Hi havia una època que als que ens atrevíem a dir que TV3 havia crescut massa ens tractaven, com a mínim, de botiflers. A mi aquesta opinió m'ha costat no només no trepitjar mai una tertúlia -els del 3/24 almenys han convidat el company de Nació Digital Quico Sallés-, sinó haver estat rebut gairebé a hòsties.
Encara recordo el dia que uns companys del comitè d'empresa em van rebre amb ungles i dents. I un altre cop que els delegats sindicals de CCOO em van penjar el telèfon. El dia que pengi la conversa a Facebook ens farem un fart de riure tots plegats.
Sortosament això ha començat a canviar sense que t'acusin d'alta traïció. Ara almenys cinc periodistes -i tots han treballat a TV3- admeten en el llibre que acaba de publicar Toni Vall "Les veus de la influència" (Deu i Onze Editors) que l'estructura de TV3 ha crescut massa amb els anys. TV3 és com TVE abans que fessin aquell macroero del 2006.
No insistiré en el que diuen Vicenç Villatoro, Julia Otero, Josep Cuní o Pilar Rahola perquè en tenen un resum aquí tot i que, rellegint el llibre, me n'adono que llavors ens vam deixar una veu tan autoritzada com la d'Àngel Casas, actual director de Barcelona TV.
Però, a aquestes opinions, podríem afegir també la de l'exrectora de la UOC, Imma Tubella, -considerada propera a ERC- que en una entrevista a la Contra reconeixia sense embuts que "una estructura mastodòntica engreixa pressupostos sense multiplicar la seva eficàcia". Tubella, ves per on, va col·laborar en la fundació de la cadena.
Perquè el que jo no he entès mai és que si TV3 té més de 2.100 treballadors en plantilla -i Catalunya Ràdio 400 enfront els 100 de Rac1- per què subcontracten el 60% de la producció? Saben amb quanta gent feia Jaume Roures la Sexta? Amb 100. I saben quants són a 13TV? Deu ser molt casposa, però en són 76!.
Però llavors què passa? Passa que, com diu Josep Cuní al llibre esmentat, "pagar els treballadors de la casa perquè facin un programa és molt més car que encarregar-lo fora". O com descriu Pilar Rahola: "cap govern no ha volgut solucionar els problemes d'estructura que s'han anat inflant amb el pas dels anys".
El passat 22 de gener, per exemple, els companys de Nació Digital publicaven que "Televisió de Catalunya (TVC) paga sous superiors als 70.000 euros a 117 persones". "Hi ha -afegien- un total de 42 persones cobren més de 80.000 euros anuals. I sis d'aquests treballadors tenen un salari que va dels 101.635 euros als 119.810". Encara és hora que algú ho desmenteixi.
Això sí, l'endemà, a la sala de premsa del Parlament em vaig trobar una carta oberta dels comitè d'empesa "als diputats del Parlament" en la qual denunciaven que "aprimar TV3 i Catalunya Ràdio és posar en perill el seu futur, potser de maner irreversible, i el servei que presten, ara més que mai, a la ciutadania de Catalunya".
Però el 2 de març el Punt-Avui -també gens sospitosos d'estar a sou del PP o Ciutadans- revelava que la despesa en personal de TV3 el 2011 era de 127 milions i que el salari mitjà era de 63.000 euros. Si aquest és el salari mitjà no vull ni pensar quin deu ser el més alt.
Per això aprimar TV3 -i Catalunya Ràdio-, en una època en què no podem pagar ni la Llei de Dependència, ni les ONG, ni la sisena hora, és una necessitat històrica a la qual encara no s'han atrevit ni Brauli Duart ni Eugeni Sallent ni Fèlix Riera. Entre d'altres raons perquè, quan van poder fer-ho, no es van atrevir i ara ERC els té agafats pels collons. Com tota la resta del Govern.
De fet, a l'última comissió de control -la primera de la legislatura- el president de la Corpo ja va anunciar un dèficit de 7,5 milions per al 2012. Acostumats al ball de xifres dels últims mesos la dada pot passar fins i tot desapercebuda. Però la notícia no és aquesta: la notícia és que el tripartit ja va liquidar el maig del 2007 el dèficit de 1.000 milions que arrossegava Televisió de Catalunya des de la seva fundació. Dèficit que, no cal dir-ho, hem acabat pagant tots els catalans.
I que consti que, malgrat tot, estic contra les retallades de delegacions. La indirecta va per excel·lents periodistes com Isabel Galí -ara l'han recuperada per la mort de Chávez-, Pepe Garriga -l'altre dia em va semblar entendre en un reportatge d'Equip de Reporters que ha deixat el periodisme i tot-, Eva Clausó -"he lluitat per treure notícies de sota les pedres"- o Pere Codonyan, entre d'altres. Sembla ser que subvencionem la Bressola, però no podem pagar ni un corresponsal a Perpinyà.
En el fons el que ha fet Brauli Duart -a mi em va convidar a dinar abans de les eleccions del 25 de novembre, però no s'hi deu atrevir- és un pedaç. El que és una indecència és que el tancament de quatre delegacions costi com el sou de cinc consellers del CAC. En una televisió pública l'últim que s'hauria de tocar és la informació.
No cal dir, per si hi ha cap dubte, que estic a favor d'una televisió pública en català i amb audiència: una televisió líder. Però el català no pot ser l'excusa perquè TV3 sigui intocable. Com deia: en un país en què no podem pagar ni les farmàcies -m'estalvio esmentar altres retallades en sanitat o ensenyament- els mitjans de comunicació públics no poden ser uns oasis aliens a la crisi.
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies
Obres completes: http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
http://tinyurl.com/cy5s85c
