Un dels argument més escoltats durant aquests dies —entre els que d’alguna manera es neguen a donar el seu suport al dret a decidir pel nostre país— és el que ens diu que la població de Catalunya no ha de ser sotmesa al dilema d’haver de decidir si és més catalana que espanyola.

“Jo he de decidir si sóc més català que espanyol?”, ens diuen; “Jo he de decidir si els meus fills seran catalans o espanyols”?, afegeixen, en la línia del que va apuntar en el seu moment Carme(n) Chacón (i solen ser preferentment d’expressió castellana). Afegeixen que ells no tenen ganes de decidir res de tot això; i aquestes “poques ganes” és el que els frena a donar el seu vistiplau al nou Estat català. Però el que mai no diuen és que ja estan triant tot això amb el simple manteniment de l’status quo.

¿Però és legítim aquest argument?

Catalunya és una societat plural i complexa, ho sabem tots. Hi ha gent que se sent catalana i espanyola, amb més o menys puresa de cada una d’aquestes identitats. ¿Més català que espanyol? ¿Més espanyol que català? ¿Només català, només espanyol? ¿I els que són catalans però d’altres orígens: xinesos, senegalesos, marroquins, argentins, etc., tenen dret a sentir-se encara d’aquests països? ¿Com gestionem cadascú de nosaltres aquestes identitats i com això empeny o col•lapsa la democràcia?

¿I podem posar-hi una xifra, un tant per cent, a cada una de les identitats que ens formen? “Em sento català (60%), però també espanyol (20%) i filipí (20%)”. Personalment em sembla que és ben legítima aquesta manera de concebre’s.

¿Suposa la pregunta per l’estat propi una violència innecessària i contraproduent contra aquesta multiplicitat identitària? Ho dubto. Si ara mateix el procés secessionista té tanta força és perquè l’estat espanyol ha fet cada manera més difícil que una bona part dels catalans puguin seguir sentint-se catalans dins l’estat espanyol. Molts continuaven fent equilibris entre identitats, però ha estat Espanya el que ha fet la traveta i ha precipitat les coses. Ara toca arreplegar les identitats pel terra, i potser marcar unes noves preferències.

L’estat espanyol ha atacat amb massa vehemència les nostres possibilitats de continuar mantenint una identitat forta i catalana; ha estat això el que ha contribuït amb bona mesura a la situació present.

És veritat que els estats fan polítiques identitàries —promouen, reforcen, recorden i subvencionen les identitats a través dels seus mitjans de comunicació públics, les seves institucions culturals i educatives, etc.…—, i és possible que els que se senten espanyols temin que el nou estat català no se’ls donaria prou reconeixement. Tanmateix, ¿estaran dins la Catalunya independent pitjor tractats del que ara mateix ho estem els que ens sentim més catalans que espanyols? ¿Potser tot plegat no és una simple qüestió de pluralisme?

Si la Catalunya independent és un estat plural —i no tenim cap dada que ens impedeixi sospitar que no serà així: hi ha més motius per creure el contrari, la deriva cada dia més excloent de l’estat espanyol— no hi hauria d’haver cap problema. A la Catalunya independent haurem de tenir una democràcia de més qualitat que la present: hi hauria d’haver encara més llibertat i més pluralisme.

Totes les identitats tindran dret a existir, i a formar part de les institucions d’acord amb les lleis: ¿Serà menys plural el Parlament de Catalunya arribem a ser un estat sobirà? No. ¿I per què dubtar-ho? ¿Potser no sabem ja que els partidaris de tornar a Espanya seran una força política important si s’arriba a la independència?

En el fons, molts dels que fan aquest discurs de les identitats ho fan per atiar la por: temen —o volen fer témer al seu electorat— que Catalunya pugui evolucionar cap alguna forma d’estat monista, monolíticament català, monolingüe i excloent, una forma d’autoritarisme o d’abús d’una majoria preferentment catalana sobre d’una minoria que no s’hi sent tant —o potser gens—. I és aquí on ens hem de mostrar ferms: la democràcia mai no implicarà l’exclusió de la minoria, tant de la representació com de la lliure opció de les identitats.

Sabem que n’hi ha que viuen de fer-se les víctimes. Minories que es disfressen de pàries tot per obtenir rèdits, ploramiques de luxe que proven d’esgarrapar alguna cosa a còpia de pintar monstres a la cara del rival polític. Aquests són els que més fan retrunyir els discursos més demagògics, els que acaben tenyint tot allò català amb els colors de la tirania potencial, mentre que l’espanyolitat queda perfumada amb l’aroma salvador de la Constitució.

Ningú ha de triar sobre els seus sentiments. El que tenim ara sobre la taula és una qüestió política, no d’identitats, em sembla, ja que ningú pot impedir a ningú que se senti d’un lloc o d’un altre, i menys en els temps en què vivim, amb lliure circulació d’informacions i amb la gairebé nul•la capacitat dels estats per reforçar o crear noves identitats, per molt que ho intentin —com veiem que no deixa de fer-ho l’estat espanyol davant de la nostra insurrecció permanent.