Dimecres passat el Parlament va votar a favor d’una declaració de sobirania. S’ha conformat un tripartit nacional (CiU, ERC i ICV-EUiA) que juntament amb un bri de les CUP agrupa una amplíssima majoria per endegar el procés que ens porti als catalans a decidir què volem ser de grans. El PP a Catalunya va oposar-s’hi de manera ferotge i la tropa de xoc de l’espanyolisme, Ciutadans, també. Després, el Partit dels Socialistes i la seva tragicomèdia. Els 20 diputats socialistes no van ser 20. Cinc electes van preferir no haver de votar no i van escollir quedar-se fora del plenari. No van abstenir-se, van inhibir-se.

I començà l’incendi al PSC, un partit que fa tres anys i escaig ho governava tot, des de l’Ajuntament de Barcelona al Gobierno del Reino de España. Qui eren aquests cinc per anar contra la decisió que havia pres l’aparell? Altra cosa són els motius de la decisió del PSC. Un dels díscols, l’alcalde de Lleida Àngel Ros, digué que un diputat té tres lleialtats: l’elector, la pròpia consciència i el partit. Actuà per consciència doncs. El dirigent socialista Maurici Lucena, pensarós, assegurava que no passava res, que se sentia disgustat, però que es prendrien les mesures disciplinàries pertinents. Navarro, dit líder el PSC, molt obert al debat de les idees, va replicar a aquells que el titllen de poc favorable a la democràcia que els que no respecten els acords del grup parlamentari són els que no reconeixen la majoria. Ai, com recorda això a la “tirania de la majoria” de la que ens va advertir Tocqueville.

Comptat i debatut l’acte de desobediència de l’esquadra dels cinc (l'alcalde de Lleida, Àngel Ros; el líder d'Avancem, Joan Ignasi Elena; l'exconsellera Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere i Núria Ventura) té un preu: 400 euros de sanció. És molt o poc? Quan l’exconseller exsocialista Ernest Maragall es va saltar la disciplina de vot la legislatura passada votant a favor del pacte fiscal va ser castigat amb 100 euros.

Però, té raó en Navarro? El grup socialista refreda l’afer i es vanta de complir el reglament del Parlament. Si hom el fulleja veurà com en l’article 189, que porta de títol “Absentisme”, en el seu apartat 1, eleva el càstig fins a poder “ésser privat del dret a percebre l’assignació d’un mes i dels altres drets de caràcter econòmic”. Es poden fer unes regles de tres i treure la multa que hom cregui. El PSC posa la sanció que vol. Però, té raó en Navarro? La decisió de la majoria del grup parlamentari pesa més que la consciència dels diputats? Quin preu té la consciència?

Potser aquest grup díscol hauria fet bé emprant l’article 92.3, sobre “l’explicació de vot”, apartat 3: “El diputat o diputada que ha votat de manera diferent a la del seu grup (...) pot explicar individualment el sentit del seu vot”. Per què no ho van fer? El seu partit no ho hagués permès. El moment requereix més episodis de valentia política i menys de partidisme garrepa.