En la seva carta setmanal, el president del comitè de govern d’Unió, Josep A. Duran i Lleida, comenta el recent debat de política general al Congrés i creu que “una part de la societat vol grans acords entre els partits i que ens deixem estar de punyetes partidàries". El dirigent d'Unió afegeix també que "vivim en temps de molta bromera on el populisme va guanyant terreny, on la critica desaforada a tot allò que fa olor institucional té cada cop més receptivitat”.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

No cal cap explicació especial per justificar que afirmi que el fet polític més rellevant d’aquesta setmana ha estat el debat de política general al Congrés de Diputats, anomenat "Debate del Estado de la Nación". És el debat polític anual per excel·lència. A nivell personal n’he sortit satisfet. Em sembla que vaig tenir oportunitat de plantejar les qüestions que més preocupen a la societat en general i a la catalana en particular. Vaig començar la meva intervenció parlant de l’atur i vaig continuar abordant les conseqüències de la política europea d’austeritat que no donen respir al creixement econòmic. També vaig parlar de la  manca de crèdit per a pimes, per a autònoms i per a famílies; de la insensibilitat envers la necessitat de donar suport a l’economia productiva com a resposta i via de sortida de la crisi. Vaig fer l’anàlisi de diversos sectors productius i vaig remarcar la necessitat de reindustrialització i de potenciació amb canvis qualitatius i quantitatius de la R+D+i com a garantia de valor afegit i de competitivitat no per costos laborals.

També vaig denunciar les polítiques socials restrictives que fracturen la cohesió social i que fan que les comunitats autònomes es vegin obligades a portar a terme, arran de la retallada gegantina de transferències de recursos de l'Estat, reduccions en matèries educatives, sanitàries i de serveis socials. Vaig presentar clarament propostes per resoldre els problemes que, en l’àmbit de l’habitatge, comporten la manca de capacitat d’afrontar, arran de la crisi, el pagament de les hipoteques, fent-ho, a més, -així ho entenc jo i ja em perdonareu per la immodèstia- des de la demanda de justícia social i de la seva adequació al sentit comú. Vaig valorar els continguts de l’acord financer plurianual de la UE. Vaig plantejar la qüestió catalana i el dret a decidir i finalment, vaig fer valoracions, reflexions i propostes davant la crisi que implica el desprestigi de la política marcada per la ineficàcia i la corrupció.

Ara bé, més enllà de la satisfacció personal, i admetent que això és poc rellevant, considero que cal aprofundir més en aquest debat i en les seves conseqüències. Penso que al president Rajoy li ha sortit bé. Això adquireix un valor especial, ja que és segurament el pitjor moment de la seva carrera política i que la crisi -com ell mateix va admetre- s’ha expressat més cruament que mai al llarg de l’any 2012. La xifra d’aturats propera als 6 milions de persones n’és un indicador prou significatiu. És possible que una de les raons de la -diguem-ne- victòria de Rajoy sigui la manca d’alternativa que representa el PSOE. Rubalcaba té una forta oposició interna i un PSOE territorialment dividit. Crec que ni els socialistes andalusos ni els catalans saben ben bé on van i on volen anar. Tots dos, però, sembla que no estiguin per aplanar el terreny a Rubalcaba. Considero que ho demostra prou bé l’estirabot de Navarro sobre l’abdicació del cap de l'Estat fet justament abans que Rubalcaba comencés la seva intervenció a la tribuna del Congrés, i no entro en el fons de la qüestió. Dit això, a Rajoy li va sobrar una mica de suficiència. Va arribar un moment que, de la seva intervenció inicial, se’n desprenia que era el salvador de la pàtria i que tot anava bé gràcies a ell. I -no cal ni que ho digui- deixava entreveure que, abans d'ell, tot era dolent. No n’hi ha per tant!

Hagi guanyat Rajoy o no el debat  -se sobreentén sempre que vol dir enfront Rubalcaba, ja que els altres no comptem- i estigui jo satisfet o no de la meva aportació, sincerament no crec que hagi tingut un gran nivell d’acceptació social. La divisa dels uns i dels altres continua essent " i tu, més". Això ens arrossegarà a tots al desastre. Crec que una part de la societat - tal vegada m’equivoco- vol grans acords entre els partits i que ens deixem d’estar de punyetes partidàries. Són necessaris grans acords per donar respostes i solucions als grans temes econòmics, socials i polítics. Ni Rajoy ni el PP semblen tenir-ne ganes, malgrat les paraules. I Rubalcaba i el PSOE, tampoc. Potser, fins i tot, Rubalcaba en tindria més, però alguna cosa hi ha que li ho impedeix. I, sobretot, és difícil arribar a acords quan falten gairebé tres anys de legislatura i diu al seu interlocutor que dimiteixi. Que pot parlar amb ell quan el desqualifica? Qui deu haver recomanat a Rubalcaba que demani la dimissió del president Rajoy? Ja s’ha vist que no ha estat Felipe González i, pel que diuen, tampoc Zapatero o Guerra. Seran els nous valors del socialisme espanyol? En tot cas, ho reitero, crec que una part important de la societat vol grans consensos per combatre la corrupció –acabar-la no s’acabarà mai-, però també vol grans acords en àmbits com l’educació, les polítiques socials o les reformes que l’administració i el sistema productiu necessiten. I sobretot eficàcia per resoldre els seus problemes!

Dit això, també tinc la impressió que hi ha una majoria creixent que voldria estripar-ho tot. Vivim en una societat dual. Encara hi ha qui valora el rigor i el sentit comú i hi ha qui està a les antípodes d’aquesta actitud. Vivim en temps de molta bromera on el populisme va guanyant terreny, on la critica desaforada a tot allò que faci olor institucional té cada cop més receptivitat i recull més aplaudiments. La xarxa i fer política amb 140 caràcters, carregant contra tot allò que no sigui "revolucionari", està marcant l’agenda de molts polítics. N’hi ha que ja només fan política pensant en això. Rebel·lar-se contra la norma, contra decisions i mesures democràtiques ven, i molta gent ho compra com una heroïcitat. I aquesta és l’altra cara de la moneda. Una sense l’altra no expressaria segurament prou ajustadament el que passa.

El debat de política general a nivell d'Estat ha tingut en aquesta ocasió un claríssim competidor de cara al carrer i al protagonisme als mitjans. Em refereixo al miserable capítol de l’espionatge polític. Ja estàvem prou desacreditats i només ens faltava això. A Madrid es freguen les mans! S’han oblidat dels espionatges entre dirigents del PP, s’obliden fins i tot de dotzenes de casos de corrupció i dirigeixen les bateries a presentar una Catalunya en fase de putrefacció on es roba i es vulneren els drets fonamentals de les persones. Com se’n foten d’allò de l’oasi català que ells mateixos havien inventat! Com parlen desvergonyidament del règim català!

Sembla que tot el dolent només passa a Catalunya, malgrat que saben que això no és així. No he dit mai que hi hagi una maniobra de desprestigi del procés polític català. Si el cas Pallerols, per exemple, s’ha resolt ara -i s'ha resolt com s'ha resolt- no és com a conseqüència de voler desprestigiar Unió, Duran i encara menys Catalunya. És simplement conseqüència del fet que vam tenir uns delinqüents a casa. En tot cas, el desprestigi és culpa nostra. Això sí, a Madrid ho utilitzen despietadament i tanquen els ulls sobre afers del conjunt espanyol per fer mal a la política catalana i en particular a la de CiU, com en el seu dia van utilitzar imputacions falses i calumnioses sobre el presidents Mas i Pujol amb silencis, però també amb feridores declaracions de membres del govern central.

Ara, amb els espionatges, passa el mateix. Els espionatges, de ser-hi, hi són o hi han estat. Un altra cosa és que siguin aprofitats contra Catalunya i que se’ns presenti com l’única comunitat on n’hi ha hagut. Però la nostra obligació no és quedar-nos només denunciant aquesta realitat. La nostra responsabilitat és exigir que s’arribi al fons de la qüestió. Tenim necessitat -no només dret- que tot s’aclareixi i com més aviat millor. Vull saber qui ha espiat, més que no pas qui s’ha espiat -i la gent vol i té dret a saber-ho. Caigui qui caigui, sigui del partit que sigui s’ha de saber qui són els delinqüents que han espiat i en nom de quins altres delinqüents ho han fet. També s’ha d’arribar urgentment al fons de la qüestió. Si hi ha polítics entre els responsables, han de sortir volant de la política perquè no la podrien haver embrutat d’una manera més innoble. Necessitem llum per no acabar d’enfosquir el negre panorama que tenim. Llum i taquígrafs. I ho reitero: caigui qui caigui. En aquest sentit, tots tenim la responsabilitat de contribuir-hi, sense histèria, però sense defugir la gravetat del problema.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 22 de febrer de 2013