Els anys noranta del segle passat van viure múltiples casos d’independència a Europa. Alguns d’aquests processos, com el de la secessió Eslovaca, van ser del tot plàcids; d’altres, com els d’Estònia, Letònia o Lituània no van escapar d’una tensió evident amb la seva metròpoli; i a Eslovènia o Bòsnia el conflicte va ser per l'esmicolament d'un Estat. Totes aquestes secessions, tanmateix, van tenir en comú una declaració de sobirania com la que s’està treballant a Catalunya. Menys de 3 anys després de votar-la, ja eren independents.

El primer dels països a emprendre aquesta mesura va ser Estònia el 16 de novembre de 1988, quan va votar la declaració. El Kremlin va trigar aleshores 12 hores a respondre i en fer-ho va enviar tot un avís a navegants: La decisió estoniana d'atorgar-se la llibertat de suspendre les lleis soviètiques era, segons el Soviet Suprem de la URSS, “anticonstitucional” i per tant inaplicable. L’organisme advertia a lituans i letons que no seguissin el mateix camí, amenaça premonitòria del que poc després passaria en aquests territoris. Però Estònia va acabar declarant la seva independència el 20 d’agost de 1991.

L'exrepública iugoslava d'Eslovènia va seguir la mateixa estratègia aprovant una declaració de sobirania el 10 de juliol de 1990. L’aleshores primer ministre de la república balcànica, Aloiz Peterle, va assegurar que aquest acord “no implicava la secessió de Iugoslàvia”. Malgrat aquesta afirmació la independència eslovena era una qüestió de temps. El 23 de desembre del mateix any els eslovens van aprovar- amb un 88% de vots favorables- dotar-se d’Estat propi en un referèndum d’autodeterminació. I el 25 de juny de 1991 la independència va ser una realitat, malgrat quedar immersa tangencialment en les guerres balcàniques; que es donà per acabada el 7 de juliol del mateix any.

Una setmana després que Eslovènia pronunciés la seva sobirania, Ucraïna va expressar-se en el mateix sentit. El parlament de la república soviètica, després de renunciar a una declaració més agosarada, va aprovar una declaració en la qual declarava el país com a subjecte amb dret a decidir lliurement el seu futur. Aquest acord va ser la passa inicial perquè la segona república més poblada de la URSS (52 milions d’habitants aleshores) s’escindís definitivament de la Unió Soviètica. El procés va viure un penúltim episodi el 24 d’agost del 1991, quan el parlament ucraïnès va declarar formalment la secessió. 3 mesos després el 90% de la ciutadania va consolidar la declaració parlamentària en un referèndum.

La independència més tranquil•la d’aquesta llarga llista va ser, sens dubte, la d’Eslovàquia. El país centreeuropeu va aprovar una declaració de sobirania el 17 de juliol del 1992. La decisió va motivar la dimissió del president txecoslovac del moment, el carismàtic Vaclav Havel. I després d’un procés conjunt i dialogat, txecs i eslovacs van acordar la dissolució de Txecoslovàquia el 31 de desembre de 1992. S’acabava així la ‘revolució de seda’.

El 16 d’octubre de 1991 una altra república pertanyent a Iugoslàvia, Bòsnia-Herzegovina, va emetre una declaració de sobirania. I aquest complex territori, que patí els fets més sangnants de la Guerra dels Balcans, declarà la seva independència l’1 de març del 1992.