Hi ha un viacrucis de sofriment amb estacions que mai acaben en el petit i pobre país d'Haití. Sofriment en el cos, en l'ànima, al cor, en la ment assaltada per fantasmes de pànic i de mort. També hi ha molt sofriment en tots els éssers humans que no han perdut el sentit mínim d'humanitat i de solidaritat. D'aquesta compassió universal neix una misteriosa comunitat que anul·la les diferències, les religions, les ideologies que abans ens separaven i ens dividien. Ara només compta la comuna humanitas absurdament maltractada, que ha de ser socorreguda.
Amb cada haitià que pateix sota la runa o que mor de set i de fam, també nosaltres morim una mica amb ell. A fi de comptes som germans i germanes de l'única i mateixa família. Com no patir?
Però hi ha també un sofriment profund i punyent en les persones de fe que proclamen que Déu és Pare i Mare de bondat i d'amor. Com seguir creient? Queixosos ens preguntem: «Déu, ¿on eres quan es va formar aquell tremolor que va delmar als teus fills i filles més pobres i soferts de tot Occident? Per què no intervingueres? ¿No ets el Creador de la Terra amb els seus continents i les seves plaques tectòniques? No ets Pare i Mare de tendresa, especialment, d'aquells que són com el teu Fill Jesús els injustament crucificats de la història? Per què?
Aquest silenci de Déu és aterridor, perquè simplement no té resposta. Per més que genis com Job, Buda, Sant Agustí, Tomàs d'Aquino, Leibniz hagin dissenyat arguments per eximir Déu i explicar el dolor, no per això el dolor desapareix ni la tragèdia deixa d'existir. La comprensió del dolor no elimina el dolor, de la mateixa manera que sentir receptes de cuina no treu la gana.
El mateix Jesús no va estar exempt de l'angoixa i el sofriment. Des de dalt de la creu va llançar un crit punyent al cel, queixant-se: «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?».
Donem la raó a Job, irritat amb els seus «amics» que li volien explicar el sentit del seu dolor: «Vosaltres no sou més que xerraires i falsos metges: si almenys callessiu, els homes us prendrien per savis». Però no podem callar. Hi ha massa dolor i la nit és tenebrosa. Necessitem alguna llum.
Tot i fins i tot sense llum, seguim creient amb el cor partit, perquè estem convençuts que el caos i la tragèdia no poden tenir l'última paraula. Déu és tan poderós que pot treure bé del mal, només que no sabem com. Esperançats, apostem per aquesta possibilitat que no deixa que les nostres llàgrimes siguin en va. Creiem a més que Déu pot ser allò que no comprenem. Per sobre de la raó que vol explicacions, hi ha el misteri que demana silenci i reverència. Ell amaga el sentit secret de tots els esdeveniments, també dels tràgics.
M'identifico amb el poema d'un gran argentí, Juan Gelman, que va perdre un fill durant la repressió militar:
«Pare,
baixa des dels cels, he oblidat
les oracions que em va ensenyar l'àvia,
pobreta, ella reposa ara,
no ha de rentar, netejar, no s'ha de preocupar tot el dia per la roba,
no ha de vetllar a la nit, pena i pena,
resar, demanar-te coses, rondinant-he dolçament.
Baixa des dels cels, si hi ets, aleshores baixa,
que em moro de fam en aquesta cantonada,
que no sé de què serveix haver nascut,
que em miro les mans rebutjades,
que no hi ha feina, no n'hi ha,
baixa una mica, contempla
això que sóc, aquest sabata trencada,
aquesta angoixa, aquest estómac buit,
aquesta ciutat sense pa per a les meves dents, la febre
cavant-me la carn,
aquest dormir així,
sota la pluja, castigat pel fred, perseguit
et dic que no ho entenc, Pare, baixa,
Toca'm l'ànima, mira'm
el cor,
jo no vaig robar, no vaig assassinar, vaig ser nen
i en canvi em colpegen i colpegen,
et dic que no ho entenc, Pare, baixa,
si hi ets, que busco
resignació en mi i no en tinc i vaig
a agafar-me a la ràbia i esmolar-la per pegar i vaig
a cridar amb sang al coll
per que no puc més, tinc ronyons
i sóc un home,
baixa, què han fet
de la teva criatura, Pare?
¿Un animal furiós
que mastega la pedra del carrer? »
Que el Pare baixi sobre el poble haitià amb el seu amor.
Leonardo Boff, 2010-01-29
