Una de les característiques fonamentals dels règims democràtics és la llibertat d’opinió i d’informació i tot allò que solem entendre com pluralisme. En els règims no lliures —autoritaris, totalitaris— hi ha un lideratge que imposa una Veritat, la qual propaga amb tots els instruments de la propaganda i amb la propietat controlada dels mitjans de comunicació, a més de amb la censura dels continguts publicables. Tanmateix a les democràcies, que s’haurien de regir per principis contraris, acabem massa sovint allà mateix: amb el silenci d’allò que és important per un o d’altre motiu i amb la difusió de la mentida com a mètode d’adoctrinament —o com a cortina de fum.

¿Coneixeu la sèrie de televisió The Newsroom? És del mateix creador —Aaron Sorkin—que L’ala oest de la Casa Blanca, un dels millors documents audiovisuals de tots els temps, al meu parer. En aquesta sèrie purament política, centrada en el dia a dia d’un president demòcrata, vèiem quins eren els dilemes i les oportunitats que trobava aquella administració que s’havia proposat ser exemplar. D’aquesta manera podíem reflexionar —d’una manera molt vívida— quines són les possibilitats de l’acció política en un règim com els EUA, amb tots els seus problemes i amb tot el seu immers poder; com lluitar per una sanitat pública de qualitat, com fer la guerra i a on i per quins motius, a qui subvencionar i a qui no, a qui rescatar i a qui no, com treballar per una fiscalitat més justa, com guanyar al rival polític sense cremar el terreny i trobar-te després sense aliats necessaris, etc.

A The Newsroom els dilemes són els mateixos, des d’un altre terreny, problemes cívics vistos des de l’òptica d’un periodista i del seu equip; tots ells, des d’un informatiu televisat, s’ha proposat fer una informació de qualitat, verídica, conscienciosa, ponderada i basada en els fets —la croada contra la mentida—, més enllà de l’entreteniment banal, l’audiència fàcil, la sordidesa sensacionalista o la propaganda del partit de torn, que té lligats els peus i les mans del canal de televisió a través de les subvencions de Washington amb les concessions de noves emissores.

En aquest petit país nostre ens hem acostumat a “les mentides” dels mitjans de comunicació. Sabem qui rep subvencions de qui, a qui obeeix aquell o aquell altre, què es pot dir i què no, etc. És com un joc que es juga en silenci, o a les fosques, tanmateix tots s’hi aposten el sou. Tots sabem qui és l’amo de qui, i això ja ens fa relativitzar les seves paraules, com si ja donéssim per perduda la quimera de la independència o del coratge per anar a aclarir la veritat dels fets…

Sabem quins diaris s’acarnissaran amb la corrupció d’un partit i quins no en diran ni una paraula, mentre que si el partit és un altre tots els papers s’invertiran… Calibrem, ara mateix, la mida dels titulars del cas Pallerols a la premsa de Barcelona… I volem que ens diguin que la independència del país arribarà demà, no les dificultats reals, no els problemes evidents que això pugui implicar a curt i a llarg termini. O el contrari: els desitjos —lluminosos o negres— massa sovint s’empassen les evidències més elementals.

Sabem que alguns diaris tenen un paper programàtic, que proven de frenar l’agenda política o de dictar-la i de fer el llit als líders que per un motiu o per l’altre no acaben de caure bé o de fer el que es considera oportú. Ens hem acostumat a les mentides, a la demagògia, als arguments sense base, o a la xerrameca de baixa estofa, i sembla que ja ni ens preocupa anar a desmuntar els prejudicis que fonamenten aquestes visions tan esbiaixades, derivin aquestes de l’esquerra o de la dreta. No hi ha fets, només interpretacions, i cadascú busca delerós la seva capelleta d’intèrprets… ¿Però no trobeu que això és una mica patètic? És com si tot plegat fos periodisme esportiu.

Sabem això i no ens escandalitza; ho sabem i ens agrada saber-ho, perquè sembla que això ens consola de la nostra incapacitat d’anar a buscar els fets, de ponderar opinions contràries a l’hora de construir-nos una opinió pròpia. No arribarem a res com a país si no fem també una vertadera ‘independència’ dels mitjans de comunicació. És aquesta independència la que ens permet no posar la veritat i la mentida a un mateix nivell, com si això fos pluralisme…