Reina per a Andorra

 Les xarxes socials i el diari de referència al país han recollit la iniciativa de tres promotors anònims –un andorrà fill de català, un català fill d’andorrà i un gironí- per implantar una monarquia constitucional a Andorra en la persona d’Astrid de Bèlgica, filla del rei Albert però no situada en la primera línea de successió al país d’origen, i descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que donaria la legitimitat dinàstica a la monarca.

La proposta va més enllà: demanen la transformació del Consell General (parlament actual) en Consell Nacional, amb el mateix nombre de membres (28), però escollits en circumscripció única, i no mixta com ara (14 triats en una llista nacional i l’altra meitat a dos per cadascuna de les set parròquies). Que Astrid I tingués un Consell reial de personalitats independents i capacitat per presentar propostes al legislatiu.

I per si fos poc, que el nou regne pogués incorporar els territoris dels països catalans que voluntàriament s’hi volguessin federar, i que es dotés d’un exèrcit, prou dissuasoris per evitar les pressions dels Estats veïns.

Aquesta rocambolesca proposició ha estat rebuda igual que la declaració d’un Artur Mas novell i encara en l’oposició, quan veia en Andorra el vehicle perquè Catalunya –tot i renunciar al nom- tingués seleccions esportives nacionals pròpies i oficialment reconegudes: uns han deixat anar sorolloses riallades i d’altres, amb menys sentit de l’humor, s’han posat les mans al cap.

Els tres autors han constituït, segons diuen , la plataforma prèvia a improbable partit polític “Unió reformista d’Andorra” (URNA) i als plantejaments afegeixen la reforma de la llei electoral, per tornar al sistema de llistes obertes, vigent abans de la Constitució. Aquesta part no només és compartida per part de la ciutadania, sinó que s’ha engegat la recollida de les signatures necessàries per elevar-la al Consell com a iniciativa legislativa popular (ILP), en principi ben acollida, al menys en les declaracions públiques, per diverses forces polítiques del país. Cal recordar que la més recent de les ILP ciutadanes no només va ser acceptada, sinó que avui es la vigent llei “antitabac”, de prohibició total de fumar en locals públics tancats, fet insòlit en un país que té, entre les escases indústries, les fàbriques de cigarretes i cigars.

En temps de crisi, i del que s’anomena “desafecció” per la política, ambdós fenòmens tan vius al Principat pirinenc com al veí del sud, no és estrany que surtin iniciatives d’aquesta mena. Un embrionari moviment republicà, per suprimir la figura dels dos coprínceps nats en aplicació automàtica dels altres càrrecs (president de França i bisbe de la Seu) fa dies que va engegar a espais d’opinió i xarxes. La impossibilitat de promulgar lleis de despenalització de l’avortament, o del matrimoni homosexual, perquè implicarien la renúncia immediata del cap d’Estat-bisbe, per raons evidents, o l’amenaça de Sarkozy d’abandonar les funcions de copríncep si el govern andorrà no aplicava les mesures exigides per l’OCDE per treure el país de la llista de paradisos fiscals són fets recents que els hi donen arguments.

D’altra banda, Astrid I no és la primera aspirant (més que promoguda per altres) a la màxima autoritat andorrana. Encara no fa gaires anys vaig rebre més d’una vegada qui es presentava com a ompte Pierre de la Motte-Messemé, o el seu secretari personal, que es deia hereu llegítim de Joan d’Albret i Caterina de Foix i, en conseqüència, rei Piarres I de Navarra i copríncep d’Andorra. La seva reivindicació la va fer palesa davant autoritats basques i navarreses, i va elevar recursos a la UE i a la ONU, amb els resultats previsibles.

Més enllà cap al passat, en un altre moment de incerteses (1934) el Consell General andorrà d’aleshores va acceptar i proclamar rei del país a Borís I, un altre suposat aristòcrata de Lituània (aleshores part de la URSS), Boris Skosyrev Mavrusov, que havia estat espia britànic, s’havia casat i separat d’una francesa, vivia amb una rica americana i prometia tot un seguit de projectes per al país, entre els quals l’arribada del ferrocarril i un casino, de tant en tant tornats a reclamar.

Borís I va ser acceptat el 7 de juliol d’aquell any per 23 dels 24 parlamentaris, i va prendre possessió teòricament tres dies més tard. L’únic votant en contra va avisar el copríncep de la Seu, qui va enviar un sargent i quatre agents de la guàrdia civil per detenir el “monarca”. El van traslladar a Madrid, li van aplicar la “ley de vagos y maleantes” i el van expulsar, també, de territori espanyol.

Hi haurà un altre, o altra, pretenent a rei d’Andorra? Mai no diguis mai, diuen. Però tot i que per ara sembli gairebé igual de difícil -mentre no hi hagi un encaix definitiu a la Unió Europea- amb el temps no ho serà tant que arribi la República d’Andorra, a tots els efectes jurídics i polítics, i no només un nom popular,antic i que mai ha estat real.