La crisi va ser abans

• Xavier Garcia, escriptor
• 01/03/2013 14:55
• Opinió
• | Compartir

Feia temps que no posava la paraula crisi en alguns dels meus papers, però, és clar, ens hem d'entendre. Parlem de crisi, doncs, com si no se n'hagués parlat ja prou. Però sempre se'n pot parlar –i és un deure dels qui ens dediquem a aquests afers– d'alguna altra manera diferent a l'habitual, sobretot la d'aquells sectors més o menys instal·lats (de fa temps, tot és molt provisional) que continuen gosant especular sobre el final del túnel.
Remenant sobre la qüestió, se m'ha afigurat que, fet i fet, la crisi va ser abans que aquesta esclatés i que el que devem està passant ara són les conseqüències –naturalment desagradables– de tot el que inconscientment fèiem quan crèiem que tot anava bé; és a dir, quan creixíem econòmicament i consumíem a desdir sense adonar-nos (com a part important que som del capitalisme occidental) que contribuíem a superar, i de molt, els límits de resistència física, material, mineral i climàtica del planeta, començant pel racó més proper, el que habitem.
Tot això, tenint ben present, perquè són els causants majors, el conglomerat d'empreses i particulars (minoritaris, però poderosos) que s'han dedicat al criminal ofici de l'especulació financera, en borsa o a través dels múltiples mecanismes per transformar l'economia productiva en paper o metall virtual sense cap valor al darrere.
Els governs, còmplices i víctimes de la situació, de fet estan segrestats per aquesta circumstància històrica que vivim (que han ajudat a formar), i que deu ser la suma acumulativa de milers de decisions del passat pròxim i llunyà, totes elles preses amb el benèfic candor de suposar que el progrés, el creixement i el desenvolupament (tal com ens eren explicats al llarg del segle xx) serien el súmmum de la felicitat humana i material sobre la Terra.
Puc entendre, doncs, el desconcert de tots aquells que van creure sense límits en la màgia benefactora d'aquests i altres grans conceptes d'una modernitat que s'ha vist trasbalsada per les seves mateixes exageracions, dèficits, corrupcions i maquinacions.
No cal anar a cercar-los gaire lluny tots aquests que pensaven i actuaven d'aquesta manera. De dreta a esquerra en tenim molts exemples, des dels temps de la Transició: de Pujol a Felipe, de Fraga a Carrillo, i tota la cort respectiva de tècnics, assessors i confidents. Tots xapats pel mateix motllo de les obres faraòniques (de nuclears a transvasaments, de pantans a grans parcs industrials, de grans ciutats a grans eixos viaris, etc.), del poder concentrat i no democràtic on es couen aquestes decisions, de l'amiguisme en les retribucions pels serveis prestats (vegi's el cas de Rato com a nou guru de Telefónica, per no parlar dels nostres, que també en tenim), de la inflació de càrrecs en les administracions i, en fi, de la capacitat que ha tingut aquest sistema –pervertint el bon ús democràtic– de perpetuar els mals usos dictatorials del règim franquista durant tota l'època de llibertats que tenim. Unes llibertats que els espavilats hereus de Franco i els adscrits a una democràcia per la qual mai van lluitar han organitzat a la seva manera.

No hi ha cap comentari

Comenta aquesta notícia