La memòria no pot escriure

No era un aniversari rodó, però diumenge passat milers de persones es van manifestar a Vitòria-Gasteiz per recordar els 5 treballadors –d’entre 17 i 32 anys- morts aquell 3 de març de 1976 a l’esglèsia de Sant Francesc, en un assalt dels “grisos” que van vulnerar el concordat amb la Santa Seu i van causar, a més, un centenar de ferits.

En aquelles dates, veïns de la ciutat participant al moviment de protesta, de causes estrictament laborals, la van rebatejar com a “Califòrnia”, perquè els revoltats es desplaçaven, per reunir-se, “de San Francisco a Los Ángeles”, nom dels dos temples. Poc després, Lluís Llach escriuria, gravaria i interpretaria la cantata “Campanades a mort”, en record d’aquells successos.

Franco ja no hi era, però al ministeri de la Governació continuava don Manuel Fraga, que havia proclamat “la calle es mía” i es trobava a Alemanya intentant, sense èxit, presentar com a homologables les passes cap a la democràcia en la sortida de la dictadura. Les víctimes d’aquells fets no van ser indemnitzades fins a l’any 2008.

Des de mitjans dels 70 del segle passat, i fins a més tard, la violència dels radicals franquistes, des d’aparells de l’estat o amb mercenaris contractats, va ser una constant, amb el resultat de desenes i desenes de víctimes mortals. Abans havia estat la matança d’advocats laboralistes d’Atocha, a Madrid. Després vindrien les de manifestants pro amnistia al País Basc, les de participants a les festes dels Sanermins del 77... i així, fins als GAL, que abans havien tingut com a predecessors altres grups equivalents: “Guerrilerosde Cristo Rey”, “Alianza Apostólica Antiterrorista (curiosa tria de paraules per aconseguir la”triple A”, en evocació de la tétrica organització sudamericana).

Havien passat poc més de dos mesos,el 9 de maig, quan els carlins (no seran gaires, tret d’estudiants d’Història, qui recordin aquest moviment polític, i menys, que arribés fins a una data tan avançada) havien convocat com cada any la concentració al santuri navarrès de Irache, per pujar al Montejurra i celebrar l’acte polític anyal.

El cap carlí i encara aspirant al tron més reconegut, en disputa amb Joan Carles de Borbó era el príncep Carles Hug, que es presentava com a socialista i formava part de la “plataforma democràtica” juntament amb partits majoritàriament de l’esquerra, entre els quals el PSUC.

Des de feia poc temps, carlins postfranquistes van treure com a pretenent propi de la mateixa dinastia el germà petit de Carles Hug, Sixto. I amb ell, grups armats van ocupar a l’avança l’esplanada del monestir i van acampar al cim de la muntanya.

Arribat el dia, carlins de la facció majoritària i simpatitzants d’altres ideologies es van trobar amb els espais ocupats i, encara més, rebuts a trets, de pistola a baix, i d’una metralladora emplaçada al cim. Les bales van matar Ricardo García Pellejero y Aniano Jiménez Santos. El pistoler, inicialment anomenat “l’home de la gavardina”, per les fotografies, va resultar ser José Luis Marín García-Verde i, entre els presents identificats al bàndol agressor, els mercenaris Jean Pierre Cherid (d’origen algerià, que moriria per l’explosió que volia posar en nom dels GAL l’any 1984), Rodolfo Eduardo Almirón (argentí de la Triple A), o Stefano Delle Chiaie (feixista italià, també de llarga carrera terrorista del mateix signe).

En aquest cas, els assassinats van acabar per ser reconeguts com a víctimes del terrorisme... 27 anys més tard, el 2003. Els imputats com a assassins, lliurats molt abans, per inclosos en l’amnistia de 1977. Al “príncep” Sixto es van limitar a expulsar-lo de territori espanyol, el que a la vegada treia un obstacle, per petit que pogués semblar, a l’hereu nominat oficialment pel dictador.

Tot això, avui, sembla prehistòria. Per a alguns continua estant tan inoportú i inconvenient recordar-ho com els crims de la guerra del 36-39. I tanmateix,al País Basc, de socialistes a radicals “abertzales” –amb l’únca excepció de part de membres del PP, i d’associacions de víctimes (però no totes les víctimes) del terrorisme- tothom coincideix en impulsar el procés de pau encetat amb la fi de la violència anunciada per ETA, amb una de les bases irrenunciables en el manteniment de la memòria i el rescabalament, com a mínim moral i davant el conjunt de la societat, en aquest cas sí, de totes les víctimes. Ja s’acostuma a dir que la memòria no pot prescriure. Mai. I que els pobles que no recorden la seva història (completa i veritable) estan condemnats a repetir-la.


Robert Pastor
Periodista