Mireu la que s’està muntant amb les escoltes telefòniques!. De l’época de Franco, recordo aquells telèfons on podies escoltar els rebobinats dels Revox de "la caseta blanca", que llavors eren "alta tecnologia, que t‘eixordaven l’oïda si t'atrevies a dir alguna barbaritat al teu interlocutor. Llavors, jo un era jove i havia acordat amb un jutge amic meu una peculiar estratègia per posar nerviós a algun d'aquells "orelles de burro", que consistia en que abans de penjar la trucada li expliqués alguna cosa sobre alguna reunió secreta, en un lloc indeterminat, d'aquestes trobades que desperten la curiositat del que t'escolta. Aleshores notaves que "l’orelles" es posava nerviós i li donava malament a la tecla equivocant-se sorollosament, per a més gresca dels que l’havíem provocat. Doncs bé, d'aquelles enfangades escoltes hem arribat al fangar actual, en què uns escolten els altres i el més divertit és que, gairebé tots "els contractants de la primera part" van als mateixos restaurants, que solen ser cars i selectes, per veure’s els uns als altres i després pagar a un tercer perquè els gravi i així perpetuar les seves confidències, de manera que, pel que veiem ara, un dia ens n’assabentem tots.
L'actual "orelles de burro" que ha provocat l'escàndol és, segons s'ha publicat, un expolicia que, gràcies a l'actual legislació, cobra la seva res menyspreable jubilació de servidor de la llei, però que, a més a més, en ser-li permesa una segona activitat, pot treballar "per a vergonya del cos" com detectiu privat, per la qual feina cobra una altra quantitat determinada, cosa que no fan pas la majoria dels seus conciutadans. Aquesta vegada, pel que diuen, el noi s'ha cabrejat perquè l'empresa que havia de pagar-li la minuta no ho ha fet perquè està en fallida, i el tipus, per iniciativa pròpia -o induït per altres- se’n ha anat a veure els seus excompanys lliurant-los unes cintes que, primer, mai s'haurien d'haver gravat i, segon, que el client o clients que van demanar-li de gravar-les il•legalment, van pagar perquè només les poguessin escoltar ells –o ell-. Com podem comprovar, tan nauseabund i vergonyós com quan en aquest país no hi havia Democràcia, un estat de coses que enfonsa en el desprestigi més profund, aquest cop, als partits polítics. Els seus militants i seguidors no es mereixen aquesta bogeria col•lectiva.
Ahir quan em prenia un cafè amb el meu vell amic el bolxevic, a qui sempre recorro per a què em pugi la moral, aquest em deia: "Menxevic, això no ha fet més que començar". I jo li vaig somriure, mentre em deia per a mi mateix: "li estem fent el joc a aquells que volen que tornem a un passat en el qual ells, i només ells, vivien millor". Maleïda Transició!
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
