Quan va començar a ploure independentisme sobre Catalunya jo estava convençut que no passaria d’una tempesta d’estiu. Com a conspirador i paranoic que sóc, allò que ara en diuen consparanoic, estava convençut que era l’enèsima estratègia de CiU per recuperar el terreny perdut des de la jubilació del president Pujol. Que més tard o més d’hora sortiria el sol i tots els independentistes s’assecarien i desapareixerien com gotes d’aigua.

Això d’anar a Madrid a demanar diners embolicat amb l’estelada em semblava una versió 2.0 del peix al cove de l’ex-president Pujol. Pensava que Mas seria independentista fins que a Madrid cedissin al pacte fiscal o, com a mínim, fins que traguessin finalment la cartera per pagar el sopar. Això és el que creia. I de fet encara no les tinc totes. No puc evitar pensar que mentre l’Oriol Pujol o el Francesc Homs ens encenen amb les seves proclames en Boi Ruíz i en Francesc Xavier Mena continuen retallant per tot arreu amb molta més tranquil·litat que fa uns mesos, quan la societat esta indignada per la retallada de drets socials.

Però he de reconèixer que el president Mas ha anat molt més lluny que no em pensava. Qualsevol estratègia basada en el peix al cove ha de tenir un límit, una frontera a partir de la qual no hi ha volta enrere. Em pregunto on deu ser el punt fronterer per al president Mas. O potser ja l’hem ultrapassat?

Veig al meu entorn una il·lusió desfermada per la independència, fins i tot en gent que mai l’havia reclamada, veig a molts independentistes històrics i autèntics seguint al president i tinc la sensació que som a l’altra banda de la frontera. Mas va amenaçar el PP amb l’estelada per aconseguir finançament, Rajoy i companyia van aguantar l’envestida i ara només queden dues opcions: rendir-se i morir políticament o lluitar fins al final. Però, quin final? La independència, el pacte fiscal, o potser n’hi haurà prou amb un xec al portador?

Això només ho sap en Mas, i la seva dona, és clar, l’Helena Rakosnik. Ella és l’única persona que sap on vol arribar el president, fins on està disposat a lluitar. Per això avui, més que mai, m’agradaria ser la dona del president, per saber què dimonis li passa pel cap realment a l’Artur Mas.

És periodista i sommelier. Actualment, editor en cap de La Torre de Barcelona i columnista d'IntocableDigital.Cat