Arriben a mi laments d'alguns agosarats que, seguint el camí d'això que ara anomenen emprenedors, van sol·licitar bestreta del subsidi d'atur amb la finalitat d'establir-se pel seu compte, únic camí que van trobar per sortir del pou.
D'acord amb les normes, van rebre la citada bestreta i van començar l'ardu camí de l'autoocupació; alta en autònoms (una pasta); gestions diverses per llogar un localillo (més pasta); presentació davant una entitat bancària del projecte empresarial per obtenir el crèdit pertinent doncs la bestreta no dóna ni per a la fiança del local pretès (de la bestreta obtinguda cada vegada queda menys pasta); negació del préstec i nova gestió davant un altre banc (el temps passa i la bestreta ja és una resta insignificant); afegeixin al que s'ha dit que l'animós emprenedor té el costum de menjar tots els dies i amb ell la seva família. (la bestreta de l'atur ha desaparegut).
L'emprendimient ha resultat inviable, no queda un altre camí que posar-se a treballar en el que sigui i la fortuna permet trobar un treball precari però suficient per anar fent.
I llavors arriba l'INEM i et reclama la devolució de la bestreta perquè l'agosarat emprenedor no ha aconseguit emprendre gens; explica en recurs el seu recorregut, el seu intent desesperat de complir amb la norma que ha resultat fallit i l'INEM, despietat, segueix reclamant l'anticipat sense tenir en compte que era uns diners reportats pel frustrat empresari, que era seu i no de l'INEM que, com a final, embarga l'escàs sou que percep el desesperat que es va atrevir a escollir el camí de l'autoocupació com a taula de salvació.
Com deia el comissari de la cançó trista de la comissaria aquella Vagin amb compte aquí fos! Vagin amb compte amb l'INEM!
