Marisa Peña, el gel de la bellesa

Marisa Peña, estreno llibre amb l'any nou, a lleig avenir econòmic, belles lletres.

En aquesta Espanya Orteguiana invertebrada, sempre cohesiona més el vers que la política, l'amor que el parlament. I a soldar poemes i naturalesa, rimes i tristeses, estrofes i memòria històrica, anals trencats i evocacions vives, com aquesta península ibèrica mateixa, Marisa Peña és singular.

La poesia de Marisa Peña és homèrica en la seva superfície i modernista en el seu interior. Ateneísta en el seu so i mediterrània en la seva veu. Lirica contemporània introduïda de passat, més propera al dadaisme i al poeta català Joan Salvat-Papasseit, per la forma d'embolicar les paraules de desobediència, que de la cobla antiga i marianista de José María Pemán. La seva poètica restalla a manera de la guitarra de Joan Manuel Serrat i és atrevida com una al·legoria d'Antonio Altadill, com el federalista en la tornada.

La poesia de Marisa Peña, comparteix fred, dolor, esperança, república, riure i equilibris entre el gel i la calor, un gust per als ulls i que obre una reflexió en el cor, sobre el que som i vam ser i volem ser. Un llibre de mètrica piadosa a estil de Jacinto Verdaguer i contundent en la línia del que va anar la personalitat de l'obra de Miguel Hernández.

Convido al lector de Pressdigital, a aquest got de poesia.


Eduardo Andradas
Poeta