Com ja va publicar
Catalunya Press és freqüent veure el diputat Fernandez al Parlament acompanyat de la seva secretària, amb la què despatxa els assumpte que més li convenen al seu partit, a la vista de tots, i sense que, aparentment, la dimissió del seu càrrec executiu al PSC s'hagi portat a la pràctica de cap de les maneres.
Ara, per rematar aquesta falta de respecte a l'autoritat judicial, que està portant a terme una instrucció, cosa que per a tots nosaltres és un assumpte molt seriós, el mateix PSC ha decidit
"colar" a la nòmina de la Diputació de Barcelona, precisament , oh, casualitat! a aquesta secretària que corre darrere del
senyor Fernández, Laia Cunill, com a assessora del grup sociata a la Diputació, sense que, entre les seves obligacions, hi figuri la d'aparèixer pel palau provincial i si, en canvi, pel carrer de Nicaragua o pel Parlament, on segueix treballant per
"el seu cap" que, oficialment, no hi és, amb l'eficiència i escassa popularitat entre els seus companys que li és pròpia.
Segons ha pogut contrastar
Catalunya Press de tres fonts diferents, a la
"molt valuosa" secretària Cunill se la va registrar a la Diputació, com a assessora, el passat mes de desembre, un mes especialment negre davant l'opinió pública per als
"presumptes" imputats en el Cas Mercuri, contractació que s'ha dut a terme amb "la natural discreció" que requereix un fet tan singular, davant la sorpresa d'uns funcionaris que han pogut llegir, en pocs dies, dues notícies sobre la institució, que, a més de enrojolar-los, no amaguen un sentiment de greuge comparatiu per les retallades salarials que pateixen i l'alegria amb què es gasta el pressupost públic, en altres coses.
I és que, assabentar-se pels mitjans de comunicació, primer, del gran sou que es va adjudicar el diputat Bustos dies abans d'armar-se l'escàndol en el seu Ajuntament; i ara saber de la sigil•losa contractació de la secretària de Dani Fernández, un altre dels protagonistes de l’embolic del Mercuri,
és "massa" per al cos. Un
Dani Fernandez que s'ha convertit en un
veritable especialista en generar ocupació, virtut que, davant la premsa, no s'atreveix a reconèixer, però que, oh miracle!, és una realitat, com els
casos Cunill i Llumà s'encarreguen de confirmar.
Finalment quan des d'aquest diari hem preguntat al grup socialista de la Diputació per aquest nou assumpte d'escàs nivell ètic, s'han negat a facilitar qualsevol informació per raons purament polítiques i organitzatives. Tot plegat ens porta a fer-nos la següent pregunta:
Estem davant d'un nou cas Amy, però a la catalana?
