La declaració de sobirania de Catalunya és molt clara. No juguem amb les paraules. Va ser proclamada solemnement al seu Parlament per una àmplia (insuficient?) majoria de vots. Això són els fets, la resta és literatura, política o jurídica,

El que es va sotmetre a votació era essencialment això: la sobirania. És a dir, el caràcter de "subjecte polític i jurídic sobirà del poble català". Això del "dret a decidir" era l'ham per pescar adhesions. A qui no li agrada que se li reconegui el seu "dret a decidir" qualsevol cosa en la vida ordinària? Doncs en major mesura, encara, en la vida pública. Aquest ham dels promotors –CiU i ERC– va funcionar a mitges en el parlament català, però té molt ganxo en l'opinió pública, sobretot si es barregen sentiments identitaris i interessos econòmics, més, en temps de greu crisi.

Per això, abans de la reunió, en la sessió parlamentària i després d'aquesta, s'ha insistit, i s'insisteix, sobretot en "el dret a decidir", i no tant en la proclamació de la sobirania, que comporta en ella mateixa la declaració anticipada de la independència. En canvi, "el dret a decidir" és més ampli, més democràtic, ja que permet diverses decisions posteriors, no prejutja res en concret. D'aquí el forcejament, els jocs malabars i els canvis en la redacció –poc afortunada– del text a votar.

En aquest ham no va voler picar el Partit Socialista de Catalunya, PSC, tot i importants discrepàncies internes del partit, com es va manifestar amb les cinc clamoroses abstencions, tan aprofitades pels seus adversaris. Per sobre de l'hàbil argumentació emprada pel president Mas i les més rotundes expressions del seu soci republicà, Junqueras, estava molt clar en el text el que es votava: "la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya". Encara que, en realitat, "el dret a decidir" –en el qual estratègicament es posa l'accent– ja va implícit en la "declaració de sobirania". Un poble sobirà té, lògicament, el dret a decidir el que vulgui.

El PSC, de Pere Navarro, està a favor del "dret a decidir" perquè això permet decidir entre diferents opcions. I ja ha anunciat repetidament que, si s'escau, es pronunciaria pel ‘no’ a la independència. No és una formació política independentista, però sí catalanista, a diferència del Ciutadans i el PPC, que són catalans autonomistes. Pretendre alinear-los, com maliciosament es fa, no és correcte, és una forma de pressionar-lo.

Aquesta "Declaració de sobirania" podrà no tenir efectes jurídics, com ha declarat, per part del Govern, el ministre Margallo. Per ara, almenys. Però és evident que tindrà efectes polítics clars. Els "efectes jurídics" podran venir després, a llarg termini. Busca el seu fonament en l'anomenat "principi democràtic" dels pobles i nacions a pronunciar-se i escollir, si poden, la seva posició pròpia en el mapa polític general. I si aconsegueixen el suficient reconeixement polític internacional, els seus pronunciaments poden arribar a tenir "efectes jurídics".

Aquesta és la via, arriscada, que ha triat, en el seu "procés", el sobiranisme català. Xoca frontalment, és cert, amb les vies "constitucionalistes", o de respecte del marc legal vigent a l'Estat democràtic sorgit d'una Transició pactada (també amb els nacionalistes) i plasmada en una Constitució refrendada molt massivament (un 80 per cent a Catalunya) pel poble. Una Constitució nascuda, és cert, en unes determinades circumstàncies molt condicionants i superada pels canvis en una societat que ja no és igual a la que la va donar a llum. Aquí està el 'quid' de la qüestió.

Es busca definitivament –sense precipitacions perilloses– una reforma o adequació del text constitucional a les noves circumstàncies, en aquelles demandes veritablement rellevants i justificades, o per contra petrifiquem el "marc legal" vigent i veiem com aquestes demandes comencen a obrir-se vies al marge de la legalitat, intentant –amb més o menys raó– trobar un –segons ell– millor acomodament. És l'alternativa que es planteja.

Aquestes són les dues vies o camins per a una pacífica convivència. Una altra vegada, davant del dilema: reforma o ruptura. Com es va fer, amb generositat i altura de mires, en la Transició política, també ara, en el diàleg sincer i honest i en una visió d'interès general i no partidària, s’hauria de trobar la solució de compromís.