Vaig ser a Ítaca l’any 2000. Llavors Grècia no negociava quitances del seu deute superiors al cinquanta per cent ni ocupava a diari les portades dels mitjans de comunicació internacionals. Ara, però, tot és possible en un país que lluita per sobreviure mentre es converteix en peça clau d’un euro que trontolla fatigosament.

Vam arribar-hi en vaixell cap a mitja tarda procedents de la ciutat de Patràs, la més important de la península del Peloponès, i després de fer marrada a la veïna illa de Cefalònia, una de les set principals Illes Jòniques, juntament amb Ítaca. La badia natural que protegeix el seu port més important dóna al visitant una esplèndida i plàcida benvinguda: aquí i allà casetes de color blanc, buguenvíl•lees, pins i oliveres decoren un paisatge conegut i estimat per qualsevol que s’hi aventuri.

Un so profund i prolongat, provinent de la botzina del vaixell, em sobresaltà. Recuperada de nou la consciència del on, i del per què, vaig tancar el llibre que sustentava entre les mans mentre s’esvaïen lentament les imatges del seu protagonista, Dionís; intrèpid viatger, infatigable buscador, i alter ego d’en Sánchez Dragó a La Prueba del Laberinto.

Després d’uns primers instants de relativa confusió, inherents a l’atracament de qualsevol vaixell en un port turístic i al posterior desallotjament del passatge, baixàrem de la nau. Durant una bona estona vam romandre absorts com dos estaquirots contemplant alguns dels magnífics velers varats a la badia i a les persones que a coberta hi feinejaven, alienes a tot l’enrenou. Viatjava amb un amic de la infància, poc procliu a ser previsor i molt donat a la improvisació, que m’havia convençut de no menester cap guia turística, plànol o informació pràctica, i ni molt menys reserva d’allotjament, que pogués pertorbar el lliure albir dels esdeveniments: comptat i debatut, érem a Ítaca!, la suposada Ítaca d’Ulisses; l’Itaca de Llach, amb llicència de pronúncia inclosa; l’Ítaca de cadascú de nosaltres, aquell indret somiat representació màxima i excelsa de tots els desitjos anhelats. Allí, pensàvem, res de dolent podia reservar-nos el destí. Fora amarres doncs.

Un xicot relativament fornit, d’estatura considerable, nas ample i pronunciat, se’ns apropà per oferir-nos un jaç on dormir i sopar calent. Entràrem en una modesta oficina a peu de carrer i esperàrem asseguts mentre el nostre amfitrió realitzava diverses trucades acompanyades de gestos contundents, exagerats, quasi agressius. Per sort, ens digué, no calia que patíssim: ens havia trobat un indret on menjar i pernoctar, però com que la confirmació i els tràmits de la reserva podien ser cosa d’una bona estona, el millor que podíem fer era tornar-hi de nou al capvespre, quan ja estigués tot arreglat; allò no era pas tasca fàcil en ple agost, ens repetí.

Quasi dues hores més tard, cansats del viatge i afamats, amb el sol amagant-se darrere els turons entre obscurs estratocúmulus, tornàrem a l’oficina. El mateix noi que ens havia abordat aquella mateixa tarda s’escarrassava a baixar la persiana del local; la seva expressió davant la nostra presència era ara, però, del tot indiferent, i això no presagiava res de bo, com aviat endevinaríem. Primer: no ens coneixia; segon: ens confoníem de persona; tercer: li sonàvem però no hi havia enlloc on allotjar-se en tota l’illa. I, efectivament, en la tercera asseveració tenia tota la raó del món, com vam poder comprovar a posteriori d’una infructuosa cerca i de diverses converses tenses i desagradables. Conclusió: fèiem nosa, no ens havien convidat, ni érem benvinguts.

Amb el moll del port ja quasi solitari, més fosc que clar, i les persianes baixades de tots els establiments, Ítaca, l’Ítaca somiada, plàcida i mítica, se’ns presentava hostil, desagradable, estranya. I així acabà sent, ja que finalitzàrem un llarg i intens dia dormint als afores del poble, a terra, precàriament, entre quatre pins, encara amb el ressò present d’una discussió ofegada pel mutu esgotament; i malgrat que la jornada següent fou més plàcida i joiosa, amb bany salat inclòs, aquell record ja no esborrà la sensació general d’haver estat traïts, maltractats i condemnats, tant per aquella gent amb qui ens creuàrem com per la terra que ens acollí, ni tampoc que la zitzània s’instal•là, durant unes tristos instants, entre nosaltres.

Catalunya afronta ara moments decisius de la seva història, i si el que volem és arribar a Ítaca, la nostra particular Ítaca col•lectiva, el millor que podem fer és treballar conjuntament de forma tenaç, tossuda i valenta, sense fissures, oblidant-nos de rancors passats i improvisacions; del full en blanc, del balbuceig davant qui et va prometre i ara diu no conèixer-te, assumint el moment històric que ens ha tocat viure i obrant en conseqüència, sense por, evitant qualsevol idealització infantil i banal del nou país i dibuixant-ne entre tots noves formes, llums i contorns; que vulguem o no fóra bo d’anar-los dibuixant i esculpint.

Som davant del major repte en tres-cents anys, i aquest només té un final possible però molts i probables enemics. Si no els menyspreem, la victòria serà nostra i ens encimbellarem tant amunt com haguem somiat. Si ho fem, caurem en l’engany i acabarem ajaguts i arraulits sobre un terra dur i fred. L’elecció és nostra, de ningú més. Desafiem el fins fa poc inevitable fat d’aquest país i farem realitat el somni de la llibertat.
Fem-ho. Per Ítaca. Per Catalunya. Per nosaltres.

Roger Vendrell i Soler és meteoròleg i enginyer