PRIORAT

No es pot tenir pressa. La carretera i els seus revolts no ho permeten. Pugem des de Falset cap a Porrera, després Torroja, Gratallops i la Vilella. El Montsant, al fons, fa de mur entre aquesta terra pedregosa i abrupte, i els altiplans interiors. El paisatge mediterrani és preciós, però quan es ve de la gèlida Europa del Nord, un se n’adona que és el més bonic del món. Malgrat ser a l’hivern, l’aire és suau i els ametllers comencen a florir, donant tons blancs i roses a uns camps treballats durant segles. Els pobles conserven un silenci revelador del seu aïllament, i la poca gent que es veu pel carrer, testimonia que la vida, al Priorat, ha estat difícil.

Des de fa uns anys però, aquesta tendència sembla que s’està invertint. Al costat de les finques més antigues, també s’hi poden veure nous i flamants cellers, amb dissenys agosarats, de vidre, arrapats a les muntanyes. És el símbol d’un futur que potser, acabarà posant punt i final a anys de decadència.

El més curiós de tot plegat és el fet que han estat els estrangers, sobretot els americans, els que ens han vingut a dir que en aquest racó de món es fa un vi excel•lent. I és que els catalans, en aquest tema, però en també molts d’altres, no ens hem sabut vendre a l’estranger. Desconec quina mena de complex ens afecta, però és veritat que fins al moment, no hem cregut en les nostres possibilitats: ni el vi, ni en la política. Massa sovint no valorem aquells actius que ens donen força, personalitat, i que generalment són de molta qualitat. Mentrestant, continuem amb les mateixes limitacions de sempre, barallant-nos entre nosaltres i creient que a la Rioja, fan un vi millor.


David Abelló
Periodista