La meva filla, Joanna, va néixer a les 6 del matí d'un dia com avui de fa vuit anys. Aleshores, encara pensava que havia tingut sort de néixer en un país com el nostre, democràtic, i on les dones, pel fet de néixer com a tals, no es veurien obligades a lluitar per molts drets aparentment consolidats. Vuit anys després hauré de demanar-li disculpes a la meva filla per haver decidit portar-la a un món on ella haurà de seguir lluitant fins i tot pel més aparent i el doble que els seus homòlegs de gènere.
Joanna haurà de fer el doble de esforç que els homes de la seva generació per sobreposar-se al fet que, per un treball igual o millor, percebi un sou inferior. Haurà de lluitar per no equivocar-se en l'elecció de la seva parella i evitar així entrar en el cercle de la violència domèstica, perquè si ha de recórrer als recursos públics ara mateix disponibles, es trobarà amb que molts d'ells han desaparegut o s'han vist retallats, perquè pels qui decideixen sobre aquestes coses, les dones maltractades no són una prioritat. La meva filla haurà de preparar-se més per tenir un 24% de possibilitats d'ocupar un lloc d'alta direcció en una empresa de renom. Sentirà la tristesa en el seu cor en veure com són tractades com a mers objectes sexuals milions de dones com ella, i a edats molt primerenques, en centenars de països del món. Sentirà que li bull la sang si entra en un partit polític, i aquí les diferències entre dreta i esquerra s'han anat escurçant sobre el terreny, al percatar-se que moltes dones, per sortir a la foto, menyspreen les que es revelen a ser per sempre més un simple gerro decoratiu, sense cap poder de decisió real en les estructures. De tanta masculinitat en quedarà farta, la meva petita, que mira al món amb il·lusió i innocent alegria.
Les meves besàvies van treballar als camps i a la casa, les meves àvies van treballar a casa, la fàbrica o cosint per altres, la meva mare gairebé em té en un estudi de ràdio tot treballant, la meva germana no es rendeix i treballa de sol a sol en jornades inacabables i tinc amigues que s'aixequen quan encara no ha clarejat o recorren molts quilómetres per anar a treballar i les que no ho fan és perquè l'atur s'ha encebat en elles. I jo mateixa sóc aquest exemple per a la meva filla d'aquesta mare que veu "molt temps treballant" i potser per això ella, si li preguntes, cada dia no va al col·legi, sinó que durant la setmana, diu amb un somriure en els llavis, " vaig al meu treball set hores i faig extres els dimecres i dijous", i per a ella els extres són quan reforça la seva formació amb classes de música.
Són moltes les generacions de dones treballadores que suportem sobre les nostres espatlles un encadenament de dobles jornades, la laboral que s'uneix a la familiar i quan es mira enrere es té la sensació d'haver avançat amb prou feines un pas, en qüestions com la conciliació o el reconeixement professional. Les que, a més, ens hem autoimposat la responsabilitat d'educar les nostres filles i també tenim la possibilitat de sembrar igualtat en els nostres fills, incansablement, malgrat el panorama que ens retorna el dia a dia, hem decidit seguir lluitant per deixar-los un món millor per a tots i totes.
Així que només puc concloure aquest article amb un Joanna seguirem lluitant per aquests drets, que ningú pot negar-nos, i segurament quan tinguis més edat, ho seguirem fent juntes!.
