Un lleig costum que s'ha instaurat en els diputats de tots els colors és aplaudir als seus portaveus i murmurar i de vegades clarament esbroncar al contrari.
He estat conseller de districte d'Horta-Guinardó i estava estrictament prohibit aplaudir qualsevol intervenció, i fins i tot quan el públic ho feia, els tres Presidents que ha tingut aquest plenari mentre jo he estat conseller, era recriminat.
Vaig entendre que aquesta mesura era bona perquè manteníem la serietat de la institució i el respecte pel debat, reduint el navajeo dialèctic i l'absurda lluita per "quedar com el vencedor dialèctic". Un respecte institucional que indicava que enteníem els participants que el plenari d'un districte no era l'assemblea d'un partit o un míting polític.
Aquest costum de no aplaudir (o fer-ho solament en ocasions molt puntuals, com l'elecció d'un President o quan s'aprovava alguna proposta d'alt interès general i compartida per tots els grups) és bastant més extendidda, Parlament de Catalunya, plenaris municipals, etc..
El del Congrés és una excepcionalitat bastant orientada a traslladar mediàticament una imatge de triomf després de cada intervenció per part de propis i de fracàs per part d'estranys. Deixen veure que el debat parlamentari és un teatrillo més orientat als mitjans que als propis diputats o els ciutadans. Alguna cosa que em fa sentir certa vergonya, i que degrada la política.
Us deixo un exemple, ni és l'únic, ni és l'única vegada, ni és l'únic grup parlamentari que ho fa,
però un minut i mitjà d'aplaudiments al President Rajoy per part de la bancada popular és excessiva fins i tot per als estàndards actuals.
Aquest tipus de pràctiques, per cert, s'està estenent, de l'hemicicle es passa a realitzar aplaudiments en rodes de premsa plenes d'adeptes de partit per part d'alcaldes cessants per suposades causes de corrupció.
Alguns porten confonent massa temps les institucions amb mítings de partit, i això és una mostra més de la cultura de la degradació de la política en la qual ens movem.
