A través d'una estètica documental, l'obra fotogràfica d'Ahlam Shibli (Palestina, 1970) descriu les implicacions contradictòries que hi ha rere la noció de llar. L'obra aborda tant la pèrdua de la llar com la lluita contra aquesta pèrdua, i també les restriccions i limitacions que la idea de llar imposa en aquells individus i grups marcats per polítiques identitàries repressives. Alguns exemples de llocs on trobem aquesta problemàtica inclouen els territoris ocupats de Palestina; els monuments commemoratius de la resistència francesa contra els nazis i els que recorden les guerres colonials franceses contra pobles que demanaven la seva pròpia independència; els cossos de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals en les societats orientals; i les comunitats de nens que creixen als orfenats polonesos. Death, la darrera de les sèries fotogràfiques d'Ahlam Shibli, especialment concebuda per a aquesta retrospectiva, mostra els intents de la societat palestina per retenir la presència d'aquells que han perdut la vida a causa de l'ocupació. Aquesta sèrie desplega una àmplia representació dels absents mitjançant fotografies, cartells, tombes i pintades al carrer com una forma de resistència contra el règim colonial.
L'exposició reuneix nou de les sèries fotogràfiques produïdes per Ahlam Shibli durant l'última dècada. La majoria dels treballs van acompanyats de llegendes que assignen a cada fotografia una data i un lloc concrets, en un procés d'investigació que sovint implica un llarg contacte empíric i conversacional amb els temes que tracta. El text i la fotografia conformen una unitat que vetlla per evitar un ús aliè a la política anticolonial que motiva l'autora. La casa fantasmal sintetitza les seves recerques al voltant de tres maneres d'entendre el terme "casa". I com és habitual en la seva pràctica, aquests són usos específics i situats.
El primer grup posa de costat les sèries titulades Eastern LGBT (2004/2006) i Dom Dziecka. The house starves when you are away (2008). Si bé el cos es considera la primera casa de l'ésser humà, també apareix com el primer objectiu de les polítiques de repressió de la identitat. Aquestes dues sèries mostren que, malgrat la precarietat en què viuen, les minories exposades a la violència i a la manca de reconeixement utilitzen el propi cos per crear unes condicions d'existència que s'oposen als valors i a les expectatives de la majoria.
Una segona agrupació està integrada per treballs més recents: Trackers (2005), Trauma (2008-2009) i Death (2011-2012). La seqüència d'aquestes sèries permet descriure un conflicte de caràcter colonial que no es circumscriu únicament als territoris palestins, sinó que inclou una localitat francesa que alhora remet a les guerres d'independència d'Indoxina i Algèria. La ciutat de Tulle, al sud de França, és testimoni d'unes celebracions que commemoren tant aquells que van ser víctimes d'una brutal massacre desfermada durant l'ocupació nazi, com aquells que, immediatament després de l'alliberament, van lluitar contra la independència d'altres pobles. Per als palestins, en canvi, aquest estat d'excepció que hi ha a l'origen dels fets representats a Trauma ha esdevingut la regla. A aquests no els queda res més que el seu propi cos. Si volen enfrontar-se al menysteniment, els "damnificats de la terra" –com diria Frantz Fanon, una figura capdavantera del pensament anticolonial– no poden fer altra cosa que lliurar la pròpia vida.
En aquest sentit, la pràctica fotogràfica d'Ahlam Shibli proposa una política de reconeixement cap als que viuen sota l'opressió. El tercer grup d'obres inclou sèries fotogràfiques que denuncien, a través d'una mirada topogràfica, el procés de despossessió de terres que pateixen els palestins. Goter (2002-2003), Arab al-Sbaih (2007) i The Valley (2007-2008) conformen un testimoni complex de la quasihumanitat, mitjançant una reflexió crítica sobre el procediment fotogràfic: la fotografia serveix per reconèixer les comunitats –i també les circumstàncies de les seves vides– que l'Estat colonial no reconeix. Alhora, però, l'acte de l'enregistrament fotogràfic corre el risc de victimitzar de nou els que són objecte de la violència d'Estat. Per contrarestar aquesta condició, les imatges de Shibli sovint mostren les persones com siluetes borroses o amb la cara tapada. D'aquí que la fotografia de Shibli defugi l'obsessió històrica del mitjà per aconseguir l'evidència costi el que costi. Les seves fotos no pretenen explicar el conflicte, sinó que contemplen el conflicte per lluitar contra les idees preconcebudes.
En l'ultima de les sèries d'aquesta retrospectiva, Self-Portrait (2000), que es trobaria fora dels agrupaments esmentats més amunt, la fotògrafa recrea un esdeveniment de la seva infantesa. Un nen i una nena són els protagonistes d'un relat elusiu que té lloc als afores del poble on va créixer l'artista. Els seus gestos, jocs i posicions enmig d'un camp obert defineixen un territori que, lluny d'assumir una demarcació rígida, existeix com a representació. La producció de "territoris existencials", com diria el filòsof francès Félix Guattari, és una qualitat de resistència que aconsegueix fer-se un lloc a l'interior d'altres territoris, com ara l'Estat o la comunitat. La fotografia d'Ahlam Shibli percep aquesta resistència com un cúmul de signes que troben acollida en sèries i seqüències fotogràfiques, en les quals una imatge només té sentit en el context de les altres imatges.
Inauguració: 24 de gener de 2013. Dates: 25 de gener – 28 d'abril de 2013. Comissaris: Carles Guerra, Marta Gili i João Fernandes. Organització i producció: Aquesta exposició està coproduïda pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Jeu de Paume, París, i Museu de Arte Contemporânea de Serralves, Porto.
