Al Barça li senti bé El Roserar, en la Lliga i en la Copa, sobretot si el partit es presenta exigent i el desafiament és majúscul, quan hi ha molt que perdre i gens que guanyar, dies en què s'imposa combatre els dubtes i exercir l'autoritat.
El Barça va jugar la Copa amb l'equip de la Lliga, senyal de la dificultat del partit i també de la necessitat de l'equip de revertir una dinàmica negativa, sobretot des de la visita del Màlaga al Camp Nou. L'únic rastre copero va ser Pinto. Encara que es pot discutir sobre la titularitat d'Alves i Mascherano respecte a Adriano i Puyol, l'aposta blaugrana en la volta va tenir poc que veure amb la de l'anada, quan va cedir un empat (2-2): solament van repetir quatre futbolistes (Pinto, Mascherano, Messi, Iniesta) per set del Màlaga, que va afrontar la cita amb més naturalitat, sense tanta pressió, capaç de competir molt bé sense Isco ni Toulalan i i Monreal.
La finura blaugrana contrastava amb l'arpa del Màlaga. Abanderats per Iturra, els nois de Pellegrini ficaven la cama dura i fort en cada jugada, de vegades fins i tot sense intervenir la pilota, i van intimidar al Barça, de nou descontrolado, sobrat de bons davanters i escàs de tensió en la saga, minvat el seu joc per una pista dolenta i relliscosa i massa pendent del xiulet de Mateo Lahoz. Pressionava i contraatacaba el Màlaga, recurrent en les faltes tàctiques, i atacava el Barça de manera selectiva. Intensa i calenta, sovint brega, la contesa era frenètica, únicament interrompuda per les puntades i les protestes: sis targetes es van explicar abans del descans.
Iniesta va assistir estupendament a Piqué i el central va controlar i va definir com si fos un 9. El partit va girar descaradament a favor dels blaugrana, més assentats i dominadors, molt superiors al Màlaga, cada vegada més abatut i desfonat. Messi va tenir l'1-3 i va tornar a fallar davant Kameni. No va perdonar en canvi el Màlaga en una nova contra, manejada per Joaquín i reblada per Santa Creu amb Cesc en sòl blanquiblau calcigat per Wellington. La rèplica del Barça va resultar brutal a l'efecte del marcador i deliciosa quant a futbol: va tornar a prendre la pilota, va deixar de mirar a l'àrbitre i va apuntar a Kameni amb un joc de saló. Ja no va haver-hi dubtes sobre el guanyador: va marcar Iniesta després d'un toc celestial de Cesc i per fi va anotar Messi.
Va marcar el 10 amb el cap i va ser substituït per Thiago, cosa igualment sorprenent, perquè ja se sap que no li agrada abdicar al rei del món, tret que sentís molèsties, afectat per la fatiga. Un final diferent per a un partit extraordinàriament copero. La resposta del campió va ser inequívoca, tal com Déu mana, pel seu aguant en el primer temps i qualitat en el segon i sobretot pels seus gols. El triomf que s'havien demanat per celebrar el naixement del fill de Piqué i dedicar a l'absent Tito. Volen arribar al clàssic amb Vilanova.
