la categoria dels més habituals. Es tracte de persones a les quals, potser sense haver-hi parlat mai o bé ni tan sols haver-les vistes, ja se’ns apareixen com a formant part del nostre propi univers de referències. No és que elles siguin les úniques que es diuen així, però sí que són les úniques a qui no cal llinatge per a precisar-ne la identitat. És el cas de l’Eliseu, el Raimon, la Maria del Mar o el Max, com abans ho havia estat de la Maria Aurèlia o bé el Terenci.

Un altre d’aquests noms, a Catalunya i al País Valencià, és el de n’Aina. No pas a les Balears, clar, sobretot a Mallorca, on és ple de dones que se’n diuen, però sí en els territoris de la resta del país. Em refereixo, clar, a n’Aina Moll i Marquès, la filla gran del filòleg Francesc de Borja Moll, menorquina de naixement i mallorquina d’adopció, com el seu pare. L’obra cultural del seu pare, inicialment al costat de mossèn Antoni M. Alcover en la gran aventura del Diccionari català-valencià-balear, va ser colossal, obra que després va continuar des de l’editorial del mateix nom.

Aina M, té ja 82 anys i la seva dedicació fidel i constant a la llengua comuna li ha comportat diversos reconeixements, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Ramon Llull del Govern Balear, el premi Marià Aguiló de l’IEC, el doctorat Honoris Causa de la UOC, l’escola pública de Ciutat de Mallorca que duu el seu nom o el premi, també amb el seu nom, acabat d’instituir per l’Obra Cultural Balear. De fet, tots els Moll i Marquès han destacat en algun terreny o altre de la cultura o la política. El seu germà Josep, ja desaparegut, va ser diputat socialista del sector nacionalista; Joan és un pianista i música acreditat; Catalina, traductora i biòloga i Francesc, a qui ha tocat l’etapa més difícil de l’editorial i la llibreria, en plena crisi econòmica.  

Max Cahner, el 1980, en el primer govern Pujol, va tenir el gran encert de nomenar-la primera directora general de Política Lingüística, acompanyada per l’eivissenc Isidor Marí i l’anglès de naixement, Miquel Strubell. Era una manera clara i del tot comprensible per visualitzar, dia rere dia, la unitat de la llengua. Amb el pas dels anys, hi hagué qui reproduí el mateix esquema, nomenant el mallorquí Antoni Mir, primer, i l’eivissenc Bernat Joan, després, al capdavant de la mateixa responsabilitat. Potser n’Aina no ho sap, però després del seu pas pel govern de Catalunya, van ser moltes les nenes a qui els progenitors van posar el nom d’Aina, fins llavors absolutament inusual al Principat. I encara dura...

Gràcies a Aina Moll, catedràtica de francès, sociolingüista, formada a París, Estrasburg i Zuric, el català va conèixer les primeres campanyes de normalització lingüística, fetes amb criteris moderns i des d’un govern.  De la campanya de la Norma, amb “el català cosa de tots”, de la mà de l’amic Lluís Juste de Nin i del també amic Tísner, tots en conservem una gran record. Però jo en tinc, encara, dos altres records singulars. Per una banda el que es va anomenar, en el seu moment, la potenciació del “bilingüisme passiu”, que, més enllà de l’encert o no del nom, el que tenia clar era el concepte: insistir en parlar sempre en català a tothom, mantenint la conversa en aquest idioma, fins i tot, i sobretot, quan l’altre interlocutor parlava en castellà. Practicant aquest criteri, el català faria un salt espectacular en el seu ús quotidià, assignatura que tenim encara pendent. Continua sent habitual, fins i tot per part de persones que es vanten de ser independentistes i que no dubto que en siguin, canviar immediatament de llengua quan l’altra persona amb qui parlen s’expressa en castellà! L’altre record és el d’un adhesiu, fet per la direcció general sota les seves ordres, on es llegia.”Parlar malament català és millor que no parlar-lo”. Llàstima que les pors de certs sectors puristes n’impedissin la difusió, perquè la idea era excel·lent: Si algú comença parlant malament una llengua, pot acabar millorant, progressant, i acabar per parlar-la bé, cosa que mai no passarà amb qui no la parli de cap manera... La seva història personal de compromís amb la llengua és la mateixa amb què ella va titular un llibre sobre el seu pare: la fidelitat tossuda. Gràcies Aina per haver estat  sempre al pe u del canó, construint i mirant endavant, per damunt de les adversitats.