L’opium des intellectuels, de Raymond Aron
(Edició en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).
La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d’un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.
Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d’agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent – i sobretot més útil - redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l’ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l’atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic – recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català – que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L’opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d’aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l’esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d’Occident mentre era còmplice d’un fals paradís basat en el terror. I, dins de l’esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l’intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França.
Alain Minc, que qualifica Aron de “solitari” des d’abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa “el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia”. És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l’estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d’Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada d’una tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d’Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.
L'allau de casos d'escoltes il·legals a polítics i altres persones, o la filtració de documents que comprometen la vida íntima de la gent, ens ha fet recordar de cop i volta que això de la privacitat també és un dret elemental. Qualsevol usuari d'Internet contempla cada dia com la publicitat que s'insereix en determinades planes que visita coincideix sospitosament amb el contingut dels seus emails, les seves afinitats, etc. El fet ens sembla irrellevant, però aquest judici de valor potser és massa benvolent. Si a les velles males pràctiques de posar micròfons on no toca hi afegim les potencialitats de la xarxa per expandir universalment, i en qüestió de segons, tones d'informació, el panorama resulta ben inquietant. I és que el mal costum de tafanejar ha existit sempre, però mai no havíem vist un pati de veïns tan gran com aquest per a fer safareig. >llegir
La transparència és un valor inseparable dels principis democràtics més elementals. En aquest sentit, qualsevol denúncia feta des dels mitjans de comunicació que contribueixi, ni que sigui mínimament, a aclarir i eradicar casos de corrupció política ha de ser rebuda sempre amb un gran aplaudiment. El problema és que, cada cop més sovint, la sospita pot arribar a desplaçar-se, i no precisament per casualitat, cap al mateix "sospitador". Es tracta de sospitadors extraordinàriament selectius que, per sistema, són implacables amb allò que perjudica els seus propis interessos empresarials, i dòcilment amables i desmemoriats, en canvi, amb els qui els beneficien. Fóra fantàstic que les denúncies, vinguin d'on vinguin i vagin adreçades a qui sigui, tinguessin com a únic objectiu final desemmascarar els corruptes. Perquè la resta també és corrupció, i queda impune. >llegir
Aquests són justament els tres elements que fan intel·ligible una frase, base de la nostra comunicació i fonament dels nostres arguments. El primer -el subjecte- sembla el més obvi, però en l'esfera de la política pot ser objecte de discussió. En un determinat moment, una col·lectivitat reclama allò que considera els seus drets, expressa la seva voluntat, indica què vol fer. Què i qui és aquesta col·lectivitat? Un grup casual de persones o bé un subjecte polític? La majoria absoluta del Parlament de Catalunya va expressar dimecres passat, d'una manera escrupolosament democràtica, que el subjecte d'aquest procés és el poble de Catalunya. No es tractava de cap decisió intempestiva o arbitrària: responia directament a la voluntat majoritària dels ciutadans, expressada amb transparència de les urnes. És tot just aquest fet el que atorga una indiscutible legitimitat democràtica al procés. >llegir
El cas Lance Armstrong és alguna cosa més que una anècdota esportiva. Ens situa davant mateix de la naturalesa de l'esport en el context de la cultura de masses, ben diferent dels seus orígens. A Lance Armstrong se li demanava fer coses que no estan a l'abast d'un ésser humà normal, però alhora se li exigia una estricta normalitat en els seus hàbits. Tot plegat porta, inexorablement, al dopatge. La responsabilitat de tot plegat, en tot cas, no és del ciclisme ni de l'esport en general, sinó de l'espectacularització que reclamen els mitjans de comunicació per a poder mercantilitzar-lo. És probable que aquest cercle pervers no es trenqui simplement fiscalitzant encara més l'ús del dopatge, sinó refundant de cap a peus l'esport institucionalitzat i els valors en què aquest es basa. Per suposat, això no serà senzill, però l'alternativa actual comença a ser inassumible des de qualsevol perspectiva. >llegir
Marquès de Barberà, 33 | 08001 Barcelona | Tel. +34 93 554 41 05 | Fax +34 93 554 41 01
© 2013 Centre d'Estudis de Temes Contemporanis
