Una simple ullada a les relacions entre pobles, més encara si formen part d’un mateix estat, ajuda a veure com, generalment, es basen o bé en relacions de força o bé d’intel·ligència. Tradicionalment, la posició espanyola, la seva actitud, el seu comportament cap a nosaltres s’ha anat movent, sense excepcions, pels viaranys expressius de la força que és la manera hegemònica per la qual Espanya ha anat gestionant la diversitat. Generalment, a través de dictadures amb aquest nom o bé no, el que hi ha hagut és repressió directa de la identitat nacional catalana, intents conscients de genocidi cultural, repressió, prohibició, il·legalització i totes les formes més bèsties que hom pugui imaginar, algunes de els quals molts dels nostres contemporanis han tingut, encara, la dissort de conèixer i, doncs, patir directament.

En períodes, però, de democràcia, han canviat les formes, però no els conceptes i la reacció espanyola enfront del cas català ha continuat sent la de la força. Així va ser en l’etapa democràtica de la República, els anys trenta del segle passat,  com el període democràtic de la monarquia actual. D’ençà que el poble de Catalunya va decidir sortir al carrer i alçar el cap nacional amb dignitat i claredat, de l’11-S ençà, no m’ha semblat sentir, venint d’Espanya, cap paraula intel·ligent, ni veure’n cap gest entenimentat, no ja de concòrdia, sinó de simple i pura inversió en els seus interessos, sobretot econòmics. Potser l’únic que va parlar clar, en reconèixer certes obvietats, va ser Ruiz Gallardón, en afirmar que una Espanya sense Catalunya era econòmicament insostenible, és a dir, reconeixia la inviabilitat econòmica de la independència d’Espanya... sense Catalunya!

Si realment pretenen que ens quedem a Espanya, a fe de Déu que ho dissimulen molt i molt bé, perquè ningú no ho diria. Només ens n’arriben amenaces, civils i uniformades, insults, desqualificacions, guerra bruta, mentides, creació de pors i incertesa, actituds inequívocament antidemocràtiques, amb un tuf de naftalina franquista que et fa tombar d’esquena. Rei, president del govern, ministres, presidents de comunitats autònomes inventades sense cap tradició històrica ni consciència diferenciada, militars d’altíssima graduació carregats de medalles, alcaldes, diputats, senadors, tertulians, opinadors, periodistes, cantants, actors, etc, tots movent-se al ritme del mateix ball de Sant Vito anticatalà, insultant, bramant, vociferant, mentint, menystenint, fotent-se’n... Ni una sola afirmació sensata, doncs, intentant que ens hi quedem, per la via del diàleg democràtic, l’interès compartit, la seducció...

Potser més val així, tanmateix. Perquè, si he de ser sincer, no les tinc totes a l’hora de pronosticar què hauria passat i què pot passar, en el futur, si Espanya opta per la intel·ligència i no per la força. Estic convençut que, fins fa cosa de no res, si surt algú del govern espanyol i proposa una autonomia una mica més arregladeta, una reducció simbòlica del dèficit fiscal, la matrícula als cotxes, el català al Senat i al Congrés sense el caràcter extraterrestre d’ara, així com un mínim joc, mai tan ben dit, per a les seleccions catalanes més enllà de la costellada anual, a força gent això ja els hauria anat bé. I els hauria estat motiu més que suficient per a quedar-nos a Espanya, que al cap i a la fi, tampoc no n’hi per a tant, que no cal ser radicals ni dur les coses tan lluny, etc, etc, etc, amb aquest enfilall tronat d’arguments que els sectors nacionalment acomodats i la cinquena columna que tenim a dintre el país, sempre han utilitzat. Per això, pensant en el futur, que és on ja ens trobem ara, a nosaltres ens caldrà força i intel·ligència, totes dues coses, i molt de patriotisme. Tot i que, tal i com pinta tot, una mica de ciència tampoc no hi farà cap nosa.