Dret a decidir, dret dels ciutadans a escollir el futur polític de la comunitat que comparteixen. Al passat ple del Parlament es va aprovar una resolució (presentada pel PSC) que insta al Govern català a negociar amb el Govern espanyol per poder celebrar “una consulta legal i acordada”. S’ha de dir que és una gran notícia que els socialistes catalans, de cop i volta, intentin recuperar la centralitat política apostant per a la celebració del referèndum, és important que hi hagin posicions unionistes que defensin el dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats: “Sóc federalista i defensaré el no a la independència”, afirmava Navarro.

Ara bé, malgrat que celebro la coherència del PSC (fins ara inexistent) amb el seu programa electoral, i que és positiu cremar etapes, també estaria bé tenir un pla B. Negociar és cosa de dos i és evident que els catalans ja fa temps que parlem sols. La proposta aprovada al Parlament ja s’ha rebutjat al Congrés dels Diputats amb el vot contrari dels dos partits majoritaris espanyols, PP i PSOE, i Navarro hauria d’explicar què pensa fer quan es constati la negativa de Rajoy a negociar. Pretén el líder socialista topar contra un mur fins a la fi dels nostres dies?

El més curiós de tot és que ambdós bàndols apel·len a la democràcia per defensar la seva posició. Mentre el bloc unionista afirma que la democràcia equival a respectar la legalitat vigent i per tant la voluntat del Congrés de Diputats, els sobiranistescreiem que la democràcia és la que ens ha de permetre celebrar una consulta per decidir democràticament si volem ser un estat o no.

El primer argument és la trampa que utilitza C’s i PP per negar la major i obviar l’existència d’una nació amb història pròpia i diferenciada de Castella. Oferir-nos anar a Madrid (tal com va fer Ibarretxe) a presentar un projecte de secessió i sotmetre el futur dels catalans al conjunt de la cambra espanyola,  és una falta de respecte als drets col·lectius de tot un poble; és obvi que els diputats catalans mai podran assolir una majoria al Congrés per aprovar la celebració d’un referèndum, bàsicament perquè una minoria nacional és minoria per definició, i a l’Estat espanyol es confon sistemàticament el principi democràtic amb el principi de dominació de la majoria.

Veient això, és clar que les democràcies liberals actuals tenen un problema pendent a resoldre: establir un mecanisme per  donar resposta a les reivindicacions  de les nacions que volen esdevenir democràticament un “estat” al segle XXI. El pronunciament de la Cort Suprema del Canadà el 1998 obre la porta a resoldre políticament aquests conflictes (és difícil encaixar el dret a secessió a qualsevol constitució del món). Encara que assegura que el Quebec no pot separar-se unilateralment del Canadà, els principis subjacents que donen vida a la Constitució canadenca “el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, l’estat de dret, i el respecte a les minories” obliguen a les parts a trobar una solució dialogada i acordada que doni resposta a les aspiracions del poble quebequès. La qual cosa es tradueix en la celebració d’una consulta amb una pregunta clara i un resultat vinculant que no plantegi dubtes.

En el cas dels britànics, sense constitució escrita, aposten per a la transferència de les competències de referèndums al Govern escocès, i està convocada una consulta per la tardor del 2014. Però bé, Spain is different, i no hi ha cultura democràtica ni cintura política per contestar les aspiracions catalanes; només el CNI, tancs, espies, informes falsos, i declaracions lamentables com les del senyor Ibarra –entre moltes altres- són la única resposta que sap donar l’Estat espanyol.