ON ESTÀ? / 39

La setmana passada ningú no va encertar la foto. Millor dit, ningú va enviar un missatge amb la resposta correcta, tot i que la comtessa i un anònim (pel model lingüístic supose qui deu ser) donaren pistes més que sucoses. En fi, es tractava de l'escultura de la Mare de Déu dels Lliris feta per Peresejo que hi ha a la Font Roja d'Alcoi. M'estalvie un llibre. Aquest, pel premi doble de fa dues setmanes. Però fixeu-vos en la foto d'aquesta setmana. Facileta també. On està? El premi, el de sempre: un exemplar de Femení singular.

TROSSOS I MOSSOS 15

Aquesta setmana he preparat tres cosetes: dues relacionades amb l'educació, i una amb el procés de creació. Per què deu ser? Allà van:

- Si voleu pensar, podeu llegir La paradoxa d'educar, del bloc La vida diferida.

- Si voleu seguir com es fa una obra de creació pas a pas, podeu consultar aquesta pàgina de l'Acadèmia d'Art Gargot i les explicacions de l'amiga Júlia.

-D'afegit, podeu veure una crítica (entusiasta) de Plagis a Nosal3 som + de tres. M'ha servit per conéixer el bloc que, evidentment, enllacem als favorits de la dreta.

- I si us presenteu a oposicions, no deixeu de llegir el text que ha escrit Emili Chaqués. Ben trobat, com tot el que fa. Jo mateix el signaria, si no fóra perquè a hores d'ara tothom desconfia de mi i el plagi és massa evident. Però els consells són bons. Feu-li cas.

GRIP OPORCITORA

Estrés, cansament, pensament polaritzat, dèria per les xifres, malhumor i un llarg etcètera formen part dels símptomes que milers d’opositors sofreixen quan arriben aquestes dates.

Són diverses les sensacions que travessa qui estudia oposicions en aquesta fase de la seua preparació però tanmateix la sang freda i el cap gelat són el millor antídot en les quatre últimes setmanes abans del primer examen.

La pressió acostuma a envair els pensaments dels professors-estudiants i preguntes com: “Em sortirà algun tema?”, “Si em surten cinc temes que porte de les cinc boles, quin trie?”, “Aprovaré enguany?”, “Si no aprove aquest any, ja no em presente més”, “Ja no puc més! A fer la m...”, “Si em surt aquest tema... triomfe”, “Tot el món porta més temes que jo, millor no em presente...”, “Porte més temes que ningú, ¿no en portaré massa?”

A més a més, com si es tractés del programa Cuarto Milenio d’Íker Jiménez, la suggestió altera la massa opositora de forma esfereïdora i ho fa sempre a partir de les conegudes llegendes urbanes. Siga quina siga l’especialitat a la qual s’opte tothom coneix (sempre a partir d’un altre que li ho ha contat) el cas d’aquell que aprovà amb cinc temes estudiats, o de l’altre que s’estudià 67 temes i no li’n va eixir cap, o el que la setmana anterior va somniar que eixia el tema X i, vés per on, se l’estudià en set dies i va traure la plaça. És bonic creure en els miracles, jo hi crec, però encara que resulte axiomàtic, el treball diari, la paciència, i també, una mica de sort, són els únics elements que ajudaran els aspirants a funcionaris a obtenir allò desitjat: la plaça.

Són molts els preparadors, entre ells els meus, que ondegen el lema “açò de les oposicions és una carrera de fons”. I amb els anys, hom s’adona que el vell dimoni sempre té raó. Preparar una programació, unes unitats didàctiques i un temari assequible porta temps, i aconseguir-ho a curt termini és possible però complicat. De fet, hi ha gent que malgrat aprovar la fase d’oposició amb bona nota el primer any, decideix refer la seua programació l’any següent i reestructurar el temari estudiat, sota el pretext que “tot és millorable”. Totalment cert. Nogensmenys, l’únic factor en contra “real” que tenen els opositors és el temps. Cada dia hauríem pogut estudiar una hora o dues més, el cap de setmana hauríem pogut dedicar-li més temps a les oposicions, i quan més ho pensem més malestar psicològic tenim. Però el benestar emocional és important. Tothom que passa per aquest procés té daltabaixos, atés que la pressió pot arribar a ser molt forta. Llavors hem de tirar mà de Goytisolo i recordar els seus versos quan li deia a Júlia: Nunca te entregues ni te apartes / junto al camino nunca digas / no puedo más y aquí me quedo; recordar Lluís Llach quan canta: Cal anar endavant sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball; i el desaparegut Mario Benedetti en recitar: Para gozar el mañana hay que pelear en la hora, con tu puedo y con mi quiero vamos juntos compañero.

Tanmateix, quan el cos ens diu “prou” cal fer-li cas, deixar-lo descansar un estona i després, si escau, continuar. Sinó, mireu el Barça de Guardiola. Al contrari que fan la resta d’equips de futbol, el dia anterior del partit al Bernabeu no va entrenar. Calia tenir cura del benestar psíquic i físic de l’equip i el de Santpedor els donà una jornada de descans. El resultat d’aquell partit ja el sabeu: 2 a 6 a favor dels blaugranes.

Enguany molts companys i jo ens presentem per tercera vegada a les oposicions. El temps ens ha donat experiència, els preparadors ens han ensenyat els mecanismes i cadascú sap el temps que li ha dedicat a aquesta relació d’amor/odi per conquerir el cor de la senyora Oposició. Ja sabeu el que diu la dita de les terceres ocasions. Però com diu Guardiola, cal anar partit a partit.

ENQUESTA 3 / ÉS BONA LA GRATUÏTAT DELS LLIBRES?

L'altre dia ens plantejàvem a la secció Romanço literari si era bona o no la gratuïtat del llibre. Al post, que porta per títol Sobre la gratuïtat dels llibres dic la meua opinió, però tan interessants o més són les aportacions de Francesc Vera, de Salva Pérez, de Cristian i d'Enric Senabre. La cosa és senzilla. És bo regalar els llibres o el fet de ser gratuïts fa que se'ls valore menys? Tampoc no cal ser tan dràstic i decidir-se pel si o pel no, sinó que hom pot considerar que és bo fer-ho puntualment, però no sempre. En fi, diverses opcions que us deixe a l'enquesta de la dreta. Que cadascú diga la seua.

Per cert, els resultats de l'enquesta anterior: setze vots. Tres persones pensen que el futbol és l'opi del poble, sis que és un esport molt bonic, i set que està massa mediatitzat. Per tant, per a tots els gustos. Podríem resumir-ho dient que és un esport molt bonic que està tan mediatitzat que pot arribar a esdevenir l'opi del poble. I tots contents.

UN ALTRE VÍDEO

Aquest se m'havia despistat. M'agraden els anuncis aquells que intenten vendre't objectes impossibles. NO ES VEN A LES BOTIGUES! És clar, si ho veus no ho compres, segur. L'única manera de col·locar-te'l és que no el veges i et cregues el que et diuen (que és fals, sense excepció). Aquest objecte, però, crec que supera totes les quaotes d'inutilitat. O no? Per raons òbvies, jo no ho puc saber.

EL VÍDEO DE LA SETMANA 5/ "¿SÓLO TRAJES?"

No sé a vosaltres, però a mi el vídeo em fa gràcia. Demostra dues coses: que hi ha gent que té imaginació... i poca feina. Està ben fet.

DE FIL I COTÓ 17 / KIKO VENENO

Avui una cançó un tant macarrònica de Kiko Veneno. Però m'encanta. La lletra és total. Us la deixe en arxiu sonor, després la lletra, i al final un vídeoclip. Crec que qui ha fet el videoclip no ha sentit la lletra, o almenys no ha entés absolutament res. La música va per un costat i la imatge (lolailo total) per un altre. Ja em direu.



En un mercedes blanco llegó
a la feria del ganado
diez duros de papel Albal
y el cielo se ha iluminado

Viene desde muy lejos y ya
no le queda ni memoria
dice que duende se la cambió
por un ratito de gloria

y en un mercedes blanco llegó
de lunares el pañuelo
todos los chiquillos detrás de él
siempre va mirando al suelo

¡Qué pena de muchacho!
le dicen la gente en los bares
cuando juegan a las máquinas
y recogen lo que les sale

Tres reyes van en un barco
son tres leyes y un secreto
ni ruinas ni cenizas
ni papel que lleve el viento

Pónme, pónme esa cinta otra vez
pónmela hasta que se arranquen
los cachitos de hierro y de cromo
a cantar como tú sabes.

ROMANÇO LITERARI 37 / SOBRE LA GRATUÏTAT DELS LLIBRES

Des de l'últim romanço literari fins avui, he fet dues visites a instituts. Divendres passat vaig anar a l'IES Ribalta de Castelló, per trobar-me amb alumnes de quart d'ESO. El saló d'actes de l'institut, imponent, amb pedigrí. Una mica encarcarat, potser, si no haguera estat per la nodrida concurrència d'adolescents de quinze o setze anys, que amb la seua presència demostraven que estàvem al segle XXI. Molt interessant, la conversa. Les preguntes nombroses i ben preparades. Es notava que les professores havien preparat la trobada a consciència. Gràcies a Rosa i a Elena, i a les altres (o els altres) professores que hi hagen participat. Dilluns una nova visita, aquesta vegada a la Casa de la Cultura de Picassent. M'hi acompanyaren els alumnes de tercer d'ESO de l'IES l'Om. Una mica més moguts, és cert (potser perquè tenen un any menys?), però la conversa i les preguntes foren igualment interessants. Gràcies a Toni Torreño, a Andreu Benavent, i a la resta de professors (ho sent: no sé els noms) que acompanyaren els alumnes. En canvi, el que més em va cridar l'atenció fou que els llibres havien estat regalats als alumnes per la Biblioteca Municipal, o, el que és el mateix, per l'Ajuntament de Picassent. De tornada a casa, un dubte em rodava pel cap. És bona la gratuïtat dels llibres? Ja us avance que al final de l'escrit no donaré una opinió concloent, però pense que és bona la reflexió.

La primera cosa que hem de fer per parlar de la gratuïtat dels llibres és circumscriure l'àmbit en què aquesta circumstància se sol donar: l'àmbit docent. Associacions de pares i mares, ajuntaments i altres organismes s'encarreguen de comprar i repartir, de franc o a un preu reduït, els llibres de text i els de les lectures. Evidentment que els alumnes necessiten llibres. Però també necessiten sabates i roba. Als col·legis concertats i privats aquests elements també es venen mitjançant l'AMPA o la mateixa escola (en el primer cas per abaratir costos; en el segon, per fer negoci). Continuem. Evidentment els alumnes també mengen, i per tant necessiten aliments. Posem per cas, llonganisses. Què pensaríem si algú repartira al alumnes rastreres de llonganisses a l'institut? Què farien els carnissers? Pot semblar absurd, però... què han de fer els llibreters? Tindre un negoci, passar hores i hores a la botiga (sóc fill de botiguer i sé el que dic), pagar els impostos, i limitar-se a vendre llibretes i gomes d'esborrar, perquè la part del lleó se l'emporta un altre. Després ens queixem que les llibreries, sobretot les de barri i les de poble, tenen poc d'assortit. És clar: el negoci gros els l'estan llevant. Avís a les editorials: el que guanyem per un lloc, potser el perdem per un altre. El llibreter, a més de vendre llibres a la menuda, tindria negoci amb les vendes a l'engròs i això els permetria dignificar l'ofici i, potser, que n'hi haguera més, de llibreries. És una reivindicació antiga del gremi. Potser així ens oferirien una oferta més àmplia i més atractiva, que se sumaria a la ingent i impagable tasca que fan per recomanar i promoure el producte. Però, per una altra banda, també és cert que alguns alumnes (i alguns pares) no poden (o, el que es pitjor, no volen!) comprar els llibres, i l'única manera que els arribe és oferir-los-els de franc. Com a anècdota, recorde que una vegada una mare em va dir que la filla ni portava ni portaria el llibre en tot el curs perquè la germana menuda prenia la comunió aquell any i la família no estava per a gastos inútils (textualment).

Què hi farem? El problema naix d'ací: començàrem per posar llibres a l'abast de qui no els podia aconseguir, i hem acabat donant-los a tothom. Penseu que també hi ha menjadors socials, on només hi va qui no pot pagar-se els aliments. Qui ho pot fer, encara que siga amb moltes dificultats, es nega a acceptar la sopa boba. Li fa vergonya. Però no els fa vergonya reconéixer que no poden (o, insistesc, no volen!) gastar-se un euro en llibres. Els llibres tenen poca consideració social. On va a parar una comunió!

La veritat és que no ho tinc del tot clar. Faria una diferència substancial entre els llibres de text, que crec que sí que es poden facilitat a tots, i els de lectura, els de lleure (no ho oblidem) que crec que haurien de passar necessàriament per les llibreries. Possibles subvencions, possibles ajustos en els marges de beneficis o altres mesures per facilitar-ne l'adquisició em semblen correctes. Però la gratuïtat... Què en penseu?

A tot açò! Molt agraït a l'Ajuntament de Picassent per haver comprat (i regalat) el Femení singular.

MÉS BENEDETTI

Tret de la pel·lícula El lado oscuro del corazón.

EL TASTET / ADÉU, MARIO

HAGAMOS UN TRATO

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

ON ESTÀ? 38

Crec que torna a ser molt senzill. On està? El premi, una vegada més, un exemplar de Femení singular. Recordeu que heu de contestar per mig d'un correu electrònic. No direu que no ho estic posant facilet!
El guanyador de la setmana, Paco Fuster, que ja té l'exemplar del premi. Avantatges de ser del meu mateix poble. Ja sé que en dec uns quants, però quan tinga temps d'anar a correus els enviaré tots d'una. Evidentment es tractava de les Coves de sant Josep, a la Vall d'Uixò.

TROSSOS I MOSSOS 14 / CATOSFERA FUTBOLERA

La catosfera va carregada de futbol. Podríem dir que és una catosfera futbolera. Alguns en parlen a favor, i d'altres en contra. La immensa majoria mostra la seua simpatia pel Barça i per la seua magnífica trajectòria. D'altres no entenen el fenòmen del futbol com a espectacle de masses. En fi, per a tots els gustos.

Entre els qui es declaren futbolers hi ha Esperança Camps, que en parla als posts Don Andrés, li diuen i El Barça. Emigdi Subirats rebla el clau a Aposteòsica final aliena a l'espanyolitat i El 2-6 team. Al bloc de l'amic Perucho, Alavoradelriumare, també se'n parla, encara que tangencialment. Gora Barça!!!, es diu el post.

Hi ha escèptics. Per exemple, ho deixa clar Raimon Galiana a Des d'Altea estant, amb el post Futbol. També parlen en contra (i d'altres a favor) als comentaris d'uns posts d'aquest mateix bloc que porten per títol M'agrada el futbol i Déu existeix i parla català.

En definitiva, per a tots els gustos. Però el que més m'ha cirdat l'atenció és que alguns diguen que no entenen com alguns intel·lectuals es veuen atrets pel futbol. Jo més aviat no entenc com es pot aplicar l'apel·latiu d'intel·lectual a ningú.

Per cert! El Barça es campió de lliga sense baixar de l'autobús. Ja ho va dir el gran Helenio Herrera.