La cançó de l'enfadós

• Josep Garriga i Argente, consultor de comunicació
• 22/02/2013 08:41
• Opinió
• | Compartir

Amb una acurada realització, una fotografia sublim i uns paisatges que deixaven bocabadat, fins i tot als que som de la terra, TV3 va emetre el dimarts 12 de febrer un extens documental sobre El futur de les Terres de l'Ebre produït per Sègula Films. L'anunci de la seua emissió em va produir una certa fal·lera, gens acostumats com estem que la televisió pública catalana fixi el seu interès en tot allò que passa més avall de la nuclear de Vandellòs. Fruit d'aquesta curiositat –innata en un periodista–, vaig preferir mirar-lo en diferit, per poder rebobinar, aturar-me en algunes imatges i, sobretot, analitzar el que allí s'hi deia.
He de confessar que l'expectació inicial va truncar-se als primers deu minuts, no pel format en si –deixar el protagonisme als ebrencs i evitar les veus en off em va parèixer un recurs força encertat– sinó pel mateix contingut del documental certificat per les opinions expressades pels habitants d'aquestes terres.
Així, la fal·lera de seguida va esdevenir sorpresa, la sorpresa em va portar cap a la incredulitat, d'aquí vaig passar a l'avorriment i al mig del programa ja estava indignat. No em vaig emprenyar pel reportatge, sinó amb els meus conciutadans, amb els veïns d'aquestes terres que com un mantra, i carregats de pusil·lanimitat, van repetint a tort i a dret que som els "oblidats" de Catalunya, que aquestes comarques no tenen futur i que des de la plaça de Sant Jaume només ens volen com a abocador. I el pitjor del cas: ficar-ho tot en un pla estratègic com si fos el remei miraculós per treure'ns de l'ensopiment.
Pel programa van desfilar personatges de tota mena, fins i tot –l'excepció– alguns incapaços de resignar-se. Però la fotografia resultant –la photo finish que en diuen en anglès– destil·lava un pessimisme que ni de bon tros reflecteix el que dia a dia – a poc a poc, és veritat– veig en aquestes comarques.
Anem a pams. Va aparèixer el propietari d'una tanqueta que es queixava de la manca de feina per la davallada del negoci de la construcció i especulava amb la possibilitat de tancar i marxar. No sé a quin preu cobrava les hores en plena efervescència immobiliària, però aquest mal que expressava no és endèmic de les Terres de l'Ebre. Com el seu cas, n'hi ha a munts per tot Catalunya i Espanya. El mateix succeïa amb l'API de l'Ametlla de Mar, que es planyia de la reculada de les vendes de cases i d'apartaments turístics. I, per descomptat, el pagès de l'arròs i el de l'olivera.
I d'aquí vam passar a la sobreexplotació del riu, la química de Flix, la nuclear d'Ascó i els molinets de la Terra Alta. Un reguitzell de velles, avorrides i tòpiques queixes que per repetides ja no sorgeixen cap efecte de llàstima, ni tan sols de comprensió mútua, a qui les escolta.
Però van ser els antics treballadors de la Lear qui em van deixar més estupefacte, tot i admetre el drama pel qual van passar. Tots ells reflexionaven sobre les escasses sortides laborals en aquesta zona i fins i tot una noia cavil·lava sobre els riscos que comporta emprendre un negoci i fer-se autònom. I tant que sí... Però, d'on es pensa que han sorgit les moltes històries d'èxit empresarial que han aparegut últimament a les Terres de l'Ebre? Doncs, de l'emprenedoria, de la imaginació, de la creativitat i de les noves idees.
Puc parlar de la Terra Alta, perquè és la comarca que més conec. Però aquí, quan una fàbrica de manipulats de paper va deixar desenes de persones al carrer, un grup d'elles van crear una cooperativa. I no els ha anat malament.
El mes passat dos vins de la Terra Alta van ser escollits els millors de Catalunya. Qui els produeix? Doncs, emprenedors que un dia van arremangar-se, van obrir el seu propi celler, van buscar oportunitats de mercat, van posar-se a remar i van fer un producte de qualitat. I no els va fer temor sortir a l'estranger. I com ells n'hi ha molts, d'exemples: el restaurant i casa rural de Vilalba dels Arcs, les vil·les d'Arnes, el càmping de Bot, la munió de nous cellers a Batea, Vilalba, Gandesa o Corbera, la gastronomia casolana de la Fatarella, les denominacions d'origen i un llarg etcètera. Joves tots ells, però no gemegosos com els del reportatge, que han estudiat a fora i no els ha fet mandra establir-se a la seua terra.
I si volen exemples d'altres localitats, qui ha estat si no l'artífex de l'embranzida comercial d'Amposta? Doncs, els emprenedors locals.
Històries que, malauradament, cap ni una van merèixer ni un segon del programa. I aquesta és la imatge amb què em vull quedar de les meues comarques.
Estem ben apanyats si a aquestes alçades, com va dir un pagès del Montsià, la sortida és fer una campanya de proximitat per fomentar el consum d'arròs i dels productes de les Terres de l'Ebre. Això és l'abecé del màrqueting.
Ara tampoc val a queixar-se de les nuclears, quan els milions d'euros que ens han plogut s'han utilitzat per fer de tot menys per crear una sòlida base economicoproductiva per afrontar el futur.
No sé en quin moment aquestes terres van preferir empunyar la bandera de la protesta i la queixa, en comptes de la reivindicació. Que no és el mateix. I tampoc quan alguns van abandonar l'esperit emprenedor dels nostres pares i preferiren submergir-se en el pessimisme i la passivitat, però de ben segur que la cançó de l'enfadós ens aportarà pocs fruits d'ara endavant i més en temps de crisis. Com va dir Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units: "Prefereixo els somnis del futur que la història del passat".

No hi ha cap comentari

Comenta aquesta notícia