Per a la petita història

Començaven a sortir a la llum els primers embolics d’espionatge a Catalunya, i l’esment als serveis secrets espanyols, quan la Cadena Ser es feia ressò del documental portuguès presentat al festival de Berlín, amb el títol “Terra de ninguém”, on un sense sostre, que almenys en el moment de la filmació vivia sota un pont a Lisboa, afirmava haver estat mercenari dels GAL, el grup terrorista organitzat des d’aparells de l’Estat cap als anys 80.

Paulo de Figueiredo, nom amb què apareix el personatge, assegurava que els “objectius” a abatre els assenyalava el CESID, precedent de l’actual CNI, i que per cada un dels abatuts pagava deu milions de pessetes de l’època. L’home, tanmateix, exculpa a l’aleshores president Felipe González, o ho intenta, en assegurar que no estava assabentat de les “proeses” d’aquest terroristes contra el terrorisme, on els llogats portuguesos no eren els més nombrosos. Els hi havia també dels països sudamericans i d’Itàlia, entre d’altres amb bons planters d’ultradretans.

En tot cas, aquest nou testimoni afegeix poca cosa més a la història. Un d’aquells episodis que, a tot tirar, criden l’atenció justa per ocupar espais menuts en alguns mitjans de comunicació i omplir alguns de l’anomenada “petita història”, perquè a l’altra, a la que arriba a la posteritat, no hi caben, per manca d’entitat transcendent.

Un altre testimoni recuperat, és el de l’ex sotscomisari Amedo, qui va denunciar el desembre passat l’ex empresari andaüs José Morcillo com l’assassí de Santi Brouard, metge i militant destacat d’Herri Batasuna abatut a trets a la seva consulta el 1984, i assegura que té gravades converses on ho confessa. En les informacions més properes als fets apareixien dos mercenaris dels GAL com a autors materials i l’inefable Francisco Paesa com a còmplice i suposat organitzador. Com que Morcillo està considerat proper al PSOE, veus dels socialistes bascos ja han manifestat que aquesta és una maniobra del govern Rajoy per desprestigiar la oposició, i la mateixa filla de la víctima, Edurne, no només comparteix aquesta idea sinó que avança: “no serà l’últim que pretengui treure el mateix govern per desviar l’atenció”.

Mentrestant, a París començava el judici en el tribunal especial contra Garakoiz Azpiazu, Txeroki, Mikel Carrera, Kabikoitz, i fins a deu membres d’ETA més, els dos esmentats, amb Ibon Gogaeskoetxea i Jurdan Martitegi considerats màxims responsables de l’organització a partir del trencament de la treva del 2006, amb l’atemptat a l’aeroport de Barajas.

Txeroki, durant la seva declaració va lamentar el mal causat “a tots els ciutadans que, sense tenir cap responsabilitat,han patit danys a causa de l’activitat d’ETA”. I va llegir un comunicat de l’organització, escoltat amb la resta de reus a peu dret, on es reiterava el “compromís” amb una solució dialogada i una pau duradora.

Naturalment, aquesta discriminació absurda entre víctimes va rebere la resposta amb frustració, com un retrocés, de totes les forces polítiques, i només EH Bildu la va (haver de?) considerar un pas endavant. Des de la seva òptica, ho podria ser, coneixent que el portaveu ha estat un dels més “durs”, dels recalcitrants fins a l’últim moment i oposat a al fi de la “lluita armada”, a qui molts analistas han considerat a les antípodes del dialogant, que va seure a taula amb els delegats del govern Aznar, Josu Urrtutikoetxea –Josu Ternera- de qui algun mitjà va arribar a dir que l’executiu estatal el tenia perfectament localitzat, però que no pensava detenir-lo per si sorgia un nou diàleg. Des d’aquests precedents, la hipòtesi consistiria que l’organització hagi volgut “donar peixet” a qui encarna la facció més radical, per evitar la temuda escissió d’uns “autèntics”, com els d’Irlanda del nord.

I a la vegada, els senyals esperançadors del final definitiu del darrer terrorisme europeu organitzat –si la crisi no en fa sortir cap altre- continuen apareixent. Ara ja no és la mateixa ETA, ni el conglomerat independentista radical, ni PNB ni socialistes bascos. Ara ha estat el secretari general del PP al territori, Iñaki Ormazabal, qui ha anunciat un proper “lliurament parcial de les armes”, unilateral, per part dels antics terroristes.

També la denúncia d’Amedo, i les veus de Txeroki i Ormazabal, de tons tan diferents, quedaran entre la morralla de la petita història. A la gran hi haurà, en tot cas, les treves trencades, les negociacions frustrades i, tan de bo, la declaració definitiva i més recent d’ETA anunciant la fi definitiva de la violència, i les dates i fites del lliurament d’armes, l’autodissolució , les mesures de gràcia als presos i alguna escenificació de la pau oficial sense retorn, en espera que el pas de generacions vagi esborrant els odis, sense eliminar la memòria.


Robert Pastor
Periodista