Encara que hi tinc certa tendència, no sóc favorable a practicar l’art de la nostàliga acrítica, basada en la falsa creença de que qualsevol temps passat era millor. No obstant, un historiador no pot evitar mirar enrere per tal de veure si en alguns aspectes la societat avança o recula. Evidentment, respecte a fa 30 o 40 anys, el canvi tecnològic és brutal, els joves estan millor preprats, i des d’un punt de vista material, la vida és més fàcil. Malgrat la crisi, la major part de la gent de la meva edat ha viatjat per Europa (encara que sigui gràcies a Ryanair), té un mòbil amb connexió a Internet i pot anar a fer una cervesa un diumenge a la tarda.
Però la meva generació, la dels anys 80, i els nascuts després, també som la generació de l’individualisme i el relativisme, fruit de la nefasta concepció del món que ens ha donat l’educació posterior a la LOGSE. El “progessa adequadament” és l’anestèsia més forta que s’ha creat ens els darrers anys. Mentre es vagi fent, ja està bé.
Per això, malgrat la crisi galopant, no qualla cap moviment social i polític amb cara i ulls que hi faci front. Alguns es van creure que amb 4 assemblees i 4 eslògans bonics ja es tenia la feina feta; i uns mesos després, la dreta espanyola guanyava les eleccions amb la majoria més absoluta de la història. Per canviar les coses, calen líders, i de moment, no se’n veuen.
En aquest camp, sóc pessimista, ho reconec. Dubto molt que de la meva generació surti, com sí va succeïr durant la transició, un perfil de gent disposada a sacrificar-se en benefici del bé comú. Esperem que el temps em digui que m’equivoco.
David Abelló
Periodista
