Sortu i anècdota

En un altre temps, pel bo i pel dolent, els mitjans haurien anat plens, des dels titulars d’obertura, amb un fet que ha passat gairebé desapercebut, i és el congrés fundacional celebrat per Sortu, el partit successor d’Herri Batasuna, Batasuna i les successives denominacions de la mateixa força després de les successives il•legalitzacionsi intents, aconseguits o no, de se admesos a compromisos electorals.

Com van fer en altres moments a les candidatures, un dels principals càrrecs escollits per a la direcció es troba empresonat. És ni més ni menys que el secretri general, que passa a ser Arnaldo Otegi, engarjolat des del 2009 pel dilecte de intentar la reconstrucció de Batasuna seguint les directrius d’ETA i, segons la sentència de l’Audiència Nacional, aplicant un raonament extensiu, com a dirigent de l’organització terrorista.

La condemna va ser de sis anys i mig, i més de la meitat dels bascos i part dels polítics democràtics espanyols no encerten a justificar la persistència d’aquesta llarga privació de llibertat per a qui, en definitiva, el que va és obrir el camí a l’actual reinserció política i social de l’anomenada esquerra abertzale, i la decisió d’abandonament de la lluita armada per part dels qui la practicaven.

El consell nacional, com s’anomena l’executiva, està constituït per 22 membres, presidits per Hasier Arraitz, parlamentari a la cambra de Vitòria per EH-Bildu, amb noms més “clàssics” en aquesta òrbita, com ara l’antic líder del sindicat LAB, Rufi Etxebarria, encarregat del que qualifiquen com “a resolució del conflicte”, Joseba Pernach, responsable de “lluita institucional” i Pernando Barrena, portaveu. Tots, en un moment o en un altre, investigats, acusats o fins i tot condemnats, també, per l’Audiència Nacional.

L’atenció d’un segment de la resta de forces polítiques ha estat evidenciat per la presència de delegats, convidats, de partits com els que van concòrrer plegats en la coal•lició electoral, però també Abertzaleen batasuna, del país basc francès, el PNB i Esquerra Republicana.

Pot resultar fins a un cert punt sorprenent que, reconeguda la seva existencia l’estiu de l’any passat, hagin trigat tant en organitzar-se. Una de les causes possibles hauran estat les activitats en coalició; també, la prudència davant les amenaces de ser retornats a fora de la llei, que van formular instàncies oficials espanyoles, incloses algunes del Partit Popular i del govern Rajoy, i possibles riscos personals afegits, com el que encara arrossega el seu secretari general.

Més enllà d’aquest alentiment en la constitució, el fet d`’haver consolidat l’existència com un partit a tots els efectes, aglutina a dintre del mapa polític el “nucli dur” dels abertzales radicals més tradicionals. El temps, i no gaire temps, dirà si aquest reforçament amb estructures pròpies pot significar a mitjà o a llarg termini una minoració de la resta de component de la coalició en EH-Bildu o, fins i tot, un seguit de processos de marginació i exclusions de persones, o dels blocs adherits, com ara l’Eusko Alkartasuna en el seu dia escindida del PNB i creada per l’ex lehendakari Carlos Garaioetxea, o l’Aralar que va ser el primer col•lectiu procedent de l’òrbita d’ETA a condemnar la violència i entrar a la legalitat.

I més enllà d’aquesta novetat al mapa polític basc, que podria tenir més transcendència de la que pot semblar a primer cop d’ull, ha sorgit l’anècdota a la premsa.

La delegada al Principat Llanos de Luna no té l’exclusiva en les noves “guerres de banderes” als edificis públics, que també ha tornat on va començar, a Euskadi. L’ajuntament de Bergara, que governen EH-Bildu i Aralar, ha trobat una nova sortida original, més encara que aquella del alcalde de Solsona, Llumà, quan va dir que n o havia posat l’ensenya espanyola durant la festa major perquè estaba a la bugaderia. L’havia portat a netejar i, com que era festiu, no l’havia pogut recollir.
Els regidors bergaresos han posat la “rojigualda” al balcó de la seu municipal... amb 54 banderes més, perquè així es troben representats tots els veïns, segons els respectius països d’origen. El resultat és que cal apropar-se molt per reconèixer alguna en concret, si no són les dels extrems.


Robert Pastor
Periodista