Sóc una gran partidària de l’ús del transport públic urbà. D’una banda, no m‘agrada conduir. D’una altra, estic convençuda que és la solució per minimitzar la contaminació, la despesa de carburants i la saturació de trànsit de les grans ciutats. Em desplaço amb metro a tot arreu i en sóc una absoluta defensora. Crec que a Barcelona, ara mateix, la xarxa de metro és bastant completa (tot i que sé perfectament que encara hi ha mancances que cal millorar).
Tanmateix, no opino igual respecte a l’autobús, que no m’ha agradat mai. Procuro evitar-lo al màxim. No pots estar segura de quan arriba, per més que hi hagi un horari estipulat (lògicament, els imponderables de la circulació resulten un factor imprevisible). L’has d’esperar al carrer i aguantar les inclemències del temps (calor, fred, pluja). N’hi ha un nombre insuficient i, a més, els caps de setmana el servei redueix sensiblement la freqüència –sobretot d’algunes línies i en alguns barris–, de manera que l’espera encara esdevé més llarga i el viatge més desagradable (tipus sardines en llauna).
El meu article, però, no és per criticar el TMB (que ho podria fer, però seria un altre text), sinó per parlar de la gent, del civisme, de la recurrent problemàtica que es produeix durant els trajectes. Em refereixo a l’hàbit de la majoria d’usuaris de quedar-se palplantats a l’entrada del vehicle o davant, justament, de la porta de sortida, a desgrat que encara els faltin un munt de parades per arribar al seu destí.
El resultat és un col•lapse terrible, agreujat per les motxilles que sobresurten de moltes esquenes (i que augmenten el volum de les persones portadores), de la quantitat de turistes amb maletes i de la proliferació de cotxets de criatures (per a la meva sorpresa, he observat el costum creixent de dur nens molt grans asseguts en un cotxet, com si fossin bebès de mesos).
Per contra, la part de darrere de l’autobús acostuma a anar ben buida. Sembla que la gent no s’adona que també existeix una porta de cua per on poder baixar quan hom arriba a port. L’embús de la part davantera sovint no té res a veure amb la buidor de l’altra part. Però, per més que algú digui, amb impaciència mal dissimulada: tirin endavant, sisplau, tirin endavant!, la realitat és que ningú no ho fa. Al contrari, allò que acostuma a produir-se és un remugar de descontentament i més d’una picabaralla.
No cal dir que la qüestió es complica extraordinàriament quan l’autobús conté una persona que va en cadira de rodes. Aleshores es poden produir situacions veritablement kafkianes, moltes de les quals se solucionarien si tothom es col•loqués correctament a mesura que va pujant a l’autobús. Puc assegurar que, com a acompanyant habitual d’un usuari amb cadira, he viscut de tot. És un tema esgotador. Per això m’he decidit a escriure aquest article. Es tracta només d’obrir els ulls davant de les nostres actituds més quotidianes. No costa gens canviar-ne algunes quan fa falta. M’agradaria pensar que la gent que llegeixi aquestes ratlles ho farà. Un gest tan senzill, tan insignificant, pot facilitar la vida d’un altre ciutadà.
Moltes gràcies.
