Abans d'entrar en matèria delicada, permeteu-me un parell o tres d'afirmacions a priori. Una en pla egoista, sóc dels que pensen que als catalans ens convé en el terreny econòmic, social i polític seguir vinculats a Espanya. Orbitar fora d'ella és una aventura perillosa que no ens podem permetre. D'això s'infereix que, en cas de portar-se a terme la famosa consulta ciutadana, un servidor --avui dia-- votaria per seguir dins de l'Estat espanyol treballant per la seva reforma en un sentit federal. Una altra, estic convençut que Europa, a aquestes altures de la pel·lícula, necessita projectes polítics comuns de futur i no es pot permetre el luxe d'experimentar amb forces centrífugues de final incert. Ja té prou drama la Unió Europea amb els resultats electorals italians, la situació a Grècia o les taxes de desocupació d'Espanya...
Cara a cara 8 Navarro i Rubalcaba, en un esmorzar informatiu a Madrid, el 30 d'octubre del 2012. JOSÉ LUIS ROCA
Però, dit això, seria una estupidesa no reconèixer que la societat és dinàmica, es mou i es transforma. I ho fa no sempre al gust i previsió del poder establert, sinó com una expressió genuïna dels problemes i angoixes dels seus ciutadans. Hi ha mal humor al carrer; no només per les retallades i les draconianes mesures d'austeritat, sinó també per l'escassa honorabilitat d'alguns estaments fins fa poc temps ben considerats. I aquí no s'hi val pecar de reduccionista i amagar el cap sota l'ala. La indignació ciutadana no se circumscriu a l'àmbit polític, sinó que inclou tant el món de la banca com l'empresariat, tant el món religiós com l'esportiu.
Però l'objecte d'aquestes línies no és parlar de la crisi de valors, ni de corrupteles i comptes suïssos. No. Pretenc, només, combatre la comoditat de la foto fixa; fer comprendre a qui correspongui que les societats no són estàtiques sinó dinàmiques. I la societat catalana és, en aquest sentit, tan paradigmàtica com exigent amb els seus representants polítics. Els col·lectius humans es mouen i muten tant els seus interessos de classe com la percepció del món que els envolta. Fins i tot els sentiments de pertinença estan subjectes a canvis.
El que fa un temps va poder ser considerat com a modern i esperançador, avui pot esdevenir un llast obsolet en el camí del progrés. Les elits dirigents, els partits polítics amb els seus programes, els sindicats i els comunicadors que no practiquen l''aggiornamento' llangueixen i van pel camí de l'ocàs. No interioritzar que tot flueix a velocitats vertiginoses pot ser l'antesala del suïcidi.
Però concretem. Per exemple: ¿algú s'imagina avui el PSOE, o el PSC, brandant les consignes autogestionàries de la transició? ¡És clar que no! Han passat molts anys i les noves generacions són aquí, mobilitzades i expectants davant el silenci dels gestors. Que ningú caigui en la temptació d'interpretar aquestes línies com una renúncia a determinats valors i principis. Res d'això, només advoco per sortir de l'esclerosi política i la ceguesa dogmàtica. Aquestes línies volen ser, simplement, una invitació a la reflexió dirigida en especial per als que no volen sortir del cargol.
Sense donar les culpes a ningú, els demòcrates espanyols han de saber que els demòcrates catalans ens hem enfadat molt amb el culebró de l'Estatut i el Tribunal Constitucional. No enumeraré la llista de greuges, però en més d'una ocasió la frivolitat dels governs i la inèrcia centralista han alimentat l'independentisme reactiu i la sensació d'incomprensió. ¿I saben el més curiós del cas? D'aquest cúmul de situacions se n'han nodrit i beneficiat alguns dels partits que avui són majoritaris al Parlament català. Quan sento Alfonso Guerra dir que els socialistes catalans es mouen i voten amb criteris nacionalistes, i no socialistes, m'inquieto. Aquest home subjecta tant la foto perquè no es mogui que l'arruga.
Al meu modest entendre, el problema, avui, no radica en el vot d'un PSC que modula el seu projecte polític seguint la societat que pretén representar sinó, potser, en la lentitud del PSOE a interioritzar i posar a discussió sobre la taula els reptes dels nous temps. Reptes, sigui dit de passada, no només de model d'Estat sinó també de discurs, de model de societat, d'exercici de l'oposició, etc.
En aquest sentit penso, per exemple, en el federalisme com a antídot realista a l'independentisme; o la reclamada reforma constitucional que planteja el PSC. Durant molt temps la soledat dels socialistes catalans en aquest sentit ha estat notòria. Els diputats del PSC al Congrés no han enganyat a ningú. Han votat d'acord amb les directrius del seu partit i coherents amb la votació dels seus col·legues al Parlament de Catalunya. Han votat el que havien de votar --per aconseguir el diàleg i l'acord entre governs-- sense deixar d'afirmar que la seva opció és seguir a Espanya. I ho han fet respirant l'aire del carrer com mai... Sense complexos. 'Aggiornamento' a la vista?
