Desmarcar-se de la resta d’implicats. En aquest sentit, els empresaris Sergi Alsina i Sergi Pastor, imputats per presumpte tràfic d’influències, han decidit convertir-se en tallafocs per evitar que el secretari general de Convergència i president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, es cremi en el ‘cas ITV’.
En aquest sentit, en una entrevista a El Periódico, Sergi Pastor assegurava la setmana passada que ha “fabulat” sobre la seva relació amb Oriol Pujol, que tan sols el coneixia per haver estat secretari de la Conselleria d’Indústria en els últims governs del pujolisme, tot i que en les punxades telefòniques que s’han incorporat al sumari l’anomena “el gran cap Oriol” i, fins i tot, “Zumosol”. En resum, Sergi Pastor nega ara el que deia per telèfon.

A la pregunta de si havia dinat o sopat amb Oriol Pujol, Pastor assegura que ho ha fet amb dirigents de tot l’aspectre polític, si bé no menciona cap nom, i que, en tot cas, ho havia fet “poques” vegades amb el número dos convergent. No obstant això, en el sumari es mencionen tres reunions entre els membres més destacats de la trama: un sopar, el 9 de juny de 2011, entre Oriol Pujol, Sergi Alsina i Sergi Pastor; un dinar, el 12 de juliol, entre els mateixos comensals, i un sopar, el 27 de juliol, a casa de Sergi Alsina, al qual hi acudeixen Sergi Pastor i els matrimonis Oriol Pujol Ferrusola i Anna Vidal; Xavier Pujol (president de Ficosa) i la seva muller; Pedro Navarrete (primer executiu de Sony a Espanya) i María Jesús Muro. Després d’aquest últim sopar, Alsina va enviar un SMS a Xavier Pujol per agrair-li l’assistència i li comentava: “Oriol i jo, molt il·lusionats amb el projecte. Abraçades”. Segons els informes policials, tots ells estarien interessats en la reordenació del mapa de les ITV catalanes per aconseguir l’adjudicació d’estacions d’inspecció de vehicles. Però també anaven al darrere d’altres negocis, com l’assessorament de multinacionals japoneses que pensaven deslocalitzar les plantes que tenien a Catalunya.
Per molt que Sergi Pastor intenti deixar fora Oriol Pujol, la seva imputació judicial sembla imminent després de la petició en aquest sentit de la Fiscalia Anticorrupció.

Ni més ni menys que a Baltasar Garzón. Aquesta és si més no la hipotesi que apuntava fa alguns dies l’articulista Raúl del Pozo en una columna del diari El Mundo publicada el passat divendres. Del Pozo assegura que una gola profunda li ha explicat que la filtració dels pressumptes apunts comptables de l’extresorer del PP Luís Bárcenas que provarien un ús reinterat de diner negre en les finances del partit és cosa d’una trama conspirativa de tres persones encaparrades en “dañar al PP y acabar con Mariano Rajoy”: per una banda, Cristóbal Páez, periodista que va entrar a l’equip de premsa del PP amb l’arribada de María Dolores de Cospedal a Génova 13, però més tard el van fer fora; la segona pota del triangle seria Jorge Díaz Sanglier exdiputat del PP que aquests dies ha admès haver rebut pagaments en metàl·lic de l’exresponsable de finances del partit i, finalment, estaria ficat en la operació –sempre segons Del Pozo– “podria ser” l’exjutge Baltasar Garzón, “amigo del anterior [és a dir, de Trias Sanglier] i buen conocedor de las tripas de la Gürtel”. Cal recordar que Baltasar va ser inhabilitat per fer de jutge, justament, per haver fet encarregat enregistraments il·legals de converses entre alguns dels detinguts d’aquesta trama de pressumte tràfic d’influències al voltant del Partit Popular i els seus advocats mentre eren a la presó.

El cardenal Antonio Cañizares. Antic arquebisbe de Toledo, és ara prefecte d'una congregació vaticana amb poc poder, la del Culte Diví. Cañizares és un prelat polític, de mentalitat conservadora i que sempre ha volgut exercir com a líder de l'Església espanyola. Però va topar amb el cardenal Rouco, amb qui no hi ha 'feeling'. Sembla que Cañizares somia amb la seu de Madrid, però és dubtós que Rouco s'empassi ser succeït pel seu rival. Conservadors els dos, Cañizares és més dúctil, i va advocar per fer fora Jiménez Losantos de la Cope, en contra del criteri de Rouco.

Per la seva banda, l'abril vinent farà un any que Martínez Sistach va presentar la renúncia a Roma al complir 75 anys, i és a l'espera de la seva substitució. A Rouco els 75 li van caure l'agost del 2011. Per tant, als dos, Rouco i Sistach, els pot arribar la jubilació aviat. Si Cañizares no va a Madrid, per què no Barcelona? No sembla que a Catalunya un perfil com el seu sigui ben rebut, però Cañizares ha demostrat que sap adaptar-se. I aleshores, a Madrid podria anar el teòleg Lluís Ladaria, un jesuïta moderat a qui Roma busca destinació.

L'economista Josep C. Vergés, que va ser expulsat el gener de 2001 arran d'uns articles publicats en premsa amb el títol "L'economia informal d'Unió" i "Tangentopoli a Catalunya". Poc després escriuria el llibre "Tots els homes de Duran". Vergés va ser acusat de desacreditar públicament el partit i a les seves persones representatives, i en conseqüència va ser expedientat primer i expulsat a continuació. Aquell mes l'economista es va adreçar per escrit a Núria de Gispert, consellera de Justícia i nova presidenta d'Unió (en substitució d'Ignasi Farreras, que acabava de presentar la seva dimissió per l'escàndol) per recriminar-li que el procés no havia seguit els Estatuts establerts pel mateix partit en aquests casos, ja que ni tan sols li havien donat l'oportunitat de defensar-se. "Mai ha complert la seva oferta per escrit d'una audiència prèvia", li deia Vergés a De Gispert en aquella ocasió.

Ara, dotze anys després, Vergés ha tornat a adreçar una carta a la presidenta del Parlament, en la que li recorda aquest episodi i li demana la readmissió vist com ha acabat judicialment l'afer Pallerols. "Sra de Gispert, li demano que exigeixi l'anul.lació de l'expulsió meva que vostè va tramitar i signar, perquè els fets, la justícia i la pròpia Unió -declarant-se culpable de corrupció robant als aturats i contribuents catalans- m'han donat la raó. Si vol disculpar-se personalment pel procés que va menar, impropi d'un Estat de dret, acceptaré les seves excuses", senyala l'economista.

En una altra carta, Vergés s'adreça a Eduard Cardona, el militant més antic del partit, autor d'una biografia sobre Carrasco i Formiguera, i que en aquells temps li va donar suport (de fet, Cardona també va ser expedientat, si bé no expulsat), que també advoqui per l'anul·lació de la seva expulsió. "La justícia -li escriu- ha demostrat que tots els fets de corrupció que denunciava eren certs i el propi partit ha admès la seva culpabilitat criminal robant als aturats i contribuents catalans. Demano par tant que se'm tornin tots els meus drets injustament robats. Confio que un dia Unió torni a ser el partit de Carrasco i Formiguera, i teu, que tant honestament representeu".

Lluís Alfons de Borbó. Duc d'Anjou, fill del desaparegut duc de Cadis, nebot de Joan Carles I, es proclama aspirant al tron de França. Fa temps que està molt actiu en cercles de la societat francesa. Recentment, ha fet una crida perquè els seus partidaris (que somien amb un retorn de la monarquia al seu país) s'adhereixin a les manifestacions contra el matrimoni homosexual que s'han produït a la "Republique". Lluís Alfons representa la branca més ultra, els anomenats legitimistes, dins del monarquisme francès, i és hereu del guillotinat Lluís XVI. 

Amb tota probabilitat, Joan Herrera i Dolors Camats. El proper mes d'abril, Iniciativa per Catalunya Verds celebrarà la seva X assemblea, en la que la formació ecosocialista vol que es visualitzi la diferència amb la resta de partits, i d'aquí que aprofitant la retirada de la presidència de Joan Saura s'hagi pensat en una nova estructura, amb una presidència compartida entre un home i una dona. Segons les diverses fonts consultades, és evident que l'home serà Joan Herrera, actual secretari general i líder de la formació, mentre que la dona que està a totes les travesses és Dolors Camats, la portaveu al Parlament. Herrera i Camats tenen molt bona relació. Ara bé, aquestes mateixes fonts opinen que està per veure si a banda de paritari el comandament serà igualitari, o si la veu cantant continuarà sent Herrera. 

La celebració dels 140 anys de proclamació de l'Estat Català. Va ser el 5 de març de 1873, un mes després d'instaurar-se la Primera República. Molt abans, per tant, que Lluís Companys fes una cosa semblant el 6 d'octubre de 1934. El 1873, el sector més radical dels republicans federals catalans van voler fer un acte de sobirania política, tot i mantenint Catalunya dins de la República Federal espanyola. Pi i Margall, aleshores ministre de la Governació, va aconseguir que es retirés la proclama després de prometre la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya. Ara, diverses entitats, com la Comissió per la Dignitat i la Societat Catalana de Lliure ho volen recordar en un acte el dissabte 9 de març, i han convidat el president Mas a presidir-ho. Veurem si ho accepta. 

L'Institut Nova Història, una associació que presideix Jordi Bilbeny. Segons ell, moltes figures del Segle d'Or espanyol eren catalans. L'esmentat institut assegura que el Quixot es va escriure originalment en català, però que el poder espanyol ho va manipular per amagar que Cervantes, en realitat, es deia Sirvent. Els estudiosos d'aquest centre es dediquen a fer cicles de conferències on exposen les seves hipòtesis, si l'una divertida, l'altra encara més. La darrera ocurrència ha estat insinuar que el pensador humanista Erasme de Rotterdam, que va viure a cavall delss egles XV i XVI, podria ser català, i de la ceba. Els defensors d'aquesta possibilitat es basen en els dubtes que hi ha sobre l'origen holandès d'Erasme, i en el fet que va ser a la península ibèrica on va tenir més seguidors. 

A Milagros Fernández López, àlies Mila i dirigent d'UDC a les Terres de l'Ebre, que la legislatura anterior va ser diputada al Parlament per Tarragona i que en tot cas era molt difícil que repetís perquè a les eleccions de 2012 anava de número 10 a la llista (CiU va caure de 9 a 7 escons per Tarragona). El DOGC de dimarts passat informava que Milagros Fernández López ha estat nomenada "assessora en matèria d'implementació de noves propostes territorials del Gabinet de la Vicepresidència".

I a Joan Josep Auladell Fontseca, un altre comandament intermig d'Unió, que durant la legislatura passada va ocupar el càrrec de director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament del Departament de Governació i Relacions Institucionals (la redundància és seva). En aquest cas, Auladell ha estat nomenat "assessor de la Vicepresidenta", sense més concrecions.

En el mateix DOGC es nomena Eva Maria Ibàñez Moreno com a cap de l'Oficina de la Secretaria del Gabinet de la Vicepresidència; Sandra Bergua Valls com a adjunta al/a la cap del Gabinet de la Vicepresidència; i Amparo Serrano Iglesias com a assessora del/de la vicepresident/a del Govern en les matèries relacionades amb l'Aran.

La seva misteriosa no aparicció en l’espai La porteria, tertúlia futbolística que s’emet cada nit de diumenge a dimecres a Barcelona Televisió, BTV. La Porteria actual –en què diversos periodistes, exfutbolistes i aficionats famosos comenten l’actualitat del món del futbol– és de fet hereva d’un altre espai, La Barberia, que també presentava el periodista Josep Pito Abril, i que va emetre el circuït català de TVE durant els anys 90. La Barberia, però, tenia la característica que eren polítics en aquell moment en actiu, representants de tot l’arc parlamentari català, i coneguts pel seu barcelonisme, els qui protagonitzaven la tertúlia. Des de finals de l’any passat, Pito Abril ha decidit recuperar el format històric de La Barberia una nit a la setmana, la del dilluns concretament, i amb els mateixos protagonistes, avui ja tots allunyats de la primera línia de la política: Jaume Sobrequés (llavors del PSC), Ernest Benach (ERC), Francesc Baltasar (ICV) i Enrique Lacalle (del PP). Fins i tot han recuperat a Carles Canut –que no és polític sino actor– però que intervé en la seva condició de reconegut seguidor de l’Espanyol. Però en manca un, que era un fixe a La Barberia de fa vint anys i ara, per motius en principi ignots, no ha compagut en aquest revival. Es tracta de l'exdiputat de CiU al Parlament Jaume Camps.

A manca d’una explicació oficial, en la primera emissió d’aquesta nova etapa, el 26 de novembre passat, Enrique Lacalle va ironitzar sobre l’absència de Camps: “M’ha dit que no ha vingut perquè el seu principal adversari [en referència a Sobrequés] l’ha desbordat en sobiranisme i no es veu amb forces de presentar-se aquí com a socialista”. És cert que Jaume Sobrequés va abandonar la militància al PSC fa un parell d’anys i avui està situat políticament en l’òrbita convergent. Però més enllà d’aquesta argumentació patillera, fa uns dies es feia pública una notícia que dóna a entendre de forma molt més fefaent el motiu pel qual Jaume Camps ha decidit no exposar-se mediàticament en aquests moments, ni tan sols en una inòqua tertúlia de futbol: que el jutge del cas Palau ha decidit imputar-lo en trobar documents que relacionen l’exdiputat convergent amb pagaments de Fèlix Millet.