Hi ha grans diferències estructurals, econòmiques i socials, entre Grècia i Espanya, o, si voleu, a fi d’apropar les magnituds, entre Grècia i Catalunya, però hi ha un nivell de semblança com més va més palès: el greu patiment d’amples capes de les poblacions respectives per les conseqüències de la crisi que es fan recaure sobre elles.

Les destralades dels poders econòmics i dels governants propis, bo i aprofitant l’avinentesa de la crisi i seguint les imposicions de Berlín, Brussel·les i els mercats, als llocs de treball, sous, pensions, sanitat, educació, serveis públics i socials en general..., a més de l’augment dels impostos, taxes, cànons i serveis fan que la vida a Grècia resulti un sobreviure dolorós i per a molta gent dramàtic en extrem.

Ni cròniques periodístiques ni reportatges no retraten, de manera tan viva i tan entenedora, la desesperació diària de les classes populars i mitjanes gregues com les dues novel·les del gènere negre de Petros Màrkaris (Premi Pepe Carvalho 2012) , “Amb l’aigua fins al coll” i “Liquidació final” (Editorial Tusquets) –els dos títols fins ara publicats de la “Trilogia de la Crisi”-. Imprescindibles!

“Liquidació final” arrenca amb el descobriment dels cossos de quatre jubilades soles al món, que s’han suïcidat plegades. Deixen una nota que és l’últim crit d’impotència davant les cruels penúries que patien, i que em permeto resumir perquè val per totes les descripcions del kafkià i funest sofriment grec:
“(...) Primer ens van retallar les pensions, l’única font d’ingressos que teníem. Després, ens vam haver de buscar un metge privat que ens receptés els medicaments, perquè els metges de la Seguretat Social feien vaga. Quan, finalment, els vam aconseguir, a la farmàcia ens van dir que no ens podien donar les receptes de franc, perquè la Seguretat Social els devia diners, i que les havíem de pagar amb les nostres pensions miserables. Vam comprendre que som un pes per a l’Estat, per als metges, per als farmacèutics, per a tota la societat. Marxem, no volem ser una càrrega per a vosaltres. Amb quatre jubilades menys, viureu millor”.

Si potser encara no hem arribat a la situació límit de Grècia, poc se n’hi falta. Per al 2013 ens preparen més retallades i ens collaran més fort el dogal al coll, tant el govern central del PP com el govern tripartit “de facto” de CIU i ERC.
Els grecs empobrits per la crisi veuen com rics i corruptes se’n surten, defrauden a la hisenda pública i expatrien capitals. Aquest comportament, inhumanament insolidari, no és privatiu ni de bon tros dels grecs rics. Podem també resumir-lo i generalitzar-lo amb l’ “estigma Depardieu” que porten tants altres rics d’aquí i d’allà.

El que fou gran actor francès, enriquit amb l’admiració de milions d’espectadors que paguen per veure’l, s’ha declarat públicament insolidari i traïdor al poble francès en no voler pagar els impostos que li toquen. Un senyal d’infàmia, de baixesa moral, de capteniment deshonrós, tot això significa estigma.

I per a més escàndol ha acceptat el passaport rus enverinat que li concedeix Vladimir Putin -personatge de dubtosa reputació- admirat pel “gest coratjós” de Depardieu. Mai no s’ajunten si no s’assemblen.