Sorpresa o no sorpresa, això no importa. El rellevant és la qualitat de la decisió papal. I de l'intel·ligent Ratzinger era d'esperar una decisió intel·ligent.

Que si conservadora o progressista, tampoc és ara l'interessant. És una decisió realista. Reconeix públicament la seva "incapacitat per exercir bé", i renúncia per donar pas a un altre.

És, a més, una decisió "lúcida" i "coherent", com destaca el cardenal Sistach. I res de "estem orfes i ens omple de pena" del cardenal Rouco.

Que es facin les coses bé no és cap pena. I no suposa cap orfandat deixar que algú, amb més "capacitat" - vitalitat corporal i una ment més al dia -, el substitueixi. És un acte de lucidesa d'un gran intel·lectual, coherent amb el seu pensament. I, a més, un gest exemplar d'humilitat.

La retòrica i les especulacions són inevitables. Es parlarà de solitud, de manca de control de l'entorn curial, de pressions de la dreta i de l'esquerra... També de fracàs davant uns molt greus problemes de tota mena -morals, ideològics, clericals, organitzatius, cansament, desgast, etc. -. Possiblement hi hagi una mica de tot.

Caldrà preguntar-se si un gran intel·lectual -com és Ratzinger- era la personalitat més adequada per a la complicadíssima tasca de regir un pontificat de projecció global. Un intel·lectual, per naturalesa, tendeix a balancejar en el regne de l'especulació i el dubte, molt llunyà al de la dura i pràctica governació.

Més encara si a aquesta condició s'afegeixen una avançada edat i una salut més aviat feble. Aquests dubtes els va confessar ell mateix, honestament, just en el moment de ser designat. Malgrat tot, ha afrontat amb decisió problemàtiques internes (pederàstia i divisió en tendències) i externes (diàleg ecumènic), de gran calat. I ha llançat el desafiament de rearmar de valors i de reevangelizar un món dominat pel relativisme i el culte al material.

El papa Ratzinger ja no era ara, d'altra banda, l'incisiu, decidit i combatiu personatge que tant va influir en l'històric Concili Vaticà 11. El pes de la porpra pesa molt, massa. Sens dubte, serà criticat, fins i tot pels seus col·legues en teologia, però ningú pot dubtar de la seva capacitat i honestedat intel·lectual.

La seva renúncia, com ens confessa clarament, ha estat molt meditada i és totalment lliure. Naturalment, havia de ser una sorpresa, ja que hauria estat una irresponsabilitat anunciar-la amb antelació o deixar que fos objecte de xafardeig, deslligant tot tipus de reaccions, algunes interessades o frívoles. No podia ser notícia o rumurología per les tertúlies de cafè, disfressades de periodístiques, ni per al "Hola".

El papa Ratzinger deixarà digna i voluntàriament la seva missió d'aquí a uns dies, per retirar-se a un convent, en un gest amb precedents fa 600 anys. Ja havia dit que renunciaria si arribava un dia en què les seves forces li fallessin. No ha volgut repetir el discutible espectacle del viacrucis i l'agonia televisiva del papa Wojtyla.

I vindrà, ben aviat, un altre Papa. ¿Sorpresa? Que els cardenals, o l'Esperit Sant, no es tornin a equivocar...