Arxivar per març, 2009

« Entrades més antigues

WATCHMEN

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , on 31 març 2009 by Martí

Watchmen

Watchmen

Director: Zack Snyder

Intèrprets: Malin Akerman, Billy Crudup, Jackie Earle Haley, Patrick Wilson, Matthew Goode, Jeffrey Dean Morgan, Carla Gugino.

Gènere: Còmic, ciència-ficció, acció. USA, 2009. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Als anys 80, Estats Units viu en un ambient de tensió permanent amb la URSS i la 3a Guerra Mundial està més a prop que mai. Mentre els soviètics amenacen amb el llançament de nombrosos míssils nuclears amb capacitat de destruir tot el continent, els americans presumeixen de comptar amb un escut invencible, el Dr. Manhattan. Es tracta d’un dels integrants dels Watchmen, uns superherois que anteriorment havien estat respectats i venerats, però molts dels quals ara viuen a l’ombra. Quan un d’ells, El Comediant, és assassinat, la resta es posen en alerta per si poden ser les següents víctimes.

Si he trigat quasi un mes des de la seva estrena per anar a veure-la, era perquè em feia certa mandra, ho reconec. Ara que ja ho he fet, puc constatar que 150 minuts de Watchmen són masses per donar una opinió més o menys absoluta sobre el film. Amb això em refereixo que la llargada, complexitat i varietat del seu contingut propicien que la balança entre pros i contres estigui molt carregada. Amb tot, puc dir que m’ha semblat una pel·lícula de superherois interessant per la seva singularitat i també pel seu rerefons, però que no m’ha arribat a entusiasmar ni a enganxar completament. Sense haver llegit el còmic original, m’atreveixo a dir que Zack Snyder ni ha fet curt, ni ha fet llarg, sinó tot el contrari. Crec que l’error ha estat a l’hora d’escollir què incloure i què no incloure a la pel·lícula.

Watchmen té una arrencada prometedora i molt ben aconseguida, mesclant realitat històrica i ficció a través d’involucrar els protagonistes en fets recents que tots coneixem. D’aquesta forma, el film ja et presenta el context on es durà a terme la història, una realitat que pren com a base el món on vivim, però reversionat a la seva manera. Globalment, el plantejament i la presentació dels diferents Watchmen està molt ben resolta. No obstant, a mida que avança el film, comencen a aparèixer elements que ja costen més d’assimilar i tens la sensació que la història pren masses camins secundaris per explicar-te coses que potser no feien falta, o que et descoloquen més que no pas aclarir-te res. És normal, dues hores i mitja són molt susceptibles de que això passi. Segurament, Zack Snyder ho ha fet amb la millor intenció del món i sempre pensant en la integritat del còmic, però a vegades és millor saber fer servir les tisores.

Un dels aspectes característics de Watchmen és que els superherois presentats no segueixen cap tipus de patró concret i que són força diferents els uns dels altres, tant pels poders que tenen, com per la forma de ser i actuar. Tot i que no tots tenen la mateixa força i el mateix carisma, tenen un component humà especialment profund. En realitat, Watchmen és una pel·lícula que, lluny d’explicar-nos l’esplendor dels seus personatges i recrear-se amb les seves accions extraordinàries, ens situa en un ambient completament terrenal. Potser és per això que qui està més fora de lloc és precisament qui més capacitats sobrehumanes té. La veritat és que moltes de les aparicions del Dr. Manhattan solen provocar una sensació de trasllat a un altre film paral·lel, en què pràcticament no entenem res del que veiem. I això que el personatge juga un paper molt important, però el seu tractament el fa massa distant a tota la resta.

La direcció de Zack Snyder resulta força més moderada que a 300, però no es pot reprimir de seguir introduint efectes per a la galeria que sí, són espectaculars a nivell visual, però no mantenen cap tipus de cohesió amb la resta. El film encerta en presentar una fotografia i estil visual impressionants, però gens carregats, i una banda sonora que no està gens malament, combinant música original (una mica massa tòpica) amb conegudes cançons que van marcar època en el seu moment. Un bon recurs per seguir contextualitzant la història a la nostra realitat. A això també s’hi ha de sumar l’aparició de personatges i conflictes polítics reals, o si més no, molt propers a la realitat.

El cert és que la balança de pros i contres dóna per molt, però la conclusió és que Watchmen pel·lícula feta amb bona intenció i amb resultat millorable. Tot i que cada cop veig menys necessitats de fer pelis tan llargues, no es fa especialment pesada (Spider-Man 3 dura el mateix i vaig fer esforços per no tancar els ulls) i té un final més que digne. A més, els missatges que transmet respecte la societat contemporània tenen força pes i són veritablement aplicables (lamentablement) al que tenim avui dia. No deixarà tanta empremta com aspirava a deixar i no sé si tindré ganes de veure-la un altre cop d’aquí un temps, però ningú em treu que vaig passar una bona estona al cinema, encara que fós un mes més tard del que tocava…

Deixa un comentari »

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS: On viu Spike Jonze

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , on 29 març 2009 by Martí

Juntament amb Michel Gondry, entre altres, Spike Jonze forma part d’aquesta nova generació d’autors procedents del videoclip, amb una altíssima capacitat d’imaginació i un estil genuí i trencador. Ja ens va sorprendre a tots amb Cómo Ser John Malkovich i Adaptation, i set anys després d’aquesta última (ja tocava) ens presenta el seu tercer film. En realitat, Donde Viven Los Monstruos (Where The Wild Things Are) és un projecte que s’havia d’estrenar entre 2006 i 2007, però diversos problemes de producció han fet que s’estigués quasi tres anys a la nevera. Ara, el primer tràiler oficial ja confirma la seva esperada estrena.

Donde Viven Los Monstruos és l’adaptació cinematogràfica del llibre homònim escrit per Maurice Sendak, una de les obres més exitoses de la literatura fantàstica, i ens explica la història d’un nen que vol fugir de les dificultats de la vida real i entra en un altre món fantàstic. En aquest, uns estranys monstres l’acullen i l’acompanyen en un munt d’aventures. Vist així pot sonar a infantiloide, però caldrà esperar a veure-la per poder-ho constatar. Sigui com sigui, la mera presència de Jonze darrere la pel·lícula, ja la converteix en atractiva.

La seva estrena està prevista pel desembre de 2009, o sigui que encara queden uns quants mesos. No hi ha dubte que ho té tot per convertir-se en una de les sensacions del pròxim Nadal, esperem que sigui així per a totes les edats. Aquest és el primer tràiler, amb la gran cançó “Wake Up” d’Arcade Fire.

Deixa un comentari »

LOST – 5a TEMPORADA CAP.10

Posted in Lost amb les etiquetes on 29 març 2009 by Martí

losts05e10

Un cop més, aquesta sèrie posa en perill la nostra salut mental i ens obliga a estar una bona estona trencant-nos el cap després de veure l’últim episodi. Si els primers 38 minuts no destaquen especialment, els tres últims són brutals. La gran pregunta és: I ara què????

4 Comentari »

THE VISITOR

Posted in Cine - 2007 amb les etiquetes , , , on 27 març 2009 by Martí

the-visitor

The Visitor

Director: Thomas McCarthy

Intèrprets: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira, Hiam Abbass.

Gènere: Drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La vida de Walter Vale, de Connecticut, és solitària i monòtona. Vidu, sense fills a prop i també sense gaires amics, omple el seu temps donant classe a la universitat, col·laborant en l’autoria d’un llibre i fent classes de piano. En motiu d’aquest llibre on ha participat, ha de marxar durant uns dies a Nova York, on disposa d’un pis, per participar en unes conferències. La seva sorpresa és trobar-se amb una jove parella, un sirià i una senegalesa, vivint al seu pis com si res. Tot i el rebuig inicial, aquesta trobada farà que la vida de Walter canviï substancialment.

Amb més d’un any de retard, arriba aquesta petita joia a les nostres pantalles… i em temo que no trigarà gaire a marxar-ne. The Visitor és d’aquelles pel·lícules que ens recorden que d’Estats Units poden sortir coses interessants de tant en tant. La seva senzillesa i humilitat amaguen una història plena de contrastos i matisos que ens fan riure, gaudir, patir o indignar sense necessitat d’imposar-nos-ho. La simple humanitat dels seus personatges ja ens fa entrar a les seves vides de forma que no en vulguem sortir fins que nosaltres ho decidim. I és que estem davant d’aquells films que ve de gust recordar i que ens inculquen un missatge que no s’esborra així com així. No és una obra mestra, però és que no pretén ser-ho, només vol comunicar de forma honesta i transparent una porció de vida de certs personatges que potser ens estem creuant pel carrer cada dia.

La peli comença amb una presentació del personatge que és tota una lliçó de narrativa i direcció, ja que uns quants plans enllaçats ja ens donen un munt d’informació del tipus de vida que porta i diversos trets de la seva personalitat. A partir d’aquí, la història evoluciona de forma molt més ràpida del que sembla, ja que, tot i que el ritme tendeix a ser pausat, la varietat de girs i situacions fa que resulti molt amena i agradable. Tal com passa a l’inici, les escenes solen ser molt curtes, centrant-se en allò essencial i en donar imatges plenes de significat. En moltes ocasions, un simple pla de tres o quatre segons pot tenir un altíssim contingut, amb la qual cosa podem passar de seguida a l’escena següent. Amb això, The Visitor té un factor impactant inesperat, però molt i molt efectiu.

Parlar d’aquest film és parlar inevitablement de Richard Jenkins, un actor relativament desconegut que es treu de la màniga una actuació genial sense necessitat de canviar gaire la cara al llarg de tota la peli. La sensació de soledat i desencís que transmet el protagonista no permet quedar-se mirant i prou, et lliga a ell i et fa desitjar-li realment que les coses li vagin bé. Jenkins aconsegueix fer-nos emocionar, però també fer-nos riure d’una forma tan subtil com natural. Globalment, ens deixa un sentiment de compassió, de pensar que a vegades la vida és massa dura amb persones que no ho mereixen i que probablement hi ha molts Walter Vale pel món, sense que ho sapiguem.

Una senyal clarament il·lustrativa de la senzillesa de The Visitor és que es redueix pràcticament a només quatre personatges, i el cert és que els tres acompanyants de Richard Jenkins estan a l’altura. En tots ells, un element comú, una interpretació perfectament mesurada i la capacitat de donar al personatge la força que es mereix i el paper que juga a la història. Tot i que pot patinar una mica a nivell d’adequació d’edat (en el sentit que ens presenten una mare que no s’assembla gaire al seu fill i que es veu excessivament jove), no es pot retreure res als intèrprets secundaris. A banda d’ells, l’altre gran personatge de The Visitor és sens dubte la música, el ritme, allò capaç de revitalitzar qualsevol ànima per perduda que estigui. La força i vitalitat que desprèn és realment inigualable, i et fa entrar ganes d’afegir-t’hi tu també si en tinguessis l’oportunitat.

A banda de tractar qüestions molt personals i profundes, The Visitor també és un film de denúncia. La psicosi generada a Estats Units des de l’11-S envers la immigració dóna lloc a accions i situacions completament inexplicables i injustes, i Thomas McCarthy no ha volgut escatimar recursos per plasmar-ho i deixar-ho en evidència. Un cop més, el film encerta en no deixar-se portar per radicalismes ni excessos, ja que segueix funcionant igual i aconsegueix deixar-te unes sensacions tan intenses com les que tens després d’un final rotund, impactant i descol·locant.

Tal com he dit, estem davant d’una d’aquelles perles que mereixen un públic extremadament més ampli del que tindran, però que són castigades per l’absència de promoció i de sales on es projecta. És per això que valoro especialment el fet de comentar films com The Visitor, ja que darrere hi ha una voluntat especialment sincera de que tothom la vagi a veure o, almenys, sàpiga de la seva existència.

1 comentari »

LOST – 5a TEMPORADA CAP.9

Posted in Lost amb les etiquetes on 23 març 2009 by Martí

losts05e09

Per fi ha tornat Lost després de la setmana estúpida de descans, però ho ha fet baixant una mica la intensitat a la qual ens tenia acostumats, bàsicament per la rellevància dels fets que passen. Esperem que serveixi com a transició entre la primera part de la temporada i la segona, que es presenta més emocionant que mai. Això sí, el final del capítol ens deixa amb una situació (que ja era d’esperar, crec jo), que un cop més ens pot fer entendre moltes coses si comencem a repassar mentalment el que hem vist en les temporades anteriors.

Per cert, s’acaba de saber que finalment la temporada serà de 17 capítols! L’últim havia de ser el 16, però, com ja ve sent habitual, es convertirà en episodi doble.

6 Comentari »

THE BIG BANG THEORY

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , on 20 març 2009 by Martí

bigbangtheory

The Big Bang Theory

Creadors: Chuck Lorre, Bill Prady

Intèrprets: John Galecki, Jim Parsons, Kaley Cuoco, Simon Helberg, Kunal Nayyar, Sara Gilbert.

Gènere: Comèdia. USA, 2007. 20 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Leonard i Sheldon són dos joves físics que comparteixen pis en un vell edifici on mai funciona l’ascensor. Tot i complementar-se força bé, porten el seu freakisme fins a tals extrems que la seva convivència es converteix a vegades en una autèntica competició per veure qui és més intel·ligent dels dos. Un dia, descobreixen que el pis de davant té una nova inquilina, Penny, una rossa de cos espectacular i ment bastant simple. Tot i que la primera trobada evidencia les immenses diferències entre Penny i ells dos, més encara si s’hi afegeixen els seus amics Wolowitz i Rajesh,  poc a poc es van acostumant els uns als altres.

Feia molt que no descobria una nova sèrie que realment valgués la pena recomanar, i la veritat és que a The Big Bang Theory no li han fet falta gaires capítols perquè fós així. Produïda per la cadena americana CBS, que no destaca precisament per la qualitat de les seves sèries, és d’aquelles comèdies que basen el seu èxit en quelcom tan senzill com oferir exactament el que s’espera d’elles. Capítols que rarament superen els 20 minuts, farcits de situacions que de per si no serien originals, però que permeten treure tot el suc a l’extravagància dels protagonistes, i amb un repartiment reduït però suficient. The Big Bang Theory és una sèrie sense cap tipus de pretensió més enllà del que és i que exprimeix els seus recursos de forma molt eficient i intel·ligent. A vegades, no cal demanar més.

El punt de partida de The Big Bang Theory està més que vist: quatre joves extremadament freakis, que fan tot el que es pot esperar d’un freaki, que de sobte es veuen obligats a interactuar amb una figura completament oposada a la seva, que no és altra que una noia amb un físic de somni i tirant a justeta de ment. La sensació de “ja vist” existeix inevitablement, però poc a poc et vas adonant que, a pesar d’això, gairebé no pares de riure des del minut 1 fins al 20 de cada episodi. I és que els arguments no tenen por en exagerar-ho tot tant com faci falta, però també saben tocar de peus a terra. De seguida assimilem la marcada personalitat de cada personatge, en especial dels quatre freakis, amb la qual cosa el rol que juga cadascun queda molt clar de seguida. A partir d’aquí, la sèrie explota al màxim els respectius estereotips i els va adaptant a diferents situacions.

No hi ha dubte que els diàlegs són el punt fort de The Big Bang Theory. Una de dues, o els guionistes formen part d’aquest món freaki o no hi tenen res a veure i per això es permeten la llicència de fer-lo arribar fins a límits insospitats. Els plantejaments i rèpliques que deixen anar els diferents personatges són brillants i el llenguatge que fan servir s’allunya tant del normal que realment et creus que puguin parlar així de veritat. Tot i que la sèrie pot pecar d’un pèl repetitiva en aquest sentit, és d’aquells casos en què no tens gran cosa a retreure pel simple motiu que et segueixen fent riure i molt. El fet que els personatges siguin conscients del seu freakisme, i fins i tot es riguin de si mateixos contínuament, també és un dels aspectes meritoris de la sèrie, ja que els fa més propers a l’espectador.

El contrapunt a tant de freakisme també es podria considerar excessivament tòpic: la rossa tonta. No obstant, el personatge de Penny basa la seva riquesa en què aporta la part “terrenal” a tot plegat i condiciona la forma d’actuar de la resta, en especial Leonard i Sheldon. En realitat, les dues parts, i les seves corresponents lògiques, s’acaben complementant i aprenen l’una de l’altra. Això no treu, naturalment, que el xoc entre elles proporcioni un nombre infinit de situacions còmiques, malentesos i conflictes. Amb tot, Penny juga un paper més important que el d’alegrar-nos la vista i fer-se la tonta.

Com ja he dit, els capítols no són el paradigma de l’originalitat, però funcionen a la perfecció a partir de la raresa dels protagonistes i sobretot dels diàlegs entre ells. La durada és òptima i fa que et passin literalment volant, amb la qual cosa no costa gens veure’n dos o tres de seguits. En aquest sentit, The Big Bang Theory recorda a la genial Scrubs, proporcionant aquells vint minuts sense necessitat de pensar i amb ganes de riure a gust, que tan s’agraeixen segons quins dies. Un cop has vist tres o quatre capítols i t’has familiaritzat amb els personatges, és impossible deixar-ho.

He descobert que la sèrie s’emet actualment a Antena Neox (que és d’aquells canals dels quals només recordes l’existència les tardes tontes de diumenge en què el zàpping compulsiu et fa recórrer la TDT de dalt a baix), cosa que la fa totalment desconeguda per la gran majoria de públic. Així doncs, un cop més, la xarxa de xarxes és converteix en una gran aliada.

7 Comentari »

GRAN TORINO

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , on 16 març 2009 by Martí

Gran Torino

Gran Torino

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Clint Eastwood, Bee Vang, Ahney Har, Christopher Carley, Choua Kue, Brian Haley.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Walt Kowalski és un home gran, antipàtic i amb molt mal geni. Acaba d’assistir al funeral de la seva dona i la seva relació amb la resta de la família no és gaire bona, amb la qual cosa pràcticament es queda sol, vivint només amb la seva gossa i cuidant meticulosament el seu preciat Ford Gran Torino del 72. A més a més, el seu barri s’ha transformat completament amb l’arribada de molts immigrants coreans, a qui Walt odia profundament. La convivència és tensa i poc més, però comença a convertir-se en conflictiva quan els disturbis per part d’una banda de carrer afecten directament a Walt.

No hi ha manera que Clint Eastwood baixi el llistó de les seves pel·lícules. Entre 2003 i 2008, el director de 79 anys ha dirigit sis films que no baixen del notable, i Gran Torino és un dels millors, sens dubte. I no ho és per explicar-nos una història totalment diferent, perquè no és així ni molt menys, si no per com ens l’explica. Eastwood exprimeix un guió que es podria considerar simple i convencional de forma que cada escena i cada diàleg tinguin un pes immens en el global de la peli, ja sigui pel que representen per la història o només per si sols. El mèrit de Gran Torino és com cadascuna d’aquestes escenes i diàlegs et van calant i et porten a viure amb més intensitat que mai una resolució que en qualsevol altra peli t’hagués semblat tòpica i previsible.

La presentació del protagonista, Walt Kowalski, és sensacional. Eastwood exagera el seu personatge, tant per la direcció com per la pròpia interpretació, i aconsegueix que ens fem una idea tan radical d’ell que després aprofita per sorprendre’ns en més d’una ocasió. Més d’un dirà que el fet que es rigui tant en una peli com Gran Torino és un error per part del director, però a mi em sembla un efecte completament intencionat, com ho és que el personatge sigui tan estereotipat. Amb tot, Eastwood aconsegueix que tinguem ganes d’acompanyar a Walt Kowalski en tot moment, que estiguem expectants del pròxim que farà o dirà, i fins i tot que l’arribem a comprendre, tot i els nombrosos retrets que es poden fer a la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, Walt Kowalski és un dels personatges més memorables que he vist últimament al cinema.

Bona part de culpa en té la boca torçada més famosa del cinema. Eastwood demostra que segueix tenint una presència inigualable i que és capaç de protagonitzar un dels primers plans més terrorífics que he vist mai. D’altra banda, i estic segur que és un “guinyo” de l’actor a la seva carrera cinematogràfica, molts plans et remeten directament al jove Eastwood de l’spaguetti western. Diuen que serà el seu últim treball davant la càmera (esperem que no), i potser aquesta en seria també una raó. La veritat és que fa el que podríem definir com el seu paper de sempre, aquell amb què sempre serà recordat, i un cop més no ens deixa cap altra opció que aixecar-nos i aplaudir. Això sí, imprescindible escoltar-lo en versió original.

Al seu voltant, i després d’un excel·lent treball de càsting, el cineasta té a qui millor podia interpretar a la colònia coreana hmong, o sigui ells mateixos. Les actuacions dels més joves són especialment destacables, ja que aconsegueixen crear el contrapunt perfecte al personatge de Walt i no es veuen intimidats pel fet d’actuar al costat d’una figura com aquesta. En realitat, la base del film és la relació entre Walt i els hmong, que segueix una evolució molt clara i que provoca els grans moments d’humor que ens regala Gran Torino. No només això, també planteja clarament un missatge contra el racisme i exposa que els problemes de veritat no són causats per la diferència d’ètnia o raça, sinó que provenen d’un fet comú en qualsevol societat.

Gran Torino sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament, però també sap canviar de registre quan la història ho requereix. En aquest sentit, els minuts finals són especialment intensos, d’aquells en què ningú s’atreveix a tossir per molt refredat que estigui, i és molt probable que algú segueixi emocionat mentre passen els crèdits finals. Un cop més, Eastwood fa ús d’una banda sonora mínima però amb un significat immens, i ens deixa unes quantes imatges genials, en què els detalls diuen molt més del que sembla. Realment, és un tros de pel·lícula, imprescindible per a tothom, sense excepció.

Com a apunt final, i tot i que ja se sap que els Oscars són el que són i no cal donar-hi més importància, em sembla increïble que Gran Torino no tingués ni una nominació, quan per mi estem davant d’una de les millors pel·lícules, direccions i actuacions principals de 2008. En fi, a Espanya supera de llarg a Watchmen en recaptació, ja va bé que sigui el públic qui parli.

5 Comentari »

R.A.F. FACCIÓN DEL EJÉRCITO ROJO

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , , on 14 març 2009 by Martí

baader-meinhof2

Der Baader Meinhof Komplex

Director: Uli Edel

Intèrprets: Martina Gedeck, Moritz Bleibtreu, Bruno Ganz, Johanna Wokalek, Nadja Uhl.

Gènere: Drama, històric. Alemanya, 2008. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Als anys 70, la República Federal Alemanya viu en una democràcia encara molt dèbil i excessivament controlada pels Estats Units. En aquest marc, els moviments revolucionaris en contra de l’imperialisme americà i les seves accions en zones com Vietnam o el Pròxim Orient van a l’alça, i un d’ells destaca per ser especialment sanguinari. L’anomenada Facció de l’Exèrcit Roig (RAF), fundada per la periodista Ulrike Meinhof i l’activista Andreas Baader, es converteix en la banda més temuda, i també aclamada, pels seus atemptats contra un sistema que ells consideren el nou nazisme.

Nominada a millor pel·lícula estrangera als BAFTA, Globus d’Or i Oscars, R.A.F. Facción del Ejército Rojo és una de les superproduccions més importants d’aquest segle del cinema alemany. En un impressionant exercici documentalista, el film ens explica la interessant història del naixement, creixement i consolidació d’un dels grups terroristes d’extrema esquerra més actius de l’Alemanya de postguerra, i probablement un dels menys coneguts de portes enfora. El film fa un retrat molt complet i transparent dels integrants del grup i les idees que els van portar a actuar d’aquesta forma. Tot i ser una trama amb un fort contingut ideològic i polític, la part més humana té un pes essencial i el seu discurs té una profunditat que impacta amb força a l’espectador.

Tot i acompanyar a la R.A.F. en tot moment i induir-nos a agafar certa simpatia cap a ells, jo no la consideraria una peli descaradament partidista, bàsicament perquè hi ha moltes vessants a valorar i perquè no tot és blanc o negre. Una cosa és la causa per la qual lluiten i l’altra els mitjans que utilitzen i les seves conseqüències, i crec que la transparència amb què s’explica permet a l’espectador sospesar si realment està d’acord amb el que fan o no. En aquest sentit, és clau el personatge del cap de la policia alemanya i les seves reflexions, en què intenta buscar un sentit a les accions de la R.A.F. i fins i tot fer un exercici d’autocrítica alhora d’explicar el per què de la situació que viu la societat alemanya i de l’existència de grups així. R.A.F. Facción del Ejército Rojo no presenta bons i dolents, o almenys no ho fa de forma absoluta ni són sempre els mateixos.

Un dels aspectes que determinen el film és la relació entre els membres principals de la R.A.F., que casi és més pròpia d’una banda de música que no d’una organització armada. En ocasions resulta difícil percebre’ls realment com a grup organitzat i sembla que l’únic que els uneix és l’enemic que tenen, potser per això a vegades costa congeniar amb ells. D’altra banda, la peli es perd una mica a l’hora d’incorporar o donar més protagonisme a nous personatges, amb la qual cosa més d’un no saps ben bé d’on ha sortit. A nivell narratiu, falla puntualment en aquest sentit, però, no obstant, crec també que aquesta estranya naturalesa del grup li dóna singularitat. En el fons, la R.A.F. és una banda que s’alimenta o directament còpia molts altres grups revolucionaris, sobretot d’Amèrica del Sud, per això les seves bases estan poc clares a vegades.

A nivell de ritme, s’ha de dir que R.A.F. Facción del Ejército Rojo és trepidant. A banda de les nombroses escenes d’acció o suspens, en què no s’escatima la violència, tots els personatges experimenten una clara evolució a nivell personal. A més, és una molt bona classe d’història alemanya, i d’un període que no s’acostuma a conèixer tant com altres. Quan acabes de veure el film, t’adones que t’ha explicat un munt de coses. Això sí, cap al final la peli no pot evitar estancar-se mínimament i també deixar una mica de sensació de voler seguir explicant masses coses fins als crèdits finals. Les 2h 20min potser són un pèl excessives, però tampoc fins al punt de tenir ganes de mirar l’hora. El film de seguida aconsegueix implicar-te de ple en els fets i és per això que ja saps que no l’abandonaràs fins al final.

R.A.F. Facción del Ejército Rojo és d’aquelles pel·lícules que, en parlar d’elles, portaran a més converses sobre política o història que no pas de cinema. I és que, tot i estar ambientada als anys 70, és un film amb molts aspectes que es mantenen actuals avui dia. Espero que no es caigui en l’error de valorar la peli tenint en compte si estem d’acord o no amb els protagonistes, si sóm d’esquerres o de dretes, perquè això vol dir que no veiem el que realment ens està ensenyant. Un film notable i que demostra que els propis alemanys saben ser honestos a l’hora de mostrar la seva història al cinema, cosa que sempre és delicada en aquell país.

1 comentari »

LOST – MEITAT 5a TEMPORADA

Posted in Lost amb les etiquetes on 13 març 2009 by Martí

losts05e08

Ja que aquesta setmana no hi ha capítol, per desgràcia, només queda apuntar que ja hem arribat a la meitat d’aquesta temporada i que no hi ha dubte que està sent la més intensa probablement des de la 2a. Si algú vol fer una mica de balanç del que portem vist fins ara, endavant.

A partir de la setmana que ve, els 8 capítols que falten de forma consecutiva…

Per cert, s’acaba de saber que Cuatro ha comprat els drets de Lost i que l’emetrà des de l’inici i en un horari digne de la sèrie. Després de l’incomprensible maltractament per part de TVE, que ha propiciat que molt poca gent la pugui seguir d’aquesta forma, per fi una cadena s’ha adonat que això s’havia d’arreglar. Així doncs, tot aquell qui vulgui començar a veure-la té una oportunitat d’or.

2 Comentari »

PUBLIC ENEMIES: Primer tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , on 12 març 2009 by Martí

La cosa ja pinta bé només explicant-la: Michael Mann dirigeix a Johnny Depp i Christian Bale en un thriller policíac de gàngsters ambientat al 1930. La història ens situa a l’era de la Gran Depressió nordamericana, on l’FBI tenia com a objectiu número 1 el carismàtic atracador de bancs John Dillinger i la seva banda. En aquesta cas, Bale serà qui perseguirà Depp. A més, un bon grup de secundaris de luxe acompanyaran aquests dos grans actors, com per exemple Marion Cotillard, Billy Crudup, David Wenham o Emilie de Ravin.

Diuen per internet que des de Scarface que no s’haura vist res igual, però millor esperar a veure-ho el pròxim 3 de juliol, data prevista d’estrena a les nostres sales. Sens dubte, serà una de les grans estrenes del pròxim estiu.

Aviso, el tràiler és molt bo i deixa entreveure que hi pot haver una gran peli darrere, però també és d’aquells que ens mostra molt, potser una mica massa…

1 comentari »

« Entrades més antigues
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.