El rebuig de Roma a una reforma de l’Església, esperada des de fa molt de temps, i la inactivitat dels nostres bisbes, no només no ens permeten sinó que ens obliguen a seguir a la nostra consciència i actuar de forma independent.Nosaltres, sacerdots, volem establir, en el futur, els signes següents:

 

1. Resarem, en el futur, en totes les misses, una oració per la reforma de l’Església. Prendrem seriosament la paraula de la Bíblia: demaneu i rebreu. Davant Déu, hi ha la llibertat d’expressió.

 

2. No rebutjarem, en principi, l’Eucaristia als fidels de bona voluntat. Això s’aplica especialment als divorciats amb segon matrimoni, als membres d’altres esglésies cristianes i, en alguns casos, també als catòlics que han abandonat l’Església.

 

3.Evitarem celebrar, en la mesura del possible, els diumenges i dies de festa, més d’una Missa, o de encarregar-la a sacerdots de pas o no residents. És millor una litúrgia de la Paraula organitzada localment que les gires litúrgiques.

 

4.En el futur, considerarem celebrar una litúrgia de la Paraula amb distribució de la comunió com una «Eucaristia sense sacerdot», i així l’anomenarem. D’aquesta manera, complirem la nostra obligació dominical en temps d’escassetat de sacerdots.

 

5.Rebutjarem també la prohibició de predicar establerta per laics competents i qualificats i per professores de religió. Especialment en temps difícils, cal anunciar la paraula de Déu.

 

6.Ens comprometrem a que cada parròquia tingui la seva pròpia cap responsable: home o dona, casat o solter, a temps complet o parcial. Això, però, no es farà per mitjà de fusions de parròquies, sinó mitjançant un nou model de sacerdot.

 

7. Per això, aprofitarem totes les oportunitats per manifestar públicament a favor de L’ordenament de dones i de persones casades. Els veiem com a companyes i companys benvinguts al servei pastoral.

 

Ens sentim, a més, solidaris amb els companys que per haver-se casat ja no poden exercir les seves funcions, i també amb els que encara mantenen una relació continuen prestant els seus serveis com a sacerdots. Tots dos grups, amb la seva decisió, segueixen a la seva consciència com fem nosaltres amb la nostra protesta.

 

Nosaltres els veiem, així com al papa i als bisbes, com «els nostres germans». No sabem què més s’hagi exigir a la confraternitat. Un és el nostre Mestre, però tots nosaltres som germans. «I germanes», s’hauria de dir també entre les cristianes i cristians.

És per això que volem aixecar-nos, és això el que volem que passi, és per això que volem pregar.

 

Amén. Diumenge de la Trinitat, 19 juny 2011